Què va significar la Batalla de València?

L’any 1975 Raimon cantava Jo vinc d’un silenci, Franco havia mort i començava una etapa d’esperances democràtiques, però també es gestava un moviment contra el nacionalisme i l’esquerra al País Valencià. 

El sociòleg i director de l’Institució Alfons el Magnànim, Vicent Flor, explica que el blaverisme és un regionalisme antivalencianista que data del 1975 i que esclatà el 1977 i 78, perquè en aquell període hi havia la possibilitat que les classes dirigents valencianes perderen l’hegemonia que tenien. 

Particularment, l’any 1977 va ser essencial, perquè va ser l’any de les primeres eleccions democràtiques que ací guanyà l’esquerra. La manifestació d’aquell 9 d’Octubre va ser un clam: "Volem l’estatut". Al carrer, tot estava per fer i tot era possible, i al cel, hi havia comunió de senyeres amb blau i sense.

Segons conta Flor, fins al 1977 el carrer va ser majoritàriament de l’esquerra i del valencianisme. Però a partir del 1978 va canviar la tendència, sobretot a la ciutat de València, i el blaverisme va anar guanyant el carrer mitjançant un procés de mobilització de masses. A més va ser ajudat pel sistema de mitjans de comunicació del moment, hereu del franquisme, que hi era majoritàriament favorable. 

Així va nàixer la coneguda com la Batalla de València –que va marcar la transició valenciana– en què s’enfrontaren el blaverisme conservador anticatalanista i l’esquerra nacionalista valenciana.

Una batalla cultural i política on els primers defensaven la supeditació del Regne de València a la nació espanyola, la senyera amb franja blava i la negació de la unitat de la llengua. Mentrestant, el nacionalisme d’inspiració fusteriana proposava un País Valencià modern, una àmplia autonomia, la normalització lingüística i la senyera de les quatre barres sense blau. 

Una guerra de símbols que va deixar empremta en l’elaboració de l’Estatut, afirma Vicent Flor “El blaverisme com a moviment antivalencianista va aconseguir frenar l’impuls autonòmic, aturar el procés de redreçament del valencià i la consideració que la valenciana era una nacionalitat de primera juntament amb Catalunya, País Basc i Galícia”. És a dir, “li va fer perdre el carrer en bona part”. Així, l’autonomia valenciana va passar a ser de segona simbòlicament i políticament, postil·la el sociòleg.

També va ser el moment de les amenaces per part de la ultradreta, la crema de banderes i llibres, violència al carrer i bombes com les que esclataren a casa de l’escriptor i figura clau del nacionalisme valencià, Joan Fuster, a qui no agradaren les rebaixes estatuàries.

En el camí caigueren molts fulls de l’Estatut, però com si fora un magnolier, arrelà a terra i ha anat creixent durant 40 anys.