Per què continua sent necessari celebrar un dia de la salut sexual i reproductiva?

D'acord amb el president de Sexòlegs sense Fronteres, Vicent Bataller, les infeccions de transmissió genital, s'estan incrementant molt en els últims anys: hi ha un repunt en sífilis, gonorrea, malalties causades per la clamídia i VIH entre els 20 i 35 anys. Cada dia els joves es preocupen menys per les malalties i més pels embarassos no desitjats, ja que les píndoles de l'endemà i les anticonceptives guanyen terreny al preservatiu. Segons l'Acadèmia Espanyola de Dermatologia i Venereologia, una de cada quatre persones contraurà una d'aquestes malalties abans de deixar l'institut. Per això enguany es posa l'accent en els joves i s'ha llançat la campanya "Turn it on", la qual fa referència al fet que les xarxes socials poden ser una font d’ajuda.

Tal dia com hui se celebra el Dia de la Salut Reproductiva i Sexual, descrita per l’Organització Mundial de la Salut com l’“estat general de benestar físic, mental i social i no de mera absència de malaltia o malaltia, en tots els aspectes relacionats amb el sistema reproductiu i les seues funcions i processos. Suposa, a més, la capacitat de gaudir d'una vida sexual satisfactòria i sense riscos, i de procrear, i la llibertat per a decidir fer-ho o no fer-ho, quan i amb quina freqüència” . 

El camí cap a la salut sexual i reproductiva tal com l'entenem hui es va iniciar en 1948, quan en la Declaració dels Drets Humans es recull per primera vegada una al·lusió directa a la salut materna i infantil. No obstant això, no seria fins al 1994 que s’ampliaria el focus més enllà de la maternitat i la infància i es proposaria l'expressió “salut sexual i reproductiva” en la Conferència Internacional sobre Població i Desenvolupament de les Nacions Unides”, que va tindre lloc al Caire (Egipte). Aquesta conferència va marcar un punt i a part, ja que a partir d’aquell moment les polítiques de població havien de tindre com a meta el benestar dels individus i localitzar-se sempre dins del marc dels drets humans. Per tant, es deixen de banda  les concepcions reduccionistes de les relacions sexuals com a mitjà per al fi reproductiu i de la dona com a mare i cuidadora. 

Alguns dels components de la salut sexual i reproductiva més importants són els següents: 

• Serveis d'informació, assessorament, educació i comunicació en matèria d'anticoncepció, diversitat sexual i salut reproductiva. 

En aquesta àrea precisament és la que aprofundia el programa d’educació sexual 69 raons, on la sexòloga Lara Avargues explicava als instituts de secundària tot allò que està relacionat amb la salut sexual: des dels mètodes anticonceptius, passant per l’acceptació del nostre cos fins a la diversitat sexual.

També hi ha iniciatives com la xarxa Joves.net, que integra 22 municipis de l’àrea metropolitana de València, que han posat en marxa un servei integral d’informació i assessorament per a joves en matèria de sexualitat, recursos anticonceptius i salut fisicoafectiva. 

• Educació i serveis d'atenció prenatal, parts sense risc i postpart. 

Sovint ocorre que la informació que es rep als instituts se centra tant en els aspectes merament acadèmics o en els mètodes per evitar l’embaràs, que existeix cert desconeixement de la ciutadania quan finalment decideix buscar l’embaràs. Aquesta falta d'informació s'estén també a si existeixen ajudes de les institucions, els permisos de paternitat i maternitat, els passos a seguir abans i durant l’embaràs i com afrontar el part. En aquest últim punt, cada dia hi ha més consciència del que significa violència obstètrica i que hi ha altres maneres de parir, tal com mostra el documental interactiu Parir al segle XXI.

• Serveis d'avortament segur, i tractament de les seues possibles complicacions. 

Tot i que la interrupció voluntària de l'embaràs ha sigut una pràctica habitual des de fa mil·lennis, hui dia encara és prohibit o limitat en societats diverses. Es considera avortament legal quan es practica seguint la llei que el regula i és il·legal quan les lleis del país on es du a terme el prohibeixen o el castiguen. Històricament, els estats han limitat aquest dret essencial per a les dones amb la intenció de regular el creixement demogràfic, la qual cosa sovint implicava riscos per a la salut de les dones i els nadons. 

• Prevenció i tractament apropiat de la infertilitat. 

Encara que la regulació espanyola no estableix límit d'edat per a la reproducció assistida, la sanitat pública estableix un màxim d'edat de 40 anys per a poder accedir a aquestes tècniques i la Societat Espanyola de Fertilitat i les clíniques privades desaconsellen superar els 50. A més, les mares fadrines o les parelles de lesbianes que volen accedir a aquest servei en la sanitat pública, prèviament han de comprar la mostra de semen de donant necessària en una clínica privada, cosa que pot suposar vora 400 euros.