La pandèmia ha costat 17,1 milions de vides, moltes evitables, segons un informe
Durant els dos primers anys de covid-19, la majoria dels governs no estaven preparats, van ser massa lents a respondre i van prestar poca atenció als més vulnerables
Durant els dos primers anys de pandèmia de covid, la majoria dels governs no estaven preparats, van ser massa lents a respondre a la crisi i van prestar poca atenció als més vulnerables, una suma d'errors que en total ha costat 17,1 milions de vides, moltes evitables.
A més, tots els esforços per a combatre la crisi sanitària es van veure obstaculitzats per la falta de cooperació internacional i per una "epidèmia de desinformació", adverteix l'últim informe de la Comissió de Lancet.
Aquest informe ha estat elaborat per 28 experts mundials en polítiques públiques, governança, epidemiologia, vacunació, economia, finances internacionals, sostenibilitat i salut mental.
El document sobre la pandèmia de covid-19 conclou que tots els erros globals i generalitzats van provocar "milions de morts evitables" i van revertir els avanços realitzats en molts països per a complir els objectius de desenvolupament sostenible (ODS) de l'ONU.
"El sorprenent nombre de víctimes dels dos primers anys de la pandèmia és una profunda tragèdia i un enorme fracàs social a tots els nivells"
"El sorprenent nombre de víctimes dels dos primers anys de la pandèmia és una profunda tragèdia i un enorme fracàs social a tots els nivells", conclou el president de la Comissió, Jeffrey Sachs, catedràtic de la Universitat de Columbia i president de la Xarxa de Solucions per al Desenvolupament Sostenible.
El text inclou recomanacions per a posar fi a la pandèmia i afrontar futures crisis, però avisa que tot esforç serà inútil sense una cooperació internacional que gire entorn d'una Organització Mundial de la Salut (OMS) "reformada i reforçada" i inversions que reforcen els sistemes sanitaris i posen especial atenció als més vulnerables.
Falta de cooperació i desigualtat entre països
L'informe valora aspectes de la cooperació mundial com l'associació per a desenvolupar múltiples vacunes en un temps rècord, les accions governamentals per a fer costat financerament a les llars i les empreses, i les ajudes d'emergència de l'FMI i el Banc Mundial.
Però en aquests dos últims anys, apunta l'informe, també s'han produït múltiples errors en la cooperació mundial, com el retard de l'OMS en declarar la pandèmia i reconéixer la transmissió aèria del virus, entre altres.
La falta de cooperació per a finançar i distribuir productes sanitaris clau com a vacunes o equips de protecció personal també ha tingut un cost molt elevat per als països menys desenvolupats, lamenta l'informe.
Una altra qüestió que la pandèmia ha posat en evidència és que alguns barems com l'Índex de Seguretat Sanitària Mundial de 2019, que situava als Estats Units i a molts països europeus entre els més forts per la seua capacitat de resposta a les epidèmies, van resultar ser dolents predictors de la pandèmia.
I contra tot pronòstic, la regió del Pacífic Occidental, que va patir l'epidèmia de SARS en 2002, va adoptar estratègies que van donar com a resultat un número acumulat de 300 morts per milió, molt menys que en altres parts del món.
Per contra, els sistemes de salut pública d'Europa i els països llatinoamericans van donar lloc a unes 4.000 morts acumulades per milió, la xifra més gran de totes les regions de l'OMS.
L'informe també critica les respostes nacionals a la pandèmia, "aïllades, desiguals i amb efectes socioeconòmics i sanitaris devastadors" i que es van veure agreujades per les campanyes de desinformació en els mitjans de comunicació i per l'alta de confiança social.
Vacunació plus i més inversió
Per a controlar definitivament la pandèmia, la comissió proposa que tots els països adopten una estratègia de vacunació plus, que combine la vacunació generalitzada amb mesures de prevenció de salut pública i les mesures financeres adequades.
Finalment, l'informe avisa que construir un futur més resistent requereix una inversió major i més eficaç per a reforçar els sistemes sanitaris dels països en desenvolupament, la qual cosa costaria uns 60.000 milions de dòlars anuals (el 0,1% del producte interior brut dels països de renda alta).
