Arxivat el cas Vitaldent perquè el jutge no troba acreditats ni l'estafa als franquiciats ni el blanqueig de capitals

El jutge de l'Audiència Nacional Manuel García-Castelló ha arxivat l’anomenat cas Vitaldent per considerar que no queden acreditats els fets delictius que s'atribuïen a l'antiga directiva per estafar més de 10 milions d'euros als seus franquiciats i per blanquejar capitals.

Així consta en una resolució dictada aquest dimecres, en la qual s'acorda el sobreseïment lliure i s'oficia a comunicar, una vegada siga ferma la resolució, a l'Agència Tributària per a deixar sense efecte la suspensió de les activitats inspectores conseqüència del present procediment penal.

La causa es va iniciar quan, el 2013, una vintena de franquiciats denunciaren conjuntament l'antiga cúpula directiva per presumptes delictes d'estafa, apropiació indeguda, blanqueig de capitals, contra la Hisenda Pública, organització criminal i falsedat documental.

Les franquícies denunciaven que estaven obligades a cobrar en metàl·lic als pacients i a pagar en negre un 10% de la facturació al president Ernesto Colman.

Les perquisicions judicials van recaure en el jutjat d'instrucció número 2 de Majadahonda, la titular del qual va decretar l'ingrés en presó per a tretze detinguts, entre ells el president i el vicepresident Bartolomé Conte. Després, la mateixa magistrada es va inhibir a favor de l'Audiència Nacional a causa de la seua complexitat, ja que considerava que la cúpula de la franquícia dental va dissenyar i va participar en un complex sistema de defraudació a franquiciats, clients i pacients, així com a la mateixa Hisenda Estatal, valent-se del seu càrrec com a principals responsables de l'empresa.

Ara, huit anys després, el jutge García-Castelló ha determinat arxivar el delicte fiscal perquè no s’ha pogut determinar la quantitat de l’import suposadament defraudat. Pel que fa al delicte d'estafa i apropiació indeguda, la raó és que no s’ha acreditat l'existència dels elements típics d’aquests delictes. 

D’altra banda, argumenta que el contracte de franquícia no es pot considerar engany o vehicle del frau perquè, amb variacions menors, era idèntic per a tots els franquiciats i responia al model habitual en aquest tipus de negoci. A més, indica que les persones firmants eren coneixien perfectament totes les clàusules del contracte i no s’hi va fer cap excepció.