Carlos Langa, damnificat de Carcaixent: "Una cosa que no oblidarem mai és l'olor de la pantanada”
Aquest veí de Carcaixent va viure la pantanada quan era un xiquet, però recorda perfectament com l’aigua va arrasar el poble
En el quaranta aniversari de la pantanada de Tous hem visitat Carcaixent (Ribera Alta) amb Carlos Langa, veí del municipi que va viure aquest desastre natural quan era un xiquet per a recordar com van ser els primers dies després que les aigües baixaren.
Tal dia com hui ara fa quatre dècades la presa de Tous es va trencar i va arrasar les comarques de la Ribera Alta i la Ribera Baixa, i a localitats com Carcaixent o Alzira l’aigua va arribar fins als quatre metres, va negar els baixos i va obligar la població a refugiar-se a la muntanya.
“Tots els missatges que veien de la ràdio parlaven d’Alzira i Algemesí, però en cap moment es nomenava Carcaixent com una ciutat en risc”
“Tots els missatges que venien de la ràdio parlaven d’Alzira i Algemesí, però en cap moment s'esmentava Carcaixent com una ciutat en risc i ens ho vàrem prendre tots amb molta calma fins que ens va arribar l’aigua al genoll”, recorda Carlos. La gent anava acostant-se al riu per a comprovar com anava pujant el nivell de l’aigua, però ningú no s’imaginava que en hora i mitja pujarien als cotxes per fugir del poble, postil·la.
Quan finalment el veïnat va poder tornar a casa les va trobar completament assolades, recorda Carlos. Hem visitat amb ell el magatzem que hi ha ara on abans hi havia casa seua i la carnisseria de la família i, visiblement emocionat de poder tornar-hi vint anys després de l’última vegada, ens ha explicat que l’aigua ho va destruir per on va passar.
“Quan hi tornàrem l’aparador estava bolcat cap per avall i no quedava cap moble ni res a la casa, només quedava un sac de pinso enganxat a la porta de l’armari encastat de la meua habitació, l’únic moble que l’aigua no es va poder emportar”, relata. L’aigua va cobrir tota la vivenda, que ocupava la planta baixa de l’edifici, i es va quedar a només tres o quatre dits d’arribar al segon pis, on vivia una altra família.
I com el de Carlos, la pantanada va destruir tots els baixos del poble. En molts d'aquests hi havia negocis que després trobaren moltíssimes dificultats per a tornar a alçar el cap, entre aquests la carnisseria de la seua família, i els que ho aconseguiren ho feren gràcies a les ajudes i d’una forma tan precària que no pogueren resistir els estralls de la riuada de 1987 i acabaren desapareixent. Així ho relata Carlos des de l’avinguda de José Vidal Canet que en aquell moment era una de les principals zones comercials de la localitat.
Després que les aigües es retiraren i la gent tornara a Carcaixent no es podia anar per aquesta avinguda perquè només quedava lliure un caminet pel mig per on passaven els cotxes, recorda Carlos. La resta del carrer estava ocupat per muntanyes d’enderrocs i trastos de mobles i estris de les llars.
“Tenim imatges, àudios, documents i comentaris sobre la pantanà, pero hi ha una cosa que ningú dels que ho vam viure oblidarem mai, i és l’olor de pantanà”
“Tenim imatges, àudios, documents i comentaris sobre la pantanada”, reflexiona, “pero hi ha una cosa que ningú dels que ho vam viure oblidarem mai, i és l’olor de pantanada”. Una pudor molt característica que defineix com una barreja de les cases, els mobles i els estris de les cases que havien estat sota l’aigua uns quants dies, mesclat tot amb el fang que venia dels camps, el fem i allò que abocaven els albellons, on no cabia més aigua.
Carlos recorda també el que va ocórrer amb els firaires que tenien les caravanes i atraccions muntades en un dels parcs de la localitat perquè feia només quatre dies que s’havien acabat les festes. L’aigua s'ho va endur tot i, fins i tot, un dels firaires el trobaren mort a la caravana dies després de la baixada de les aigües perquè el vehicle havia quedat abandonat i ningú no havia pensat que podia haver-hi algú dins. “És un gremi que sempre s’ha oblidat”, lamenta.
