Alqueria, barraca, riurau i mas: les vivendes rurals valencianes

L'activitat agrícola ha marcat l'economia valenciana durant molts segles i, amb ella, s'ha anat definint la nostra arquitectura paisatgística. Hui en dia en desús, moltes d'aquestes construccions s'erigeixen en símbol del patrimoni valencià i es conserven per a donar-los una nova funcionalitat. Les alqueries, les barraques, els riuraus i els masos són algunes d'aquestes construccions més emblemàtiques. Cadascuna amb unes funcions i característiques particulars i ubicades en comarques diferents. Les veiem a continuació:

L'alqueria, la casa de camp típica de l'Horta de València

La paraula alqueria procedeix de l’àrab hispànic al-qarîya, en què significava "llogaret, caseriu", com va detallar la filòloga i acadèmica de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, Verònica Cantó, durant una de les seues intervencions en la ràdio d'À Punt. Segons relata, Jaume I ja va utilitzar reiteradament aquesta paraula en el Llibre del Repartiment fent referència a la distribució de terres i propietats dels moros entre les seues hosts, com a recompensa al suport que li havien donat durant la Conquesta.

El sentit originari de la paraula alqueria feia referència a un conjunt de cases de camp, ocupades per una o diverses famílies, que conformaven una propietat rústica dedicada a labors agrícoles o ramaderes. En l’actualitat, la paraula alqueria ha quedat associada a una construcció típica de l’Horta de València, sovint amb diverses plantes i, a vegades, fins i tot amb aspecte de palauet. Això ha fet que modernament moltes alqueries s’hagen rehabilitat com a establiments de restauració o allotjaments o com a centres culturals o museus.

Però a la casa de camp en la zona costanera, relacionada amb el regadiu, també se l'anomena alqueria. De fet, molts dels nostres pobles procedeixen d'alqueries musulmanes. Les alqueries solen presentar una planta rectangular, i en la planta baixa s'instal·la la vivenda, amb l'estudi o habitació de matrimoni i la llar, és a dir, el menjador i la cuina, amb una gran xemeneia. Mentre que la planta superior, generalment coneguda com l'andana, es fa servir per a guardar les collites.

També és una paraula present en noms de poble com ara l'Alqueria de la Comtessa o l'Alqueria d'Asnar, com recordava Cantó. La geografia valenciana està plena d'aquests topònims.

La barraca, la casa de l'Albufera i de les novel·les de Blasco Ibáñez

Seguint amb les construccions típiques valencianes, la secretària de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua també citava una altra que ha format part del paisatge de l'horta: la barraca.

La paraula barraca, per als valencians, està associada a una construcció típica de l’Horta de València, de planta rectangular, amb les parets laterals de poca alçària i amb la coberta construïda amb canyís, que forma dos aiguavessos en angle molt agut. És la imatge que tenim de la barraca de l'Albufera o la que apareix en les novel·les de Blasco Ibáñez. Però aquesta paraula té també un ús genèric, que fa referència a una construcció rústica i de dimensions reduïdes com les que habiten les persones que exerceixen oficis en llocs solitaris i allunyats.

I no sols això, la paraula barraca té dos significats més que apuntava Cantó. És també una caseta per a guardar ferramentes i utensilis. I finalment, una barraca, com a construcció, també designa un lloc per a resguardar-se o que serveix de refugi. També coneixem una cinquena accepció en clau festiva: coneixem com a barraca el local on els festers realitzen diverses activitats, especialment en les Falles i en les Fogueres.

L’origen del mot barraca és incert, però és possible que siga un derivat del preromà barra, que significaria originàriament "construcció feta amb barres o branques", o bé del llatí barrum, que significa "fang".

El riurau, la construcció rural de la Marina Alta

Es tracta d’un edifici rural característic de la comarca de la Marina Alta d’origen molt antic, ja que hi ha registres que es remunten al segle XV.

Un riurau està constituït per una planta baixa, coberta de teula en un o dos vessants, amb arcs a un costat que permeten una gran ventilació. Aquesta galeria es destina a resguardar els canyissos de les panses posades a secar. Així doncs, aquesta construcció tan típica de pobles com Dénia o Xàbia té la funció de proporcionar aixopluc i de protegir els canyissos amb pansa mentre plou o fa humitat.

Pel que fa a l’origen de la paraula, Verònica Cantó apuntava que el lingüista Joan Coromines assenyala que el terme riurau prové de l’àrab rafraf, forma generada per reduplicació del mot raff, que significa "porxada, cobert".

Actualment, el riurau ha passat a designar un habitatge dispers i d'estiueig, ja que l'activitat agrícola ha perdut el seu protagonisme en aquestes cases reconvertides en segones residències. Així, el riurau ha quedat vinculat a una manera de viure pròpia del sud meridional com a espais de socialització.

El mas o masia, l'alqueria de zones de secà

Del llatí medieval mansus, el participi de manere, que significa "romandre" o "residir", segons les investigacions de Cantó, la paraula mas fa referència, d’una banda, a una explotació agrària tradicional integrada per una casa de camp amb diverses dependències i per les pastures per a la ramaderia, les terres de conreu i els boscos que té adscrits; i de l’altra, un mas també és una casa de camp situada en aquesta explotació. És curiós saber que a València s'anomena mas, i més generalment masia, quan la casa és al secà, però quan és a l'horta s’anomena alqueria, i les comarques de Castelló, maset.

Com recordava l'acadèmica en una de les seues intervencions en la ràdio d'À Punt, la construcció solia tindre dues plantes: la inferior dedicada a les faenes d'explotació agrícoles o ramaderes (amb espais per al gra, botes per als vins o el bestiar, per exemple), i la superior dedicada a l'habitatge.

De masos n’hi ha molts en tot el territori, i no sols és abundant com a topònim, sinó també com a cognom. Ara molts d’aquests masos els trobem reconvertits per al turisme rural, com a habitatges rústics allunyats dels nuclis urbans i pròxims a boscos i paisatges naturals. Les persones que hi habiten, treballen o es fan càrrec d’un mas són els masovers o masers. Fins i tot ens ho diu el refranyer: "La barca per al barquer, i la terra per al masover".