Contamina llegir aquesta notícia? El cost mediambiental d’internet és més alt del que pensem

És molt probable que, des que t’has alçat, hages enviat un parell de correus, hages xatejat i, fins i tot, hages fet un parell de cerques en Google. En acabar el dia, segurament has vist un o dos capítols d'alguna sèrie en Netflix, has escoltat un podcast en Spotify i has vist un parell de vídeos en YouTube.

Cada una d’aquestes accions i altres que duem a terme de manera rutinària en internet tenen un cost mediambiental: l’emissió d’uns pocs grams de CO2 a causa de la despesa energètica necessària per al funcionament dels nostres dispositius i la xarxa a la qual s’enganxen. Menys evident però també més elevat és el cost mediambiental dels grans centres de dades que custodien els servidors on s'emmagatzemen tots els continguts als quals accedim. 

Parlem amb Joana Moll, artista i investigadora que viu entre Berlín i Barcelona. És cofundadora del grup d’investigació Critical Interface Politics i codirectora de l'Institute for the Advancement of Popular Automatisms. Els seus treballs se centren en la materialitat d’internet, la vigilància i l’economia de dades.

Quin és l’impacte mediambiental d’internet?

Per posar un exemple, la despesa energètica de fer una cerca en Google equival a fer bullir una tassa de café. És la resposta que ens dona l’artista i investigadora Joana Moll quan li preguntem per alguna referència del món no virtual. Parlem del web més visitat d’internet, amb més de 90.000 peticions cada segon, que representen una emissió estimada d’uns 900 kg de CO2.

L’autora de CO2GLE, projecte en què explora la petjada mediambiental que generen les dades, ens adverteix que, a pesar que internet sí que contamina, “és molt complicat mesurar-ho, ja que estem parlant d’una indústria gegant i ultraglobalitzada”.

Perquè siga més fàcil d’entendre, ho compara amb una multinacional com Zara: “Tu compres una peça de roba que potser s’ha confeccionat a Bangladesh, però amb teles de Pakistan i amb cotó collit en una altra part del món. Amb internet passa exactament el mateix. Tens el teu ordinador davant, però les plataformes que fas servir estan distribuïdes per tot el món”.

En l’actualitat, 4.600 milions de persones són usuaris d’Internet, el 59% de la població mundial. Això significa que vora el 10% del total de l’electricitat generada a escala mundial es destina a internet, una xifra que, si es manté el mateix ritme de creixement, “està previst que es duplique d’ací al 2025”, segons diu Joana Moll. De fet, hi ha companyies en internet, com ara YouTube, que consumeixen cada dia la mateixa energia que ciutats com Glasgow o Edimburg.

Quant a les emissions de CO2, la investigadora afirma que internet ja va sobrepassar les de la indústria de l’aviació el 2018, que en aquell moment representaven el 2% del total i en l’actualitat se situen al voltant del 3,7%, segons algunes estimacions.

Però, si internet és digital, per què consumeix tanta energia?

El núvol és una metàfora que simplifica el que realment és internet: una megainfraestructura que s’estén per tot el món i en la qual intervenen molts tipus de tecnologies, persones i recursos. “És, segurament, la infraestructura més gran que s’ha construït en la història de la humanitat”, afirma Moll. 

Internet és, segurament, la infraestructura més gran que s’ha construït en la història de la humanitat.

“El núvol està allà dalt, és una cosa quasi celestial. És blanc, no pesa, no contamina”, bromeja l’artista, “però internet és, bàsicament, subterrani i molt físic”. Són milions i milions de cables que transporten les dades i s’estenen per tot el món creuant sòls oceànics; són els centres de dades on s'emmagatzemen webs, i són els dispositius (telèfons, ordinadors, rúters, etc.) amb els quals ens connectem. 

A més, a diferència del que pensem, nosaltres no visitem les pàgines web, sinó que venen a nosaltres. Moll posa l’exemple de YouTube: en buscar un vídeo en la plataforma, estem enviant la petició a un ordinador localitzat en un centre de dades a Europa o als Estats Units. Des d'allí, a través de moltíssims cables subterranis i subaquàtics, ha de viatjar el nostre vídeo. És una volta al món en mil·lisegons que comporta una despesa energètica molt important. 

Què és un centre de dades i per què contamina?

En intentar localitzar en el mapa la ubicació física d’internet, segurament ens vindran al cap San Francisco i Silicon Valley, però, en realitat, el quilòmetre zero d’aquesta megainfraestructura es troba a la costa est dels Estats Units, a Virgínia. Als afores de la ciutat de Washington DC es troba la major concentració de centres de dades del món, que ocupa una extensió equivalent a 155 camps de futbol, per on passa el 70% del tràfic global d’internet cada dia. Google, Amazon, Netflix o Facebook són algunes de les empreses que s’allotgen en l’epicentre d’aquest internet físic. 

El que es pot trobar dins de cada una d’aquestes instal·lacions —les més grans poden arribar a ser com vint camps de futbol— són milers i milers de servidors que emmagatzemen, processen, analitzen i envien els nostres missatges, fotos i vídeos. Uns processos que requereixen quantitats enormes d’energia, així com sistemes de refredament per a evitar que els servidors se sobrecalfen.

De fet, els centres de dades més grans poden arribar a consumir tanta electricitat com una ciutat de la grandària de València. Joana Moll posa l’exemple d'Irlanda, on hi ha molts centres de dades pels beneficis que ofereix en taxació: “Arribarà un moment que no s'hi podrà generar prou electricitat per a abastir-ho tot”. I el problema fonamental, afirma, és que, “per molt que intenten ser eficients energèticament, els combustibles fòssils com el carbó i el gas natural continuen sent la principal font d’energia que els alimenta”.

A més, el ritme de creixement dels centres de dades és directament proporcional al ritme explosiu a què es genera contingut digital. Segons un informe de Greenpeace, fins a l’any 2003 havíem acumulat a tot el món 5 exabytes (1 exabyte = 1 bilió de gigabytes) de contingut digital, una xifra obsoleta si pensem en els 212 exabytes que es generen al mes en l’actualitat. 

I si la solució està en les renovables?

Un informe de Greenpeace de 2019 assenyala Apple com l’empresa que més esforços ha fet per reconduir la seua infraestructura de la costa est dels Estats Units cap a una energia neta. Segons l’organització, l’empresa de dispositius electrònics, programari i serveis en línia va ser una de les primeres a comprometre’s a alimentar els seus centres de dades amb energia renovable al cent per cent. Un compromís que ja ha assolit a Virgínia, malgrat que es desconeix la font d’energia dels altres centres de dades que opera en altres parts dels Estats Units i del món.

Altres companyies amb bona nota són Microsoft i Facebook. Per contra, Amazon és una de les pitjors valorades per Greenpeace, que considera que l’empresa líder en serveis d'emmagatzematge no ha fet els passos necessaris per a suplir la seua demanda exponencial d’energia a la regió. Amazon Web Services (AWS), l’empresa subsidiària d’Amazon, controla el 32% de tot el mercat del núvol a escala mundial. En els seus servidors s’allotja, per exemple, quasi tot el contingut de Netflix. També utilitzen AWS grans companyies com Expedia, General Electric, Airbnb, Coursera o Apple.

La qüestió és que els esforços, a vegades només aparents, de les grans companyies per reduir les emissions no són suficients perquè internet no s’acaba en els centres de dades. “Què vol dir que Apple o Google siguen cent per cent renovables si també necessiten els nostres dispositius i tota la infraestructura d’antenes mòbils i cables subterranis per a fer funcionar les seues aplicacions?”, raona la investigadora Joana Moll.

D'altra banda, l'abastiment d’energia no depén de l’empresa, sinó del país on es localitzen les infraestructures, ja que no són independents energèticament. I actualment els combustibles fòssils (petroli, carbó i gas natural) continuen jugant un paper central en el sistema energètic global, sobretot en països com els Estats Units, la Xina, Índia o Rússia. Per tant, aclareix Moll: “Pot ser que, en la mateixa plataforma, mires un vídeo allotjat en un servidor de Suècia, on utilitzen energia renovable, o que vinga des de la Xina, on estiguen produint electricitat amb carbó”.

I si deixem de veure vídeos en ‘streaming’?

Si pensem que el vídeo en streaming suposa el 60% del tràfic global d’internet (amb YouTube i Netflix al capdavant) i que se'n consumeixen un milió de minuts cada segon, no ens hauria d'estranyar que racionar-lo, o fins i tot suprimir-lo, siga la solució que proposen alguns per tal de reduir les emissions de CO2. Un sacrifici que per a molts de nosaltres sembla impossible de realitzar i que, en paraules de Moll, “no solucionaria el problema”. Segons l’artista i investigadora, estem davant un problema sistèmic i l’únic que podem fer nosaltres com a individus és “demanar polítiques que realment ajuden a mitigar les emissions i que ens encaminem cap un internet més sostenible, si és que això és possible”.