Aniversari del vot femení a Espanya

El 19 de novembre de 1933 les dones espanyoles votaren per primera vegada en les segones eleccions de la Segona República. Però, per tal que aquell dia milers de dones pogueren exercir per fi un dels drets fonamentals de la democràcia, primer va ser necessari recórrer un llarg camí.

Moviment sufragista

Trobem els orígens del moviment sufragista el 1848 als Estats Units, amb la Declaració de Seneca Falls, un document que demanava l'extensió del sufragi, o dret al vot, a les dones, signat per 68 dones i 32 homes, després d’una convenció a Seneca Falls (Nova York).

Aquest document va esperonar dones de tot el món a impulsar el moviment sufragista als seus països i va ser el germen d’una revolució que canviaria la democràcia per a sempre ja que, després d'aconseguir el vot femení, va arribar el sufragi universal (en alguns països van concedir el dret a votar a les dones abans que a les classes treballadores i a les persones estrangeres).

En cada país el moviment sufragista es va desenvolupar d’una forma diferent atenent també a les circumstàncies històriques i polítiques pròpies, però probablement el més conegut siga el moviment sufragista anglés, liderat per les germanes Pankhurst, que es caracteritzava per la desobediència civil.

El sufragi femení a Espanya

Encara que el sufragi femení a Espanya no va ser reconegut fins l’aprovació de la Constitució de la Segona República, el 9 de desembre de 1931, per a les eleccions a les Corts Constituents del mateix any, sí que s’havia aprovat el sufragi femení passiu, és a dir, que les dones no podien votar, però sí que podien presentar-se per a ser elegides. Així, per primera vegada, tres dones foren elegides diputades: Margarita Nelken (Partit Socialista Obrer Espanyol), Clara Campoamor (Partit Republicà Radical) i Victoria Kent (Partit Republicà Radical Socialista).

Clara Campoamor és la més coneguda de les tres, ja que va liderar el debat a favor del sufragi femení enfrontant-se no sols als diputats que estaven en contra per considerar les dones éssers dominats pels sentiments i incapaços d’utilitzar el dret al vot amb racionalitat, sinó també a una de les altres dues diputades.

Victoria Kent era una feminista convençuda del dret de les dones a poder votar però, així i tot, es va manifestar en contra d’incloure’l en la Constitució fins a l’últim moment, perquè pensava que les dones espanyoles no tenien “fervor democràtic i republicà”, i això podria jugar en contra de la República si decidien votar a la dreta en massa.

Finalment la batalla pel sufragi la va guanyar Campoamor i la proposta va quedar aprovada l’1 d’octubre de 1931, per 161 vots a favor, 121 en contra i 188 abstencions. Però no es va poder exercir aquest dret per primera vegada fins a 1933, primer només a Eibar (Guipúscoa) en un referèndum autonòmic el 5 de novembre, i després, a tot el país en les eleccions generals del 19 de novembre de 1933.