Arriba l’equiparació dels permisos per naixement, i amb ells, la igualtat real?
El permís per als pares i mares no gestants ha passat de 2 a 16 setmanes en cinc anys.
Des del dia 1 de gener, els pares i les mares no gestants han vist ampliat el permís de paternitat a 16 setmanes, un dels més llargs d’Europa. L’ampliació culmina la reforma dels permisos de paternitat iniciada pel govern espanyol al març de 2019 i suposa permisos per naixement o adopció iguals, intransferibles i remunerats al 100%, tant per a dones com per a homes.
El permís de paternitat s’estrenava l’any 2007 amb 13 dies, que se sumaven a les dos jornades contemplades fins aleshores en l’Estatut dels Treballadors. Deu anys després, el 2017, les dos setmanes passaven a ser quatre. El 2018 ja eren cinc, l’abril de 2019 huit i així, ha anat augmentant de forma progressiva i continuada fins a aconseguir l’equiparació total en 16 setmanes el 2021. Aquest canvi, la ministra d’Igualtat, Irene Montero, l’ha celebrat com “un avanç històric i pioner indispensable per a tancar la bretxa de gènere en les cures”.
Amb la nova regulació, a més, tant mares no gestants i pares, com mares gestants han de gaudir les primeres sis setmanes dels permís de forma simultània i coincidint amb el primer mes i mig de la vida del bebé (o de l’inici de l’adopció). Les restants 10 setmanes són voluntàries i cal acordar amb l’empresa si es fan servir a temps complet, de manera ininterrompuda o per setmanes soltes.
24 setmanes de cures que podrien ser 30
La sociòloga i coportaveu de la Plataforma per Permisos Iguals i Intransferibles de Naixement i Adopció (PPiiNA), Teresa Jurado, considera que aquesta equiparació “posa Espanya en l’avantguarda de la igualtat” i destaca que “altres països no tenen permisos igual de generosos i llargs per a cadascun dels progenitors”.
Tanmateix, des de la plataforma critiquen que s’ha cedit a les pressions empresarials en la lletra xicoteta perquè la mesura “obliga a un ús simultani de les primeres sis setmanes, que han d’agafar-se després del naixement, adopció o acollida”.
El que proposen des de PPiiNA, que agrupa més de 150 organitzacions i persones a títol individual, es que l’obligatorietat de la simultaneïtat només s’aplique a les primeres dues setmanes. D’aquesta manera, el xiquet o la xiqueta tindria 30 setmanes d’atencions en lloc de 26.
16 setmanes no són suficients
Una visió molt diferent tenen des de l’associació de mares feministes PETRA i Malasmadres. Consideren que 16 setmanes per a la mare i el bebé no és temps suficient perquè es puga establir el vincle necessari en la criança humana i a més, impedeixen els sis mesos de lactància exclusiva que l’Associació Espanyola de Pediatria i l’OMS recomanen i que moltes mares desitgen practicar.
“No tot el món opta per la lactància materna, però es tracta de garantir la llibertat d’aquelles mares que sí que volen i poden fer-ho”, apunta Esther Kiras, comunicadora i activista feminista. Atenent a la psicologia perinatal, apunta, el més important és que el nadó passe el major temps possible amb la mare durant els primers nou mesos de vida i per això és prioritari que les mares disposen de més temps de permís remunerat.
“Des de l’any 2007 els permisos paternals han augmentat en un 700% sense que haja existit una demanda per part dels homes per a aconseguir la corresponsabilitat en les cures”, diu Esther Kiras, que recorda que el permís de les mares està congelat des del l’any 1989, a pesar de les reivindicacions de plataformes com Petra.
Discrimina els bebés nascuts en famílies monomarentals
Tampoc és una mesura que tinga en compte tots els tipus de famílies, lamenta Kiras. “És el cas dels menors nascuts en famílies monomarentals que no gaudiran de les mateixes setmanes d’atencions que els nascuts en famílies biparentals”.
Des de la plataforma Petra, a més, subratllen que no es tracta d’una mesura redistributiva, ja que les persones amb nivell socioeconòmic més alt tenen més treball i de millor qualitat i, per tant, seran aquestes persones les més beneficiades.
“No hauria de ser una qüestió de privilegis. La criança, la cura i l’educació dels nostres fills hauria de ser un dret per a totes les famílies independentment de les circumstàncies en què es desenvolupe”, critica Esther Kiras, que denuncia el cas de les mares autònomes, que no poden accedir a les mateixes prestacions que un home que treballa per compte d’altri.
Permisos transferibles en la majoria de països europeus
Des de Petra (acrònim de permisos transferibles), apunten que el criteri de transferibilitat és el que s’aplica en la majoria dels països europeus a les prestacions i llicències parentals.
És el cas de República Txeca amb 18 mesos de permís remunerat per naixement; Suècia, França i Alemanya amb 16 mesos; Noruega, amb 15; Finlàndia, amb 14; Dinamarca, amb 13, i el Regne Unit, amb 12. En tots aquests països la major part del permís remunerat és transferible, de manera que les mares sueques poden disposar, si així ho desitgen, de 13 mesos pagats de criança; les noruegues, finlandeses, daneses, eslovaques i britàniques, de 12 mesos.
En tots aquests estats són les famílies les que organitzen com volen la distribució del temps de cures, un aspecte clau per a les organitzacions en favor d’augmentar els permisos maternals i que no contempla la nova regulació espanyola.
“Sempre és un avanç que els permisos augmenten, però aquesta mesura per a aconseguir la igualtat real és com començar la casa per la teulada”, afirma Esther Kiras. Tant ella com altres mares de Petra i Malasmadres, reclamen més temps per a poder viure una maternitat en condicions òptimes.
