L'Organització Mundial de la Salut compleix 75 anys: de l'erradicació de la pigota a la lluita contra la covid-19

Tal dia com hui, fa 75 anys, es va fundar l'Organització Mundial de la Salut (OMS). Fa tres anys que aquest organisme va guanyar un gran protagonisme dins de les Nacions Unides pel paper davant la crisi sanitària de la covid, però la idea original de la qual va sorgir es remunta al 1851. Aquell any es va celebrar la primera conferència internacional sanitària de la història a París, amb el tema central de la resposta davant el còlera. 

Després d’aquella primera cimera, se'n van celebrar catorze més fins que el 1945, justament després de la fi de la Segona Guerra Mundial, les delegacions del Brasil i de la Xina van insistir durant una conferència a San Francisco en la necessitat de conformar un organisme sanitari global. Encara van haver d’esperar alguns anys més de negociacions fins que els països membres de l'ONU acordaren la constitució de l’OMS el 1948. L’objectiu era “reconéixer el dret a la salut com un dret humà fonamental, per a garantir la pau i la seguretat global”. El seu primer director general, el canadenc Brock Chisholm, va establir la seu a Ginebra, Suïssa.

El 1980, l'OMS va aconseguir el seu èxit històric més gran en aconseguir erradicar la pigota a tot el món gràcies a un gran pla d'immunització en el qual van col·laborar els Estats Units i la Unió Soviètica, potències enfrontades en aquell moment.

Un òrgan sanitari global

Actualment, l'Assemblea Mundial de la Salut és el principal òrgan de l'OMS i compta amb 194 estats membre. Els ministres de Salut de cada país es reuneixen durant dues setmanes a Ginebra cada mes de maig. El consell executiu, format per 34 experts en salut designats per un estat membre per a un mandat de tres anys, és l’encarregat de preparar l’agenda d’aquesta assemblea i d’implementar les decisions.  D'altra banda, l’assemblea tria un director general per un mandat de cinc anys, en el qual només és possible una reelecció.

Actualment, l'OMS compta amb sis oficines regionals a Brazzaville (Àfrica), Copenhaguen (Europa), Nova Delhi (Sud-est Asiàtic), el Caire (Mediterrani Oriental), Manila (Pacífic Occidental) i Washington D. C. (Amèrica), a banda de 150 oficines nacionals en altres països. L’entitat es finança a càrrec dels països membres i de donants privats. Els Estats Units (15,1%), Alemanya (10,5%) i la Comissió Europea (7,9%) són els que més hi contribueixen. 

Per a les malalties no transmissibles (cardiopaties, càncer, diabetis o malalties mentals), l'OMS s'encarrega de promocionar la vida saludable, la qual cosa inclou alertar sobre els riscos ambientals i d'estils de vida per a la salut. Pel que fa a les malalties transmissibles, l'OMS té la potestat de convertir-se en el coordinador global de la vigilància sanitària en virtut del Reglament Sanitari Internacional.

L'era de les emergències mundials

L'última modificació de la normativa va entrar en vigor el 2007 i, amb ella, la possibilitat que l'OMS declare com a emergències de salut pública d'importància internacional aquells esdeveniments que puguen constituir un risc per a la salut global i que requerisquen una acció coordinada.

L'organització ha declarat set emergències d'aquest tipus en catorze anys: el virus H1N1, la pòlio, els dos brots d'ebola a Àfrica Occidental i a la República Democràtica del Congo, el virus del Zika, la covid-19 i de la pigota del mico. De totes les anteriors només continuen en vigor les de la pòlio, des del 2014; de la covid, des d'inicis del 2020; i la pigota del mico, des de juliol del 2022.

En els últims anys, l'OMS ha hagut de fer front a les crítiques polítiques del llavors president dels EUA, Donald Trump; els escàndols sexuals dels treballadors; i els dubtes sobre la imparcialitat amb alguns països.