Els salaris valencians s'han devaluat almenys un 9,7% de mitjana des de la crisi del 2008

Els valencians i les valencianes perden poder adquisitiu des de fa més d'una dècada, per un augment dels salaris inferior al del cost de la vida. Si bé la inflació s'ha disparat des de febrer de l'any passat, arran de la invasió russa d'Ucraïna, en realitat els sous començaren a devaluar-se respecte dels preus a partir del 2008, en la crisi econòmica anterior. 

Des d'aquell moment els salaris valencians pactats en conveni s'han depreciat almenys un 9,7% de mitjana a la Comunitat Valenciana, i fins a un 12,9% a Espanya, segons un informe del gabinet econòmic de Comissions Obreres a què ha tingut accés À Punt. El sindicat és un dels convocants de la manifestació d'aquest dijous a Madrid que reclama a la patronal que s'òbriga a actualitzar els sous a fi d'acostar-los a l'índex de preus al consum (IPC), que al setembre va marcar un increment interanual del 7,3%. 

L'estadística deflacta –és a dir, transforma en termes reals– l'índex de preus del treball o (l'indicador de revalorització salarial dels convenis) aplicant l'augment dels preus. Computa els salaris segons el balanç provisional dels convenis empresarials i sectorials signats fins a setembre i calcula l'IPC anual tenint en compte la previsió de l'OCDE, que anticipa que Espanya tancarà l'any amb un augment de preus del 9,1% de mitjana. Aquesta inflació s'està menjant la revalorització dels salaris dels últims anys. 

Fins a desembre del 2020, amb dades consolidades, els salaris valencians van tindre un comportament dual. Els més baixos arrossegaven una pèrdua del 6%, sensiblement superior a la del conjunt de l'Estat, que va ser del 3%. Per contra, els més alts van créixer un 4,5%, per sobre del 3,75% que ho feren a Espanya. Tot ha canviat en els últims dos anys pel descontrol sobre la inflació, el bloqueig parcial de la negociació col·lectiva per part de la patronal i l'efecte compensatori que ha tingut la pujada del salari mínim interprofessional, segons apunten des de la secretaria d'Acció Sindical de CCOO-PV.

Una revalorització per sota de l'IPC en sous inferiors a la mitjana estatal

Segons dades del Banc d'Espanya, fins a setembre s'han signat 202 convenis a la Comunitat Valenciana amb un increment salarial mitjà del 3,8% per a mig milió de treballadors, que és del 2,61% al conjunt de l'Estat.

La depreciació menor dels salaris valencians respecte dels estatals és relativa. Els sous han augmentat més que en la mitjana de l'Estat en relació amb la inflació, però eixint d'una situació inferior respecte del salari brut espanyol. El sou mitjà valencià continua vora 2.300 euros anuals per sota de la mitjana [25.165 € contra 22.856 €]. La relació es manté també en la mediana, l'indicador que assenyala el salari mitjà més freqüent. Era de 20.920 € bruts a Espanya i de 19.108 € a la Comunitat Valenciana el 2020, l'última comparativa actualitzada per l'INE.

Sort desigual en els convenis

La pujada consolidada per al personal públic del 3,5% enguany, molt per sota de la inflació prevista, però amb revisions pactades del 4,5% addicional i un punt extra variable els pròxims dos anys, queda lluny de l'aspiració de la majoria de treballadors i treballadores. Cal tindre en compte que el 65 % dels empleats no està protegit per conveni a Espanya. El 75% dels que sí que ho estan tenen clàusules de revisió salarial amb límit a l'alça, la gran majoria per sota del 2,5% segons les estimacions de la UGT. En realitat, només un de cada quatre dels convenis signats vincula la revisió dels sous a l'IPC. 

Els últims acords sectorials apunten en aquest sentit: el de revisions de salaris generalment per sota de l'IPC. El mig centenar de convenis del metall vigents, per exemple, fixa un increment mitjà del 2,29%, segons la patronal Confemetal. En el sector químic hi ha pactada des del 2021 una pujada de l'1% per al 2021 i del 2% per al 2022 i 2023, si bé amb clàusules de garantia salarial en cas que la inflació se situe per damunt. En la indústria, les energètiques han negociat convenis individuals, per empresa, molt divergents: fins al 75% de la pujada de l'IPC a Iberdrola, només de l'1% més extres a Endesa i entre el 2,5 i el 3% a Naturgy. 

El mateix passa amb l'automoció, que es negocia en cada fàbrica. Entre els més perjudicats hi ha els 6.000 treballadors de Ford Almussafes, que acordaren congelar els salaris fins al 2026 a canvi d'assegurar la producció dels nous models elèctrics. Per contra, Seat ha tancat per conveni un augment del 6,5% enguany. La mateixa pujada l'ha tancada a les seues plantes la principal cadena de distribució, la valenciana Mercadona. Els grans magatzems negocien el seu conveni al gener i la part social anticipa peticions d'increment molt per damunt.

En l'hostaleria, els convenis són provincials. Els últims, Catalunya i Sevilla, s'han acordat revisions d'entre el 8 i el 9% a tres anys. El sector de la restauració va tancar al juny un nou acord fins al 2024, amb increments salarials i clàusules de revisió d'acord amb l'IPC real.

Per sota hi ha l'increment pactat per als treballadors de les assegurances, que es limita a l'1,2% el 2022. En els bancs, els sindicats busquen revisar segons l'IPC l'acord recent amb les patronals AEB i CECA, que preveia increments salarials del 2,5% a tres anys, i del 2,25% fins al 2023, respectivament. 

El salari mínim, l'altre front de batalla

La UGT i CCOO alerten de l'estancament salarial en dos sectors, el del turisme, amb acords congelats des de fa anys, i en el camp, amb convenis provincials encallats i/o desactualizats, que només han pogut revisar-se a través del salari mínim interprofessional, pel fracàs de la negociació col·lectiva.

Per això, en aquest escenari inflacionista, el salari mínim s'ha convertit en l'altre front de batalla. CCOO i la UGT han demanat que s'incremente a 1.100 euros al mes per a compensar la pujada de l'IPC, perquè consideren que l'augment a mil euros bruts en catorze pagues aprovat al febrer s'ha quedat curt. El Ministeri de Treball ha avançat la possibilitat d'incrementar-lo un poc menys, fins a 1.078 euros, cosa que el situaria per damunt del 60% del salari mitjà. Una revalorització que, en cas de produir-se, la patronal probablement rebutjaria, ja que s'ha oposat tradicionalment a apujar el salari mínim, amb l'argument que afecta la competitivitat de les empreses.