‘El mètode Farrer’: una carta del teu jo adolescent del passat vint anys després

Escena u, i acció! Letter to yourself, escriu el protagonista mentre pressiona —sense cap titubeig— el guix que es desfà en un fil de pols davant de la imponent frase que repta l’espectador a imaginar-se —a ell mateix— en un futur llunyà. T’atreviries a mirar-te per un foradet —negre, a través del temps— al teu jo del futur? A albirar amb qui vius, on treballes, o —sense ser naïf— si eres feliç. Si t’agrada l’estil de vida que t’envolta, si aconseguiràs els objectius desitjats, en definitiva: si seràs qui vols ser ara. Pot ser incòmode, però alhora, un viatge vertaderament aventurer i una lliçó —si més no— de vida.

Això és el que va pensar, Esther Morente, la cineasta valenciana directora d’este documental, sota el títol El mètode Farrer, quan es va inspirar en la vida de Bruce Farrer, l’intrèpid mestre d’un poblet canadenc que va començar fa trenta anys este experiment vivencial amb els seus alumnes de quinze anys com a exercici de classe: que escrigueren una carta manuscrita, de deu pàgines, en què explicaren —al seu jo adult— qui serien vint anys després. La producció, participada per À Punt, s'estrena en sales este divendres 30 d’agost.

Però l’exercici moral no acaba ací. L’ensenyança d’esta lliçó no conclou fins vint anys després, quan Farrer porta les cartes als alumnes que les van escriure. Ací comença la cinta fílmica del documental de Morente, que retrata l’impacte i les reaccions que van produir eixes línies als destinataris —amb el rostre canviat i alguna cana més— quan dos dècades després les van rebre. Morente treballava sobre una història de cartes que mai van arribar al seu destí quan va trobar per casualitat un article d'una revista americana amb el conte més bonic que havia llegit sobre cartes. I era real.

La compassió com a eix vertebrador de la història

Un eix comú vertebra les sensacions que van tindre els destinataris en llegir les cartes. “Tots van sentir autocompassió pel xiquet o xiqueta que van ser, en veure la fragilitat i com eren de vulnerables. Tot això generava en els adults la necessitat d’abraçar eixes ferides que després ens acompanyen durant tota la vida i a dir-nos: que tot està bé i no passa res, tot millorarà”, afirma Morente sobre el documental.

El professor Farrer va començar la seua labor el 1962 en el primer any que treballava a l’escola Bertfox Community, un centre on, segons diu, els alumnes no eren precisament exemplars. Tenia uns 25 alumnes per classe i hi va fer l'experiment amb tots durant més de trenta anys.

Tot està bé i no passa res, tot millorarà

Farrer va arribar a custodiar prop de mil cartes —com si fora un col·leccionista de records— i vint anys després d’haver-se escrit les enviava religiosament a cada un dels autors i autores. El documental assisteix al final d'eixa enorme labor: el lliurament de l'última carta.

Esta vista arrere, assegura Morente, "és un acte d'amor amb majúscula, una lliçó d'amor d'este professor als seus alumnes als quals vol ensenyar que el més important eres tu. Mirar amb perspectiva permet alleugerir, llevar la gravetat de les coses. Eixa carta és un regal de vida", conclou la directora valenciana.