L'adeu de Boris Johnson: un primer ministre histriònic marcat pels escàndols

El xou ha acabat per al primer ministre britànic. Estava predestinat a fer història i li haguera agradat escriure-la a ell, però aquest dijous ha hagut de posar punt final al seu mandat al capdavant de Downing Street, forçat pels seus. Boris Johnson, d'ofici periodista de la vella escola, va arribar a l'estatus d'estrela de rock, per obra i gràcia d'una família amb pedigrí. La resta és un invent propi amb flema britànica. 

Va nàixer a Nova York fa ara 58 anys, i de Broadway adoptà el sentit de l'espectacle. També un gust per la paròdia. Caracteritzat per una dialèctica hàbil i exaltada, va convertir-se en el líder polític del Regne Unit fa ara quasi tres anys. Arribava amb promeses d'encarrilar l'eixida del país de la Unió Europea i rescatar-lo de les amargues baralles que seguiren el referèndum del Brexit del 2016.

Des d'aleshores, alguns conservadors donaren un suport entusiasta al també exalcalde de Londres, mentre que d'altres, malgrat les reserves, es posaren del seu costat simplement perquè el carisma de Johnson permetia apel·lar a parts de l'electorat que normalment rebutjaven el Partit Conservador. Això es va confirmar en les eleccions de desembre del 2019, quan va guanyar les eleccions generals amb una majoria absoluta històrica.

Obedient, Johnson es va quedar a casa en temps de pandèmia, per a donar exemple. Però el resident del 10 de Downing Street va compartir gintònics amb els assessors en diverses festes a la residència oficial quan la població estava confinada i hi havia restriccions severes en vigor que no permetien, per exemple, acompanyar en les últimes hores els que morien per covid-19. Per aquestes trobades, els detalls de les quals s'arreplegaren minuciosament en l'informe condemnador d'una funcionària independent, el mandatari va haver de pagar una multa i demanar perdó en el parlament. L'escàndol es va batejar com el Partygate i era el principi del fi. 

L'histriònic líder del Regne Unit tampoc no ha tingut mai el favor de la reina Isabel II. Durant els actes del Jubileu organitzats per a commemorar setanta anys de regnat, la quasi centenària monarca s'estimà més fer el pallasso amb l'os Paddington. Pocs primers ministres britànics li han provocat tants maldecaps i l'han posada en situacions compromeses institucionalment com el ja ixent. 

I a la incessant polèmica se suma també l'enfocament combatiu i sovint caòtic de la seua gestió al capdavant de Downing Street, que han acabat per esgotar la paciència de molts dels legisladors del seu propi partit, mentre que les enquestes d'opinió mostren que ja no és popular entre el públic en general. Tot i així, va sobreviure a la moció de censura interna que li va presentar el seu propi partit en el Parlament britànic. Però la situació era insostenible i ja no hi havia marxa arrere, amb ell cada vegada més arraconat. 

L'era Johnson es resumeix, al remat, en un seguit de passos en fals i escàndols polítics i sexuals. La seua cort ministerial l'ha anat deixant progressivament a soles fins a arribar al punt de no retorn aquest dijous, quan acumula 52 renúncies de membres del govern que ell mateix encapçala. 

Ha intentat mantindre's per tots els mitjans, enarborant un possible trencament de l'acord amb els Vint-i-set sobre Irlanda del Nord, i una promesa baixada d'impostos. Premonitòria va ser una de les seues aparicions durant la cimera de l'OTAN a Madrid, en solitari, contemplant un quadre. Desarmat per aclamació pública, ara comença a fer les maletes el governant que volia donar llustre al futur del Regne Unit.