Seqüencien per primera vegada el genoma humà complet d'un cos trobat a Pompeia

Fa quasi 2.000 anys, un 24 d’agost de l’any 79, l’erupció del volcà Vesuvi va sepultar la ciutat de Pompeia sota les cendres. Però el mateix desastre que va destruir la ciutat també la va preservar d’una forma única.

Des del 1748, quan començaren les excavacions arqueològiques, s’han desenterrat nombrosos edificis: vil·les, tendes, prostíbuls, temples i el fòrum de la ciutat. Però, sense dubte, els descobriments més impressionants han estat les restes humanes i els cadàvers fossilitzats que s’han recuperat. Malgrat que la matèria orgànica havia desaparegut, es conservaven els esquelets i uns espais buits entre les capes de cendra i lava, corresponents als cossos. Aquests buits, omplits amb algeps, han donat com a resultat calcs molt precisos dels cossos de les persones que no pogueren escapar a temps de l’erupció. 

Ara, després de quasi tres segles d’excavacions, s’ha fet un gran pas endavant amb la seqüenciació del genoma complet d’un dels cadàvers recuperats. Un descobriment que aporta llum sobre la diversitat genètica que existia al segle I. 

Segons ha publicat aquest dijous la revista Scientific Reports, les mostres d'ADN van ser extretes de dos cossos trobats a les restes del que s’ha anomenat "la casa de l'artesà": el d’un home d'uns 35 anys i el d’una dona de més de 50 anys. L’equip investigador, liderat pel bioarqueòleg Gabriele Scorrano, ha pogut extraure i seqüenciar l'ADN d’ambdós cossos, però només ha pogut completar la seqüència del genoma humà de l'home, ja que les seqüències obtingudes de les restes de la dona presentaven buits.

Les restes s'han pogut recuperar perquè els materials piroclàstics alliberats durant l'erupció del Vesuvi, en la seua majoria cendres i fragments de lava, no només conservaren els ossos, sinó que els protegiren dels factors ambientals que degraden l'ADN, com ara l'oxigen atmosfèric. Fins ara, només s'havien aconseguit seqüenciar trams curts d'ADN mitocondrial de restes humanes i animals descobertes a Pompeia, per això aquest descobriment suposa un gran avanç per a entendre la història genètica i la vida de la població de l’època.

Concretament, i gràcies a les comparacions de l'ADN de l'home amb altres mostres de 1.030 cossos antics i 471 de moderns de la regió d'Euràsia occidental, s’ha pogut comprovar que el seu ADN era el més semblant al dels italians de la regió central moderna. Encara que les mostres són similars a les dels individus que visqueren a la península Itàlica durant l'època imperial romana, les anàlisis de l'ADN mitocondrial i del cromosoma I han identificat altres grups de gens que es troben a l'illa de Sardenya i no a la península. D'aquesta manera, i gràcies a l'àmplia informació arqueològica recopilada, l’equip ha conclòs que, a causa del creixent moviment de gent pel vast imperi romà, durant el primer segle després de Crist hi havia uns alts nivells de diversitat genètica en tot el territori.

A més, l’equip de Scorrano ha descobert a l’ADN seqüenciat el bacteri Mycobacterium tuberculosi. Això dona suport a la idea que durant la Roma Imperial la tuberculosi era una malaltia endèmica que es va propagar per tot el territori, fet que ja havien assenyalat als seus escrits antics metges de l'època com Areteo de Capadòcia i Celio Aurelanio.