Carmen Grau, experta en gestió de desastres: "Algú està comptabilitzant les víctimes postdesastre?"
La investigadora de la Universitat de Waseda (Tòquio) critica la "lentitud i el cas" en la gestió de la DANA i proposa educació en prevenció des dels 3 anys
Carmen Grau, experta en gestió de desastres naturals i investigadora de la Universitat de Waseda (Tòquio, Japó), va viure una inundació el 1996 a Tavernes de la Valldigna, on va nàixer. També va presenciar el terratrémol, tsunami i accident nuclear de Fukushima (Japó) el 2011. Destaca que la prevenció i l'educació de la població és fonamental per a fer front a este tipus de desastres naturals i en el cas de la barrancada que va assolar la província de València el 29 d'octubre, a més, adverteix errors greus en la reacció posterior. Entre ells, la desinformació o la “lentitud i el caos”, que compara amb el terratrémol de Mèxic del 1985, en el qual segons les xifres oficials van morir 3.192 persones, però segons els càlculs d'algunes organitzacions, la xifra és molt més elevada: 20.000 morts.
Sobre la intervenció directa, Grau afirma en una entrevista amb À Punt NTC que les primeres 72 hores “són crucials perquè els rescatistes saben que encara poden trobar supervivents. Les primeres 72 hores són vitals. Per això no entenc perquè es va tardar tant”.
“Un desastre que he estudiat i que podem tal vegada podem comparar, encara que no del tot, és el de Mèxic del 1985, salvant les distàncies. La resposta de les autoritats i dels rescatistes va ser lenta, caòtica. I es considera que la solidaritat de la població mexicana va salvar moltes vides, i que van eixir amb pales al carrer”.
L'experta posa també el focus en la postemergència en preguntar-se si "algú està comptabilitzant les víctimes post desastre? Ningú no en parla", sentencia. I posa com a exemple el Japó el 2011 que va comptabilitzar moltes morts per suïcidi, perquè, diu, un desastre com este “fa perdre l'equilibri de la teua vida personal, professional i social”.
Pel que fa a la desinformació, Carmen Grau sosté que molts mitjans de comunicació tenen "una manca d'informació que crea més alarma i desinformació i no dona tranquil·litat a la població", subratlla. Al contrari, allò que la població necessita és “tranquil·litat i informació el més coherent, àgil i ràpida possible”.
La població necessita tranquil·litat i informació el més coherent, àgil i ràpida possible
De tota manera, i en referència a les notícies falses recorda que la desinformació ha passat sempre en tots els desastres: “És producte del caos”, manté.
Com a bones pràctiques en la gestió, Grau posa l'exemple de la reconstrucció al Japó: "És molt interessant perquè han fet un pla nacional, autonòmic i local per definir les necessitats de cada poble".
Algú està comptabilitzant les víctimes post desastre? Al Japó, després del tsunami, es van comptabilitzar moltes morts per suïcidi
Cultura preventiva i educació
Carmen Grau insisteix que no vol fer cap lectura política, però sosté que és evident que “cal buscar les responsabilitats. Espere que es faça”. A partir d'ací, considera que és important fer una anàlisi i millorar de cara a futures crisis: "Els desastres sempre tenen un component humà molt important: administració, serveis d'emergència i la població: la cultura preventiva que no tenim".
Després d'haver estudiat els plans d'emergència i les legislacions plans i legislacions nacionals i autonòmiques, l’antiga del 1986 i la del 2015, considera que estos textos normatius, en general, estan ben elaborats en comparació amb altres referents internacionals, al marge del japonés, que té una redacció molt més elaborada i precisa.
Això sí, aporta un exemple de millora: l’actual pla de la Comunitat Valenciana “diu que l’alerta d’Aemet ha d’avisar al Centre d'Emergències i el centre d'Emergències als ajuntaments. Tal volta cal canviar i això fer-ho com el model japonés on cada minut compta: l'agència meteorològica llança l'alerta i automàticament va als mitjans de comunicació, les administracions corresponents i als pobles afectats”. Així, evidentment, la informació i la prevenció poden arribar molt abans.
L'experta en desastres naturals defensa a més la necessitat d'implementar educació en prevenció. “Em criden els col·les de la Safor per implantar algun tipus de prevenció amb els xiquets. Ho he treballat al Japó. Ací se'ls educa des dels 3 anys i no costa tant”. La clau és fer-ho de manera molt “natural”.
Sobre les accions de voluntariat, opina que són imprescindibles, però es poden ordenar d'una altra manera: “No dic que siga millor o pitjor”. Al Japó, el que fan és primer, entra l'assistència professional i tècnica i fins que no hi ha les vies transitables no entren els voluntaris, perquè pot ser perillós i perquè la prioritat és organitzar l'assistència. Després ve la segona prioritat, que és organitzar els voluntaris, que són necessaris. Però no tots en un cap de setmana, sinó dosificats, relata.
Motxilla d'emergències per a xiquets
Al Japó a més és normal que en l'àmbit municipal es done material d'assistència perquè els menors el puguen utilitzar, en cas de terratrémol, incendi, inundació o un altre desastre.
“És una motxilla d'emergències que l'ajuntament envia a les famílies amb xiquets, a més dels simulacres de l'escola, que cada mes en fa una de diferent, però sobretot en incendis. Està molt bé”. Té un kit de primers auxilis, una llanterna i altres instruments d'ajuda. “Quan la vaig rebre, vaig dir als meus fills: esta motxilla estarà a l'entrada i per si em passa alguna cosa, els vaig explicar on anar a agafar-la”.
La prevenció “no la fan alarmista, ho fan de manera molt natural, com si fora un joc, un conte. Esta és la clau”.
