Ara en la televisió
LES NOTÍCIES DEL MATÍ
De Xafa-ratlles a Cagallanda o Tresous: el mapa i el perquè dels nostres malnoms
Un grup de filòlegs impulsa un projecte per a recollir i estudiar els milers d’apel·latius valencians perquè no es perda el ric patrimoni lingüístic que conformen
Ousperterra de Tavernes de la Valldigna per la seua hèrnia o Enganyataulells d’Almussafes per la coixera. Potet-potet del Lloc Nou d’En Fenollet, a Xàtiva, o Maedeu de Carlet per l’expressió que tant van repetir. La Morrua, una xica forastera de Sant Joan d’Alacant. I al Flaüta d’Almassora el va marcar l’afició a este instrument, que als pobles el pronuncien així. En canvi, a l’Espantatronás de Xest, a qui tots recorden, no saben ben bé quina va ser la seua relació amb les tronades. Com ells, a Pepa la Cadena a la Vila Joiosa sempre la va identificar el seu treball de tancar el pas a nivell i al Aguardentero del Villar la seua dedicació, de la mateixa manera que els Pocapena de Xiva per estar al capdavant de l’escorxador i no mostrar pietat amb els animals.
No està tan clar per quin motiu coneixen a Figueta d’Or de Pinedo, la pedania de València, al Piu de Xert o a Pitón de Xella, però van ser malnoms que els han identificat als seus pobles. Potser ningú imaginava que la baralla que va tindre en un bar Tiraló, de Catarroja, li donaria nom, com tampoc la conversa del firer de Simat de la Valldigna, Somos del Pueblo, amb la Guàrdia Civil, a qui els parlava castellà. Les taques del Diputat de la Manxa de la Vall d’Uixó el van batejar, jugant amb les paraules, com també ho faria, pot ser, la relació amb el fes del Trencafesos d’Elx.
Estos malnoms, que testimonien des d’anècdotes fins a trets físics, orígens o professions, a pesar que se senten molt als nostres carrers, a penes es lligen. Estan molt vius a les converses del veïnat, als xafardejos, però la vida actual els ha reduït a pocs àmbits escrits. De fet, hui dia són comptadíssimes les situacions en què es poden llegir: alguna esquela o ban, el dorsal o el mallot d’algun esportista i les pissarres dels, cada vegada més escassos, atandadors de l’Horta de València. I això és un risc, perquè el pas del temps pot soterrar tot este tresor lingüístic, el dels malnoms, que sovint ha sigut “la germaneta pobra, la cendrellosa” de l’estudi dels noms propis, com indica el filòleg Vicent García Perales.
Missió titànica: aconseguir els dels últims segles
Per això, un grup de filòlegs, capitanejats per l’acadèmic Emili Casanova (UV), García Perales (CEU UCH) i Francesc Hernández Flor (IES L’Om), s’ha proposat recollir, estudiar i, sobretot, preservar els milers i milers de malnoms del nostre territori, perquè la fugacitat de les converses no els soterren en el temps. Amb ells, hi ha un exèrcit de filòlegs i ciutadans anònims que estimen la llengua disposats fer el que pot convertir-se, a mitjà o llarg termini, en el primer inventari de malnoms valencians. Busquen els que s’han pronunciat des de l'any 1800 fins als actuals.
Perquè, com apunta García Perales, estudiós dels de la Costera, un malnom és molt més que un element identificador. Darrere d'estos apel·latius hi ha, des de paraules desaparegudes, com el Catxap —la cria del conill—, el Xau —un pardal—, que està caient en desús, o el Birla —un joc tradicional—, fins a anècdotes com Mig Cafenet, que va identificar el veí de Tavernes de la Valldigna que sempre el demanava per al seu fill.
Els malnoms també ens diuen moltes vegades d’on venim, i no sols perquè la procedència el condiciona, com li va passar al Campellero de la Vila Joiosa o al Raspeigero de Mutxamel, per no esmentar l’Andalús o el Gallec, que es repeteix en tants pobles. Com es veu en general, la formació de l’apel·latiu i la pronúncia evidencien la diversitat geogràfica de la llengua. També marquen el mas o l'alqueria d'on venien, com les Quitraneres d'Onil (mas prop de Biar), o els masovers Camalluents i Alforges Fumades de Morella.
Sa Porrona de Tàrbena o el Bajoca de Villena
En esta línia, el filòleg Garcia Perales posa alguns exemples. A la Vall d’Uixó, es coneixia a algú que va vindre de les terres del nord, pel seu malnom Jo me n'Angulo, ja que pronunciava el verb com en el valencià tortosí, mentre que a Tàrbena estava Sa Porrona, testimoni de la parla mallorquina del poble de la Marina Baixa. Tampoc no s’oculta el valencianisme del Bajoca [bahóka] de Villena, a l'Alt Vinalopó. Per estes raons, l’estudi dels malnoms fins i tot permetria, a llarg termini, estudiar l'origen històric i els moviments de població.
Les raons per a batejar algú amb un malnom són innumerables: derivats de noms propis (las Mateas del Villar per ser filles de Mateo), de l'aspecte físic i la personalitat (el Callat o el Pleitos), d’aliments (Cansalà o Pastisset o, fins i tot, Buloc, en referència a la típica pilota de Torrent), animals o plantes (Rabosa o Margalló); així com l’origen religiós (Beatet), els personatges històrics (Napoleó o Trosqui [de Trotski]) o, fins i tot, les semblances amb la noblesa (el Marqués) o els càrrecs militars (el Comandant). Com també els oficis o els objectes.
De fet, el mapa interactiu que es mostra a continuació, que permet conéixer alguns dels malnoms de les localitats en color fent clic damunt, és només un tast de la diversitat lingüística que comporten estes denominacions.
“Els valencians som un poble que vivim al carrer, que és on es gesten els malnoms i on estan vius, i ens agrada la ironia”, això es trasllada a la llengua i a la manera de nomenar les persones, reconeix el filòleg Garcia Perales. Potser esta siga la raó per la qual a Tresous el coneixien a Pego per la seua valentia o al rei de les revetles del Villar el van batejar com el Carioca. El mateix caràcter fester semblava tindre el Trompeta de Xiva, que no se’n perdia una.
L’humor valencià ha sigut capaç de retratar, fins i tot, el nivell econòmic d’una família, com aquella d’Algemesí, la de Cent Fanecades i un Piano, que suggereix Francesc Hernández: “Era una família ben situada econòmicament i, de tant de dir que tenien terres, fanecades, i un piano, que es referia a una família de lletra, li van traure el malnom”, explicava. Amb la mateixa ironia feia al·lusió el veïnat de Pego a la Reina de la Washingtona, és a dir, aquella dona que pertanyia a una família que s’havia enriquit amb la comercialització d’esta varietat de cítrics.
De vegades el poble es venja d’una conducta no acceptable i la trasllada al malnom
El sarcasme és un gran aliat perquè arrele un malnom. De fet, a Pego coneixien un dels seus veïns més alts com el Xaparro, mentre que a Xiva, el veïnat va condemnar els Pocapena amb este malnom per regentar l’escorxador i mostrar-se, al parer dels xivans, poc afectats pels animals que mataven. “De vegades el poble es venja d’una conducta no acceptable i la trasllada al malnom”, indica Francesc Hernández, autor d’una tesi que analitza 12.000 malnoms de l’Horta Sud.
En este sentit, Hernández apuntava que a la Xafarratlles la van batejar així per la seua afició a robar. “Era cleptòmana, però quan li retreien al poble el seu vici, sempre deia que l’havien detinguda per xafar una ratlla”, afirmava. De fet, a Catarroja coneixien a Pocagana, aquell veí fartó que no va deixar ni un gra d’arròs de la paella. Al mateix poble, un home molt agarrat, que assegurava comptar els mossos de l’entrepà per a veure el de quin forn condia més li van traure Comptamossos. Tampoc no falta en alguns malnoms el sentit escatològic tamisat per la ironia, si no que li ho diguen al Menjamerdes d’Alfafar o a Cagallanda de Vilamarxant.
D’altra banda, també són habituals als nostres pobles els malnoms que tenen a veure amb els trets físics o el caràcter. Si no, que li ho diguen a la Reina, de Xert, “una dona molt soriera”, que es va guanyar l’apel·latiu per xafardejar pels carrers d’este municipi del Maestrat. Posiblement les ulleres de Quatrulls, de Pinedo, el van condemnar al malnom, com li va passar a Llomet de Gat, a qui la forma de l’esquena, com un gat quan s'estufa, li va donar nom a Bellreguard.
L'Aiguarder o la Pepe-rogera, els oficis desapareguts
Els oficis són font inesgotable d’apel·latius. Unes denominacions que, en molts casos, també testimonien treballs perduts o costums ja desaparegudes. Sols cal pensar en l’Aiguader, que en altres temps repartia aigua per Vinalesa, el Teuler de Bocairent, o la Pepe-rogera de Bellreguard, malnom que va adquirir pel pebre-roig i les espècies a la venda al negoci familiar. L’Albarquero del Villar, el Matalafer de la Vila Joiosa o la Rajolera d’Almassora, com el Pontero de Manises —cobrava el peatge del pont que creuava fins a Quart— o el Randero —qui venia randes i puntilles— parlen hui dia d’oficis desapareguts. “Trobem moltes paraules ja perdudes, perquè ja no existeixen eixos oficis, que han fossilitzat als malnoms”, detalla Francesc Hernández.
Precisament en relació amb este últim malnom, el del Randero, que han tingut veïns de Torreblanca, Alzira, Pego, Xest o Alcàsser és el que pren este filòleg per a exemplificar que la importància que assoleix un malnom, quan és molt estés, arriba a traslladar-se als noms dels llocs, als topònims. “A Alcàsser trobem el pont del Randero”, apunta.
Els valencians som un poble que vivim al carrer, que és on es gesten els malnoms i ens agrada la ironia
El malnom podriem dir que també tenen el seu cicle “vital”. Com les persones, els malnoms naixen, creixen, es reprodueixen i moren. En el naixement, és determinant el carisma de qui el bateja. Moltes vegades, com explica García Perales, estos apel·latius evidencien la ironia i l’enginy del tarannà valencià. “Som un poble que vivim al carrer, que és on es gesten els malnoms i on estan vius, i ens agrada la ironia”, això es trasllada a la llengua i a la manera de nomenar les persones. Seguint esta afirmació el també filòleg i estudiós dels malnoms de l’Horta Francesc Hernández assenyala que “moltes vegades qui té el malnom no ho sap, perquè fa referència a algun defecte o aspecte negatiu”.
El creixement d’un malnom estaria consolidat quan comença a estendre’s, a estar present en les converses i a substituir el nom. Mentre que en la reproducció, quan s’estén de pares a fills, de avis a nets, moltes vegades sorgeixen les adaptacions, per exemple, al femení o al plural. De fet, és habitual que el marit adopte el de la dona o al revés, al mateix temps que, mentre no sorgisca una nova raó per a bajetar algú amb un nou malnom, se sol heretar el d’uns dels pares, moltes vegades amb diminutiu. Per esta raó podem trobar el Ferrer i la Ferrera, la Jaumeta o els Maurícios.
El malnom l’arrosseguem del meu besavi, el Pipa. Les filles, les Pipes. Ma mare és Maria la Pipa, malnom que el poble va estendre a mon pare en casar-se, va passar a ser en Pepe el Pipo
És precisament el que li va passar a Pepe Soriano, natural de Carlet, que arrossega un malnom adaptat al llarg de divereses generacions de la seua nissaga. “El malnom l’arrosseguem des del meu rebesavi que fumava molt en pipa i li van traure el Pipa. La seua filla, la meua àvia, va heretar el malnom, va ser la Pipa. Ella li’l va passar a les dos filles, a Carlet són les Pipes. Ma mare és Maria la Pipa, malnom que, per cert, la gent del poble va estendre a mon pare en casar-se amb ma mare, que va passar a ser en Pepe el Pipo” recorda.
Com que les paraules se les emporta el vent ("Verba volant"), o el pas del temps, el fet que els malnoms no queden registrats per escrit pot acabar esborrant-los del nostre imaginari lingüístic i és una de les raons que ha mogut els filòlegs implicats en este projecte d’inventariat i estudi dels malnoms valencians. En altres temps este apel·latiu popular sí que s’endinsava en alguns àmbits escrits. García Perales cita un cas d’estos el de l’antiga fàbrica de Segarra de la Vall d’Uixó, que reservava una línia de la fitxa dels treballadors per als malnoms.
En les pissarres dels atandadors d'algunes sequies de l’Horta Nord encaras’identifica als llauradors amb el malnom
El creixement de les ciutats, l’individualisme amb què viuen les famílies dels grans nuclis o la falta d’espais de socialització, com assenyala Francesc Hernández, estan provocant una progressiva pèrdua de malnoms, sobretot en els municipis més grans. De fet, hui dia, estos apel·latius sols s’escriuen als bans o les esqueles dels pobles més menuts perquè no quede dubte de qui ha faltat o, com assenyala la filòloga María Martínez, en les pissarres dels atandadors de séquies com la Reial de Montcada i la de Tormos.
“En les pissarres dels atandadors, els que reparteixen els torns de recs en algunes sequies de l’Horta Nord, encara pots apreciar que s’identifica als llauradors amb el malnom”, relata. Més enllà d’esta situació, tret d’alguns llistats històrics, de represaliats de Mislata, dels arxius històrics de comunitats de regants o d’algú que participa en curses o competicions amb el seu malnom imprés al dorsal, el mallot o el casc, pràcticament no se’n lligen.
Per això, el projecte que lideren Casanova i García Perales pretén rescatar-los i preservar eixe valuós llegat lingüístic que implica molt més que un nom. En la seua tasca de recerca conviden la ciutadania a fer-los arribar els malnoms per a incorporar-los a eixe futur vocabulari d’apel·latius valencians, per això han habilitat una adreça electrònica (malnomsmalnoms@gmail.com). Com ells mateix defensen esperen que, una vegada més, “el poble salve el poble” preservant els seus malnoms.