Mor als 99 anys el duc d'Edimburg, marit de la reina Isabel II

El duc d'Edimburg, el príncep Felip, marit de la reina Isabel II, ha mort als 99 anys, segons ha anunciat la casa reial britànica en un comunicat. "És amb gran pesar que sa majestat la reina anuncia la mort del seu estimat marit, l'altesa reial el príncep Felip, duc d'Edimburg", assenyala el palau de Buckingham en la nota.

La casa reial britànica explica que el príncep Felip ha mort "pacíficament aquest matí al castell de Windsor i que es faran nous anuncis al seu moment". En aquesta línia, el comunicat oficial assenyala que la família reial britànica "s'uneix a la gent de tot el món a plorar aquesta pèrdua".

El príncep Felip mor després d'haver-se convertit en el consort monàrquic més longeu de la corona britànica, amb més de setanta anys al costat de la reina Isabel II.

Conegut pel seu particular sentit de l'humor i el seu fort caràcter, Felip de Mountbatten, nascut amb el títol de príncep de Grècia i Dinamarca, es va retirar de la vida pública en 2017, però continuava participant en esdeveniments familiars i acaparant atenció en els mitjans pels seus recurrents problemes de salut i per embolics com l'accident de trànsit que va patir en 2019, quan amb 97 anys conduïa un tot terreny als voltants de la seua residència campestre de Sandringham.

Durant dècades va complir la missió d'acompanyar la seua esposa amb tal zel que va arribar a caure malalt en 2012, quan prop dels 91 anys va resistir durant hora i mitja el fred i el vent en una processó fluvial pel Tàmesi que celebrava el seixanté aniversari de l'ascensió al tron de la reina. Les seues malalties i visites mèdiques es van multiplicar en l'últim decenni. El passat 16 de març, va rebre l'alta mèdica després d'haver estat ingressat durant 28 dies en dos hospitals de Londres, on va ser operat d'una afecció cardíaca.

Infància i joventut

Felip d'Edimburg, fill del príncep Andreu de Grècia i la princesa Alícia de Battenberg, va nàixer a l'illa de Corfú el 10 de juny de 1921, encara que va abandonar el país hel·lé amb tan sols 18 mesos davant la inestabilitat política que va portar a l'abdicació del seu oncle, el rei Constantí I de Grècia. Gràcies a la intermediació del llavors monarca britànic Jordi V, la família reial grega va abandonar el país a bord d'un vaixell de l'Armada britànica, on el xicotet príncep va haver de viatjar en un bressol fabricat amb una caixa de taronges.

Durant els anys d'exili a París, la seua família va viure amb recursos limitats, a diferència de la sumptuositat de la cort i els tutors privats que envoltaven la princesa Isabel, la seua futura esposa. Quan es va presentar amb 25 anys davant Jordi VI per a demanar la mà de la princesa, Felip era un pretendent discutit pel seu origen estranger i per la seua família empobrida.

A pesar d'això, el monarca va donar el seu beneplàcit a la unió de la parella, que s'havien intercanviat correspondència durant la Segona Guerra Mundial i van segellar el seu enllaç un any després a l'Abadia de Westminster, a Londres, davant 2.000 convidats i amb prop de 200 milions de persones seguint la cerimònia per la ràdio.

Adaptació a la família reial

Després d'haver servit en la marina britànica (Royal Navy) durant la Segona Guerra Mundial, Felip es va casar el 20 de novembre de 1947 amb la llavors princesa Isabel, la seua cosina tercera, que sis anys després succeiria son pare, Jordi VI, en el tron del Regne Unit.

El 6 de febrer de 1952, en una cabanya a la part alta d'un arbre a Kenya, la vida del duc d'Edimburg va fer un gir quan la seua esposa Isabel, hereva del tron britànic, amb 25 anys, iniciava el regnat més llarg de la història del Regne Unit. En aquella jornada de febrer de 1952, al duc d'Edimburg li va tocar la missió més delicada dels seus quatre anys de matrimoni: comunicar a la seua dona que son pare, el rei Jordi VI (1895-1952), havia mort mentre dormia i que ella ja era la cap d'Estat.

La notícia va obligar la parella a tornar immediatament a Londres, on l'esperava, al peu de l'escaleta de l'avió i vestit de rigorós dol, Winston Churchill, el primer dels 14 primers ministres amb els quals Isabel II ha hagut de departir durant els seus quasi setanta anys de regnat.

L'àncora d'Isabel II

A partir d'ací, la parella real iniciava un delicat procés per a consolidar la monarquia i adaptar-la als canvis que experimentaria el Regne Unit al llarg de les dècades. Arrere havia quedat l'escàndol per l'abdicació del rei Eduard VIII, oncle d'Isabel II, el desembre de 1936, i les suposades simpaties d'aquest cap al dictador alemany Adolf Hitler, a qui Eduard, que ostentava el títol de duc de Windsor, va visitar en la seua residència dels Alps, a Baviera, en 1937, després del seu enllaç amb la divorciada estatunidenca Wallis Simpson.

Malgrat la seua forta personalitat, el duc d'Edimburg va acceptar les regles que imposava el servei públic i no va deixar d'acompanyar la reina en sopars d'estat, cerimònies d'obertura del Parlament, compromisos al seu país o viatges a l'estranger. "La labor del duc ha sigut d'enorme importància al llarg del regnat de la reina, com a constant company i suport de sa majestat, i una figura important per dret propi", va dir l'historiador i expert constitucional Robert Hazell, del University College London (UCL).

Durant els primers temps al palau de Buckingham, Felip va patir per a adaptar-se al continu escrutini públic i les limitacions que comportava el seu càrrec, si bé amb els anys va afermar el seu rol en la família reial. Prompte es va guanyar el favor dels britànics amb les seues aparicions en els mitjans, poc comuns fins llavors entre la reialesa, i a partir de 1960 va dedicar part del seu temps a múltiples organitzacions benèfiques i a la conservació de l'entorn natural, una passió que segueix el seu primogènit, el príncep Carles, hereu de la corona. Al mateix temps, va continuar cultivant algunes de les seues passions, com el polo, la conducció i la navegació.

Suport de la reina durant les pitjors crisis

La reina va trobar en el seu espòs, segons els mitjans, el suport que va necessitar durant les pitjors crisis, com la separació dels prínceps de Gal·les en 1992 o la mort de Lady Di a París en 1997. A més de la separació i divorci de l'hereu de la corona britànica, la sobirana va afrontar la ruptura matrimonial del duc de York, Andreu, de Sarah Ferguson, esdeveniments que, sumats a l'incendi del castell de Windsor, als afores de Londres, van portar la mateixa reina Isabel II a qualificar 1992 d'"annus horribilis".

El seu llarg matrimoni amb la monarca ha combinat les contínues mostres de complicitat que els dos mostraven en públic amb els rumors sobre infidelitats que van circular en la dècada de 1950, quan el duc va emprendre un viatge en solitari durant més de quatre mesos. Les males llengües s'han referit en alguna ocasió a friccions en el matrimoni de la reina i Felip d'Edimburg a la fi dels anys cinquanta, però desmentides al seu moment. Isabel II va fer callar els rumors concedint al seu espòs el títol de príncep en 1957 i, tres anys després, va disposar que els seus descendents per línia masculina que no foren prínceps o ostentaren el tracte d'altesa reial portaren el cognom Mountbatten-Windsor. Aquest ha sigut el cas del fill del duc de Sussex, Archie, que no és príncep i porta el cognom Mountbatten-Windsor.

La reina també va disposar que el príncep Felip tinguera "preeminència" quan l'acompanyara en les seues funcions com a sobirana, per davant del príncep Carles, hereu al tron. Els experts han insistit que la parella ha gaudit d'una "forta relació". Isabel II va arribar a referir-se al duc d'Edimburg com la seua "constant fortalesa i guia".

Relació amb Guillem i Enric

El seu primogènit, Carles, va nàixer en 1948, i la princesa Anna ho va fer en 1950, abans que Isabel II accedira al tron. Després de la coronació, van nàixer el príncep Andreus, duc de York (1960) i el príncep Eduard, comte de Wessex (1964). El duc ha mantingut una relació pròxima amb els seus nets Guillem i Enric, especialment després de la commoció que va suposar la mort en 1997 de sa mare, la princesa Diana de Gal·les. Va ser Felip qui va demanar als dos prínceps que caminaren darrere del taüt de Lady Diana en el funeral, i qui va insistir a mantindre la privacitat de la família en aquells moments dolorosos malgrat les crítiques que van rebre la reina i ell per no aparéixer en públic fins a diversos dies després de l'enterrament de la "princesa del poble".