Cinquanta anys del viatge sense tornada del tren Gandia-Dénia

Un viatge sense tornada. “Bitllet només d’anada, per favor”, li diu al revisor. És 10 de febrer del 1974. Ens situem a l’andana d’una via —de transport públic— perduda. I recordada. Fa temps que deniers i gandiencs van perdre un tren. El seu tren. Metafòricament i literal. I com qui diu allò de “Hi ha trens en la vida que no passen dues vegades”... En aquest cas s’ha de dir que —almenys de moment— tenia raó.

L’empremta d’aquell bitllet imprés a tinta, hui ja extingit, anunciava l’històric recorregut que anava de Carcaixent (Ribera Alta), a Dénia (Marina Alta), passant per Gandia (Safor). Un camí que albirava possibilitats. De vida i comercials. De connectivitat en col·lectivitat cap a les urbs. Tot un avanç per a la comunicació entre comarques germanes, la Marina Alta i la Safor, que permetia la vertebració del territori valencià, del litoral alacantí i el trajecte directe amb la ciutat de València.

“La intenció era connectar el mercat nacional de la via ampla que passava per València, Alzira i Xàtiva cap a Madrid, amb la Safor, la Marina i part de la Ribera. La línia va començar amb un tramvia tirat per cavalls entre Carcaixent i Gandia i finalment el 1884 es va completar la connexió Carcaixent-Gandia-Dénia amb un ferrocarril de vapor, però de via estreta”, explica Jesús Eduard Alonso, arxiver i historiador de la ciutat de Gandia.

Encara estem esperant eixa promesa, que no es va complir en els anys 10, ni els 20, ni els 30, ni els 70, ni hui en dia

No obstant això, i ben prompte amb el pas del temps, les autoritats del moment s’adonaren que la via estreta ferroviària suposava un endarreriment en la infraestructura, “significava que quan arribaves a Carcaixent els productes havien d’esperar a ser canviats d’uns vagons a altres i la fruita es podria pel camí. Per tant, s’havia de transformar en una via de tren ampla”, assegura Alonso.

Una reivindicació de més de cent anys encara viva

Un canvi que la societat va començar a posar de manifest ja el 1909 i a proposar un ferrocarril de València a Alacant per la costa. El 1925 les autoritats de Dénia fins i tot van fer un míting a Gandia per a reivindicar-ho, però no es va aconseguir. “Aquestes reivindicacions que semblen innovadores o actuals ara, són absolutament antigues. Encara estem esperant aquesta promesa, que no es va complir en els anys deu, ni en els vint, ni en els trenta, ni en els setanta, ni hui en dia”, denuncia Alonso.

Però els trens de via estreta també van tenir el seu paper i ús clau. En un primer moment van fer una funció comercial o de mercaderies, però més tard i especialment en els anys quaranta de postguerra, “van tenir molt de protagonisme, ja que la gent era molt pobra i no hi havia cotxes. L’única alternativa de transport era el tren. Alhora també servien per a l’estraperlo”, apunta Alonso.

Necessitaven una inversió més forta o la línia de tren s’havia de tancar, estava obsoleta

Aquell sotragueig entre vies es va deixar de sentir a les 20:12 hores, hui dissabte, just fa cinquanta anys. Cinc dècades després d’aquell últim adeu —mocador a la mà— el trajecte ara és un camí inversemblant al peu d’un vagó. I és que el progrés de l’asfalt va obrir nous camins —tants com per a parar un tren— que deixaren les estacions de ferrocarril arrere. 

"La de hui és una data trista, provoca molta impotència veure que encara estem iguals", manifesta l'alcalde de Dénia, Vicent Grimalt. El valor i poder d'aquella connexió encara hui es recorda i es reivindica al municipi, ja que, segons Grimalt històricament, tenia un significat de progrés econòmic i desenvolupament per a Dénia i el seu port. "Fa cinquanta anys que vam perdre eixa oportunitat", sentència. Grimalt també recalca el valor mediambiental i de sostenibilitat del tren i l'oportunitat perduda per l'estudiantat del municipi: aquells deniers que estudien a València o a Gandia, s'han de llogar un pis, perquè no poden anar i tornar en cotxe tots els dies. En molts casos alguns es queden sense poder anar a estudiar perquè no poden pagar-se un lloguer a València. "Això no es valora als estudis socioeconòmics", manifesta.

Una percepció similar es té a Gandia, des d'on mostren la seua predisposició a recuperar la connexió: "S'han perdut oportunitats, però sempre estem a temps de recuperar-les. Especialment, perquè Gandia té les infraestructures de l'estació des d'on eixia la línia cap a Dénia i Alcoi que partien des del Grau", explica José Manuel Prieto, l'alcalde del municipi. I matissa: "No sols s'hauria de fer una aposta per la línia ferroviària, sinó també una gran inversió pública seria necessària i imprescindible. Estem parlant de les oportunitats futures de dues comarques que s'assemblen molt i la connexió de dos pols econòmics i comercials de primer ordre".

Hui és una data trista, fa cinquanta anys que vam perdre eixa oportunitat. Provoca molta impotència veure que encara estem iguals

Són peticions que lamenten que tant els governs estatals com autonòmics, han ignorat durant els últims cinquanta anys.

Un tren obsolet en el creixement econòmic dels anys seixanta

El desenvolupament econòmic en els anys seixanta, l’aparició de l’automòbil, l’auge del ferrocarril i el camió i l’increment del turisme, fan patent que la via estreta necessitava una modernització i una gran inversió de capital en instal·lacions, locomotores i tecnologia; s’havia quedat obsoleta. “Inclús l’alcalde de Gandia va fer un informe on deia que el tren era vell i antic i anaven a quedar malament davant dels turistes perquè eren màquines del segle XIX que havien quedat fora dels temps i necessitaven una inversió més forta. O dit d'una altra manera, que s’havia de tancar”, assenyala l’arxiver de Gandia.

Carretera i manta —i és que precisament les carreteres i l’ús del cotxe van ser els encarregats de relegar el mitjà de transport a un segon pla— per a un projecte, amb perspectives socioeconòmiques rellevants per als ciutadans del moment, que hui dia encara és una reivindicació i demanda social amb nombroses manifestacions de les veïnes i veïns d’ambdues comarques. 

Alacant mira a Madrid i València mira a Madrid, però València i Alacant no es miren entre elles

Les comarques centrals com a punt de trobada

Una qüestió lligada a decisions polítiques i econòmiques que els últims anys encara s’ha reclamat amb nombroses propostes que ressalten la importància que encara tindria la línia ferroviària. “Alacant mira a Madrid, i València mira a Madrid, però València i Alacant, que estan a 180 quilòmetres, no es miren entre elles, fet que desvertebra el territori. Som les comarques centrals les que podríem fer de punt de trobada”, conclou Alonso.