Putin, 25 anys de poder absolut

El president rus, Vladímir Putin, compleix este dimarts 25 anys de poder absolut, un quart de segle en el qual ha eliminat tots els seus enemics, declarat diverses guerres, annexionat territoris i construït una monolítica vertical de poder que mostra ja signes d'anacronisme.

"Ens hem allunyat de la vora del precipici", va assegurar Putin en al·lusió a la situació en la qual es trobava Rússia quan Borís Ieltsin li va cedir el poder un 31 de desembre del 1999. Reelegit el març passat per a un altre mandat de sis anys, ja ha trobat el seu lloc en la història. Putin vol passar als annals com el mandatari que va retornar l'orgull imperial als russos, humiliats després de la caiguda de la Unió Soviètica el 1991.

Un imperi no pot ser una democràcia, però la paciència dels russos, encara que bíblica, té un límit. El cost de la victòria a Ucraïna serà la vara de mesurar la fina línia que separa l'èxit del fracàs per al cap del Kremlin.

Absolutisme, religió i nacionalisme

Com si es tractara d'un tsar, Putin ha exercit en estos 25 anys l'absolutisme més despietat en política. Si en els seus primers anys es deixava aconsellar, a partir del 2012, just després de la mort del libi Moamar al-Gaddafi, va instaurar un règim personalista en el qual ell té sempre l'última paraula.

Les decisions col·legiades, que caracteritzaven el comité central i al politburó en temps soviètics, han sigut substituïdes per un Consell de Seguretat en el qual no cap el dissens. El partit del Kremlin i el Parlament són mers comparses. Amb la reforma constitucional, que li permet perpetuar-se en el poder fins a 2036, va travessar un Rubicó en el qual ja no hi ha marxa arrere. Putin es recolza en l'Església per a convéncer el poble que té un mandat quasi diví, com els tsars.

Esta situació es va accentuar durant la pandèmia del coronavirus. Tancat amb els mapes de la Rússia imperial al seu búnquer, únicament uns pocs assessors podien rebre audiència. El resultat va ser la primera invasió d'un país europeu des de la Segona Guerra Mundial.

Putin declara la guerra a Occident i al seu poble

La precipitada retirada estatunidenca de l'Afganistan va demostrar a ulls de Putin que Occident havia assolit el seu punt més baix. El retorn dels talibans al poder el va convéncer que ni els Estats Units ni els europeus intervindrien militarment a Ucraïna. Es va equivocar.

Putin va creure els erronis informes dels seus serveis d'intel·ligència que Ucraïna cauria en tres dies, ja que el president, Volodímir Zelenski, fugiria després del primer tret.

Quan la cancellera Angela Merkel parlava que el seu col·lega rus havia perdut el sentit de la realitat, es referia exactament a això. Les seues reunions amb els mandataris estrangers semblen més lliçons d'història, per descomptat, una història reescrita pel Kremlin.

A Putin li agrada dir que el front no sols passa per Ucraïna, sinó també per la cultura, l'educació, l'economia i la tecnologia russes. I és que, amb l'ajuda dels seus col·legues de l'antic KGB, també ha declarat la guerra al seu poble. És a dir, als opositors com Navalni, als escriptors com Akunin, als artistes, periodistes, activistes i científics no prou patriòtics, i a tots els joves que no volen combatre al país veí.

És una nova revolució cultural en la qual la nova elit, els autèntics herois, no són els proletaris, sinó els veterans de la guerra d'Ucraïna, aquells que creuen a ulls clucs que Rússia és una nació triada i té un destí manifest, com els EUA.

Clevills en el sistema

No obstant això, el que va ocórrer el passat 8 de desembre a Síria ha demostrat que tots els règims autoritaris, independentment de la seua brutalitat, tenen els peus de fang. L'exili a Rússia del líder sirià Bashar al-Assad és una confirmació de la derrota de la visió geopolítica de Putin, obsessionat amb posar punt final a l'hegemonia occidental en tots els continents, però incapaç de combatre en dos fronts al mateix temps.

La guerra llampec a Ucraïna s'ha convertit en una sagnia d'homes i recursos, que ha posat de manifest que Rússia, encara que siga capaç de produir míssils hipersònics, és un país tecnològicament endarrerit i llastat per la corrupció.

El cap del Grup Wagner, Ievgueni Prigojin, ho va entendre i va intentar fer-li un tomb a la situació amb una revolta armada, que va despertar de la letargia molts russos, però li va costar la vida.

Els serveis secrets russos, la columna vertebral del règim, acumulen errors. De l'atemptat islamista que va costar la vida a 145 persones al març passem al recent assassinat en ple carrer del general encarregat de la defensa química i biològica, que va desfermar la còlera de Putin.

El principal article exportat per Rússia en temps de guerra ja no són els hidrocarburs, sinó l'ús de la força per a defendre els enemics d'Occident; malgrat tot, el gènere s'ha demostrat obsolet.