El Brexit i els euroescèptics amenacen la idea de l’Europa unida

Les eleccions europees que acaben diumenge començaren dijous, i va ser precisament a l’estat que no hauria volgut votar, el Regne Unit. Elegeixen 73 eurodiputats, tot i que el desig de la majoria de la població era estar ja fora del club.

El resultat no es podrà saber fins demà a partir de les onze de la nit. Però els britànics ja han votat. Tot apunta que hauria guanyat, de bon tros, el partit del Brexit, la formació de l’euroescèptic populista Nigel Farage. Un dia després de la votació, amb el govern en descomposició, Theresa May anunciava que el 7 de juny renunciarà a la direcció del Partit Conservador i obrirà la successió al càrrec de primer ministre.

Dos conservadors euroescèptics, Boris Johnson i Michael Gove, són els més ferms candidats per a ocupar la residència de Downing Street. I tot fa pensar que el favorit és Johnson, un populista de l’extrem dret del Partit Conservador. Partidari del Brexit, encara que siga en la versió més dura, és a dir, sense acord, és un ultraliberal partidari de finalitzar el treball iniciat per Margaret Thatcher.

No és molt diferent als altres líders populistes d’extrema dreta que apunten contra les bases de la Unió Europea. Marine Le Pen, la dirigent del Reagrupament Nacional francés ho explica clarament: “Nosaltres tenim la possibilitat de comprometre’ns en aqueixa construcció d’una Europa de nacions i parar aquesta Unió Europea”. És, diu, “la flama de l’esperança que junts hem fet nàixer”.

L’eufòria de Le Pen té la base d’unes enquestes que evidencien la possibilitat real que la seua llista a les europees guanye a França, amb dos punts per davant de la llista del primer ministre, Emmanuel Macron. Durant els sis mesos de Jupetins Grocs als carrers de França, el desgast ha sigut per a Macron. Le Pen ha sigut l’única que ha millorat la posició.

La recepta del populisme d’extrema dreta que assetja els grups tradicionals s’ha centrat en dues idees bàsiques i primàries combinades: els de fora, els migrants, són el perill a casa nostra, per a la nostra nació.

Itàlia és un altre puntal del populisme que ataca obertament els fonaments de l’actual Unió Europea. El líder de la Lliga Nord i vicepresident del govern italià es va coronar com a referent de l’extrema dreta populista en la trobada celebrada dissabte passat a Milà i on es reuniren onze formacions populistes europees: els euroescèptics de l’extrema dreta holandesa de Geert Wilders, representants d’Alternativa per a Alemanya, l’FPÖ austríac i grups ultres de Dinamarca, Finlàndia, Estònia, Txèquia, Bulgària, Eslovàquia i Flandes.

No hi va acudir cap representant de la formació espanyola d’extrema dreta Vox.

Diumenge, Europa haurà de decidir el seu camí. En l’actual Europarlament, populars i socialistes acumulen més de la meitat de la cambra, 406 diputats. Els conservadors i reformistes són 74, els liberals, 68, i l’Esquerra Unitària Europea, 52. La presència dels euroescèptics i dels populistes de dreta és actualment testimonial. Però la pujada electoral que han experimentat els últims anys indica un significatiu creixement a l’Eurocambra.