42 anys de la pantanada de Tous, el desastre que va marcar la Ribera

La Ribera recorda este diumenge un dels dies més negres de la seua història recent. El dia en què l’aigua del pantà de Tous es va emportar huit vides, pobles quasi sencers i els records de milers de famílies, ara fa 42 anys.

L'aigua de l'embassament va donar pas a una nit desoladora, amb els carrers submergits, sense llum i amb crits als balcons i teulades demanant l’ajuda més immediata. Eren les primeres hores d’una tragèdia que, encara hui, ronda en la memòria col·lectiva de la Ribera i que l'única lliçó positiva que va deixar va ser la necessitat d’aliar-se amb l’enginyeria i les grans infraestructures per a preservar la població.

El dia negre era el 20 d’octubre del 1982. L’hora crítica, poc després de la sis de la vesprada, quan els murs de la presa no van poder contindre l’aigua i la tragèdia planava sobre municipis com Gavarda, Antella, Càrcer, Sumacàrcer, Beneixida, Benimuslem, Alberic, Alzira o Carcaixent. La catàstrofe va deixar un rastre de pèrdues econòmiques de més de 50.000 milions de pessetes, uns 300 milions d'euros actuals.

Havia començat a ploure la vesprada del 19 d’octubre, encara que de manera sostinguda i en quantitats que no preocupaven una comarca habituada a les crescudes del Xúquer. Però l'endemà les precipitacions van anar agafant força fins a deixar registres històrics.

Segons les dades rescatades per l’Agència Estatal de Meteorologia, l’Aemet, en la Mola de Cortes, aquella jornada es van superar els mil litres diaris. Els mitjans de predicció meteorològica no eren tan precisos com hui i només la intuïció del molts riberencs, sobresaltats en moltes ocasions per les crescudes del Xúquer, els va portar a llocs segurs.

La situació atmosfèrica que es va registrar a la Ribera aquell 20 d’octubre de fa quaranta anys va ser excepcional. De matinada, les precipitacions es van convertir en torrencials. Les dades revelaven que estaven passant per la central de Millars 600 metres cúbics per segon pel riu a primera hora del 20 d'octubre. Però no sols la meteorologia va estar darrere d'esta tragèdia de magnituds mai vistes. Durant la nit, es va tallar el subministrament elèctric per un problema en un transformador. Tampoc no hi havia xarxa telefònica.

També sense grups electrògens

Estes circumstàncies van fer que les comportes de la presa no es pogueren obrir, perquè tampoc hi havia grups electrògens operatius. Tot i els intents per obrir-les a mà, un procés que requeria més de 33 hores de treball de dues persones, el procés va ser infructuós perquè cada vegada més aigua pressionava les comportes.

A partir de les cinc de la vesprada d’aquell fatídic 20 d’octubre, el nivell de l'aigua va coronar la infraestructura hidràulica, feta de materials erosionables i en funcionament des del 1978, encara que no acabada del tot i mai inaugurada oficialment, i els murs van començar a desfer-se. L'amenaça aigües avall era imminent. Finalment, a les 19:15 hores va caure un dels murs del pantà, va arrossegar una de les comportes i va donar pas a la tragèdia més gran del segle XX a la Ribera. Entre 15.000 i 16.000 metres cúbics per segon van negar la Ribera.

La intuïció va salvar moltes persones

A unes previsions meteorològiques que es van quedar curtes i al cúmul d’incidents a la presa, que no va poder reaccionar a l'increment del cabal que entrava, es va sumar la falta d’avisos de les administracions, que van advertir tard.

Els avisos oficials, en molts casos, van arribar quan el veïnat ja havia pujat a les parts altes de les cases, havia desallotjat les persones majors o havia posat els efectes personals en zones on pensaven que no arribaria l’aigua, previsions que, en molts casos, es van quedar curtes. En alguns municipis, com Carcaixent o Sumacàrcer, els avisos a la població van arribar per iniciativa de les autoritats locals, perquè el govern no va fer pública la tragèdia fins que era inqüestionable.

De fet, les huit víctimes mortals que recullen les xifres oficials —fins a 20 o més segons altres fonts— van ser, en la majoria de casos, persones que no es van adonar de la ràpida crescuda de l’aigua i no van poder posar-se en un lloc segur a temps.

Ricard Martínez, ara Director de la Càtedra de Privacitat i Transformació Digital en la Universitat de València, tenia 13 anys quan l'aigua va arribar al seu poble, Carcaixent (Ribera Alta). Recorda que ajudava son pare a traure alguns objectes de casa quan va arribar un moment que, per les finestres, només veien aigua. "Va ser molt impressionat veure com rebentava una porta, com entrava un allau d'aigua i haver de tindre la sang freda d'esperar i eixir a contracorrent perquè si no, ens hauríem quedat dins", assegura Martínez.

"Passes de viure en una vivenda de protecció oficial normal a tindre només la roba que portes posada. Jo tinc una dotzena de fotos de la meua infància, no en tinc més, no tinc records", sentencia Martínez.

Onada de solidaritat

Amb la tragèdia ja als carrers de la Ribera Alta, l'única alternativa possible era refer-se'n. El fang va llançar a perdre milers de negocis, de vivendes i d’infraestructures. En alguns pobles, com Sumacàrcer, l’aigua va arribar fins als cinc metres. En altres, com Benimuslem, Alzira o Carcaixent es van superar els tres, fins i tot més en les zones fondes. A dia de hui, encara es poden vore taulells per les façanes dels pobles afectats que recorden, amb un "fins ací", el punt fins on va arribar el nivell d'aigua durant la pantanada de Tous.

Però, tan inesperada com l’ona del pantà, va ser la solidaritat que prompte va portar a la Ribera des de mitjans de rescat fins a menjar, medicaments, aparells i vehicles per a netejar les zones enfangades, i inclús molts pobles veïns van obrir les cases per a acollir les famílies que ho havien perdut tot. Contingents de l'Exèrcit es van estar durant setmanes a la comarca, ajudant en les tasques de neteja i assistència als damnificats.

"La gent de la Ribera Alta pot estar ben orgullosa, perquè és gent resilient, perquè ho ha passat molt malament per la pantanada i les seues conseqüències durant 20 anys però que, al remat, n'ha eixit endavant", reivindica Ricard Martínez.

Una tragèdia amb seqüeles econòmiques

Milers de damnificats van tindre un abans i un després d’aquell dimecres del 1982. Un camí, en molts casos, marcat per la lluita als tribunals, de juís, recursos, manifestacions i protestes per a aconseguir indemnitzacions dignes i que l’Estat assumira la seua responsabilitat en la tragèdia.

Després de 42 anys, una trentena de damnificats de la Ribera segueixen a l'espera d'una sentència pels deutes dels diners que l'Institut de Crèdit Oficial (ICO) els reclama. Dotacions econòmiques que el Govern d'Espanya va avançar als afectats amb la finalitat de reconstruir les seues cases i els seus negocis, destrossats pel pas de l'aigua i que en molts casos ara, pels interessos, arriben a duplicar l'import inicial prestat.

Agustín Ferrer, degà del Col·legi d'Advocats d'Alzira, reclama que "siga precisament l'ICO el que condone el deute a la gent que ha patit un dany provocat per l'administració, que deixe d'executar els procediments a les persones més vulnerables afectades per la pantanada".

La catàstrofe de la Ribera va revolucionar la meteorologia a Espanya

"La pantanada de Tous, juntament amb les inundacions de l'any següent al País Basc, va suposar una transformació en la protecció civil de la meteorologia espanyola", explica Rafael Armengot, geògraf i meteoròleg, en declaracions a À Punt. "Les xarxes de les confederacions hidrogràfiques es van dotar de sistemes automàtics de mesurament que no tenien anteriorment, i l'actual Aemet va revolucionar les seues estructures. En definitiva, es va fer una meteorologia moderna adequada al final de segle XX, perquè anteriorment estàvem venuts pel que fa a la protecció civil", afegeix l'expert.

Segons apunta Armengot, en el moment en què va tindre lloc l'episodi de Tous no hi havia pràcticament estacions de mesurament a la zona perquè estava bastant despoblada. A més, algunes de les estacions existents van acabar destruïdes. Finalment, d'una manera indirecta es va avaluar la quantitat d'aigua caiguda a través d'uns aljubs que hi havia en l'estació de la Casa del Baró, a la Mola de Cortes.

"L'any passat vam corregir la dada que s'havia donat en el seu moment, i dels 1.120 litres per metre quadrat que s'havien estimat en aquell moment els vam rebaixar als 882, que no és poca cosa, però que matisa la quantitat estimada inicialment", conclou Armengot.