La Comunitat Valenciana, segona autonomia amb més percentatge de costa urbanitzada

La Comunitat Valenciana és la segona autonomia amb més percentatge de costa urbanitzada a Espanya, amb un 23,1%, pràcticament el doble que la mitjana estatal, situada en un 13,1%.

Amb un 26,4% de costa urbanitzada, Catalunya és la comunitat que ocupa el primer lloc, mentre que Andalusia és la tercera, a molta distància de les dues primeres (15,4%). A Espanya, la xifra s’ha duplicat en les últimes tres dècades, des de l’aprovació de la Llei de costes de 1988.

Segons l’informe Coste el que coste, presentat per representants de l’ONG Greenpeace i de l’Observatori de Sostenibilitat, la causa principal d’aquesta “degradació” és l’expansió del ciment. Les dues entitats han avaluat per primera vegada l’estat de les costes espanyoles tenint en compte els primers deu quilòmetres de la franja litoral del país.

Pèrdua dels serveis i béns ambientals

L’estudi supera així els 100 metres que la llei considera platja i analitza la pèrdua dels serveis i béns ambientals que proporcionen els ecosistemes de les costes espanyoles des de 1987 fins a l’actualitat.

La doctora en Ecologia i responsable de la campanya de Costes de Greenpeace Espanya, Paloma Nuche, ha explicat que del total de 10 béns i serveis ambientals que l’estudi analitza, 8 tenen una evolució negativa.

Entre aquests serveis es troben l’alimentació, la degradació de la qual ha sigut especialment acusada a Màlaga, que ha perdut un 17,1% de les seues terres de cultius i pasturatges, i els minerals, dels quals destaca la pèrdua de salines a Andalusia.

Així mateix, segons l'informe, la urbanització massiva de les platges posa en risc la diversitat genètica, que aporta resiliència enfront de canvis ambientals i serà font de medicines en el futur, i la conservació de les espècies en perill d’extinció, que veuen els seus hàbitats amenaçats.

Lluita contra el canvi climàtic

L’informe també adverteix que les platges i els seus ecosistemes són la taula de salvació per a adaptar-nos al canvi climàtic, ja que generen pluges per a frenar les sequeres i esmorteeixen les inundacions i la pujada del nivell de l’aigua.

D’altra banda, Raúl Estévez, biòleg de l’Observatori de la Sostenibilitat i expert en evolució dels usos del sòl del litoral espanyol, ha subratllat que les costes solament representen un 8,8% de la superfície total d’Espanya, però acullen prop de la meitat de la població, fet que reforça encara més la demanda de serveis i béns en aquestes zones.

Els activistes reconeixen que la Llei de costes de 1988 va marcar una fita, perquè va convertir Espanya en un dels primers països que va establir l’accés públic i gratuït a les costes i va tindre efectes molt positius per a salvaguardar el litoral, però denuncien que aquesta llei no s’ha aplicat de forma convenient en tot el territori.

En aquest sentit, reclamen una norma que tinga en compte el canvi climàtic i que no es base en criteris topogràfics establits en un despatx, com la franja protegida de 100 metres, sinó en la realitat dels ecosistemes.

Poc de pressupost per a la conservació del litoral

La biòloga marina i responsable del Programa de Biodiversitat de Greenpeace Espanya, Pilar Marcos, ha denunciat que els pressupostos generals de l’Estat per a 2018 assignen solament un 7% dels diners invertits en la costa per a la conservació del litoral, mentre que el 93% restant es dedica a la renovació i la construcció de passejos marítims.

Segons l’experta, la mala gestió costanera ha tingut costos multimilionaris per als contribuents i les arques de l’Estat, i ha arribat, segons les últimes dades de 2012, fins als 100 milions d’euros a l’any, per exemple, per a la renovació de les arenes de les platges.

Una altra de les conclusions de l’estudi és que els espais protegits estan molt bé, però solament protegeixen les zones amb uns valors d’excel·lència, mentre en la resta de la costa la protecció del medi ambient és insuficient, ha apuntat Raúl Estévez.

Les úniques zones que s’han mantingut intactes des de 1987 són, de fet, els espais amb una protecció específica, com els parcs nacionals.