Un any de pandèmia amb més de 118 milions de contagis en tot el món

“Hem avaluat que la Covid-19 pot caracteritzar-se com una pandèmia”. Aquest dijous 11 de març es compleix un any d'una frase que va marcar un abans i un després en l'esclat de l'emergència sanitària provocada per la propagació del nou coronavirus que havia sorgit a la ciutat xinesa de Wuhan mesos abans. Aquell dia, quan l'Organització Mundial de la Salut (OMS) va declarar com a pandèmia la malaltia epidèmica causada per la SARS-CoV-2, el que suposava acceptar que ja tenia abast global, hi havia vora 118.000 persones infectades i havia arribat a 114 països, tot i que el 90% dels casos es concentraven a la Xina, Corea del Sud, l’Iran i Itàlia. Aleshores el coronavirus començava a mostrar la cara més negra: vora 4.300 víctimes mortals.

Ara, 365 dies després, no hi ha a penes cap país lliure de la Covid-19 –s'ha estés per 192– i la xifra de contagis s'ha multiplicat per 1.000: 118.006.153, segons recull el recompte independent de la Universitat Johns Hopkins. Però la pitjor factura és la de les vides que s'ha emportat des que va començar la crisi sanitària, més de 2,6 milions. Les estadístiques, tot i això, disten de ser exactes. En desenes de països amb pocs recursos, el registre de casos es limita a aquells que presenten símptomes, cosa que fa molt possible que molts milions de persones més puguen haver contret el virus i, com l'haurien passat de forma asimptomàtica, queden fora del recompte. 

L'any que ha passat des que l'OMS va llançar una alerta mundial i va declarar la Covid-19 com una pandèmia serà recordat per les mesures restrictives decretades pels governs en tot el planeta per a intentar tallar les ales al virus. Els confinaments domiciliaris se succeïren amb efecte dominó en multitud de països. A la Comunitat Valenciana, la Generalitat havia ajornat les Falles i la Magdalena només un dia abans, el 10 de març, una decisió inèdita que va suposar en la pràctica la suspensió de les festes per primera vegada en huitanta anys i per cinquena des del segle XVIII. I tres dies després, el 14, el govern de Pedro Sánchez decretaria l'estat d'alarma a Espanya i un llarg confinament domiciliari que s'estendria pràcticament tres mesos.

El director general de l'OMS, Tedros Adhanom Ghebreyesus, ha insistit en els últims dies que, tot i que aquella declaració de pandèmia no va arribar fins a l'11 de març, l'organisme sanitari ja estava avisant des d'un mes i mig abans del que potencialment havia d'arribar. "El nivell d'alarma més alt de l'OMS es va fer sonar el 30 de gener", quan ja es va declarar l'emergència internacional, va subratllar l'expert etíop el dilluns passat en una roda de premsa. Aquesta declaració, l'emergència de salut pública d'importància internacional (Espii) constitueix l'alerta més greu que pot emetre l'OMS, segons les normes internacionals, i va donar-se quan hi havia menys de cent casos de coronavirus identificats fora de la Xina, en 18 països, i cap mort. 

L'entitat defén amb aquest argument que es va fer cas omís a les advertències que va llançar aleshores, i creu que això va facilitar el camí al nou coronavirus perquè es propagara ràpidament. Hui dia continua intentant esbrinar "per què alguns països van actuar davant les primeres advertències, però altres foren més lents a reaccionar", tot i que al febrer de 2020 l'OMS ja oferia rodes de premsa diàries sobre l'evolució de la Covid-19 i donava les primeres recomanacions als governs i a la població general. 

Epicentre a Europa, Sud-amèrica i els Estats Units

La pandèmia s'ha estés de manera diferent en el món i han sigut Europa, Sud-amèrica i els Estats Units les zones més colpejades, i concentren vora 90 dels 118 milions de casos diagnosticats en tot el món. Per contra, la Xina i altres països asiàtics s'afanyaren des del principi a prendre mesures de contenció molt severes per a frenar el virus. I van tindre èxit, malgrat alguns brots esporàdics.

La gran excepció ha sigut l'Índia, el segon país més poblat del planeta (17,7% del total mundial) i que ha acumulat 11,3 milions de casos confirmats i 158.000 decessos. Se sospita, tot i això, que hi ha una important infraestimació. Els Estats Units, amb 29 milions de casos, han sigut el país més castigat per nombre absolut d'infeccions, així com de morts (529.000), mentre que el Brasil es manté des de fa mesos tercer per nombre de casos (11,2 milions) i segon per decessos (270.000). Per mortalitat, altres països que han patit molt durant aquest any de pandèmia han sigut –de major a menor– Mèxic, el Regne Unit, Itàlia, Rússia, França, Alemanya, Espanya, l'Iran i Colòmbia.

Després d'un any negre, les vacunes obrin ara un raig d'esperança. La immunització contra la Covid-19 va començar a finals de desembre de 2020 als Estats Units i avança a ritme desigual en diversos països, limitada per la capacitat de producció dels fàrmacs. Ara per ara s'han administrat més de 268 milions de dosis en tot el món, amb Israel en primera posició pel que fa al percentatge de població immunitzada. 

El futur, però, encara és incert. Una portaveu de l'OMS, Fadela Chaib, ha reconegut que de moment es desconeix la proporció de població que ha d'estar vacunada per a començar a considerar que hi ha una immunitat col·lectiva. Habitualment, el llinar exigit ronda el 70% de la població, però moltes veus expertes apunten ja que en el cas de la Covid-19, que s'ha mostrat especialment infecciosa, la taxa de persones vacunades haurà de ser sensiblement superior.