El camí cap a l'Estatut d'Autonomia
Aquest divendres es compleixen 40 anys de l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia, però la carta magna dels valencians hagué de recórrer un camí amb més espines que roses per a arribar a aquesta fita
L’any 1977, dos anys després de la mort del dictador Francisco Franco, el poble valencià va demanar massivament la creació d'un estatut d’autonomia propi amb una gran manifestació. Segons explica Vicent Franch, politòleg i jurista, a À Punt NTC, el poble valencià tenia en aquell moment "l'oportunitat d’accedir a la llibertat i a la democràcia".
L’any 1978 naix el Consell Preautonòmic, presidit pel socialista Josep Lluís Albinyana, i l'estatut deixa de ser una utopia per a convertir-se en un projecte de futur. Per a fer-lo realitat, es van contemplar dues vies possibles: l'article 151, de les comunitats històriques, i l’article 143, que suposava un procés més lent i limitat.
Per a Franch, "ni el Partit Socialista Espanyol era un partit nacionalista o autonomista, ni la UCD tenia un projecte d’autogovern". Entre els negociadors hi havia dos noms propis de la transició com eren Alfonso Guerra i Fernando Abril Martorell. I enmig de tot açò se situaven les batalles pels símbols: la senyera, la llengua i la denominació oficial, que acabà sent la de Comunitat Valenciana.
"Venim d’una comunitat autònoma de segona divisió en l’àmbit polític" afirma Vicent Flor, sociòleg i director de la institució Alfons el Magnànim, "en part, dissortadament, el blaverisme tingué èxit". En aquells moments "no hi havia el consens necessari, i així i tot, vam aconseguir tindre un autogovern".
Finalment, l'abril del 1981 es creà la comissió redactora. Cinc polítics valencians es convertiren en els pares de l'estatut: els socialistes Joan Lerma i Felipe Guardiola, els centristes Pin Arboledas i Luis Berenguer i el comunista Antonio Palomares.
L'1 de juliol la carta magna dels valencians va vindre al món. Filla de consensos i renúncies, l’Estatut d’Autonomia acaba de complir els 40 anys de vida.
