La desesperació d'un veïnat i l'angoixa d'una família: el complex problema de l'ocupació associada a la marginalitat
Els quatre membres d'una família malviuen des de fa dos anys en un local ocupat del barri de l'Amistat de València, que és motiu de queixes recurrents per la inseguretat i insalubritat associada
Un baix al carrer de Iecla de València evidencia com és de complex el problema de l'ocupació derivada de la misèria i l'exclusió social. D'una banda, hi ha el lament del veïnat. Els residents d'un bloc d'habitatges del barri de l'Amistat que denuncien situacions d'insalubritat i inseguretat quotidianes, com robatoris, bregues i consum de drogues en la via pública. De l'altra, les persones assenyalades. Els quatre membres d'una família sense recursos i amb problemes de toxicomania que suma dues dècades intentant trencar sense èxit el cicle de la marginalitat.
Alfonso Jiménez, de seixanta-un anys, conviu amb el germà menor, la cunyada i la mare d'aquesta en un local sense llum ni aigua, antiga sucursal bancària, ara propietat d'un fons d'inversió. En el baix, ple de brutícia i infestat d'insectes, ha trobat recer els últims dos anys, després de vint ocupant tota classe d'espais per a poder dormir sota un sostre. Ell és seropositiu; el germà, que acaba d'eixir de la presó, té un trastorn mental i els quatre, dependència de les drogues. Sobreviuen estirant 800 euros de pensió i la caritat del barri.
“Fa vint anys que estem al carrer, ens mengen les rates, no tenim aigua ni llum ni nevera, se'ns podreix el menjar”, lamenta Alfonso, que comparteix la seua desesperació amb les càmeres d'À Punt. Reclama una solució residencial, per modesta que siga. Poc abans d'ocupar el local va estar a punt de morir d'una pneumònia, quan dormia al carrer. “Acabes boig, destarotat... any rere any el mateix i ja no aguantem la pressió”, explica Alfonso, que assegura que fa anys que està en llista d'espera d'un habitatge social.
El veïnat ha facilitat a À Punt imatges de membres de la família injectant-se heroïna en la via pública i deambulant sense control. “Si em drogue o tinc alguna recaiguda és per tanta tensió i tristesa”, conta el germà d'Alfonso.
Desesperació veïnal per la falta de solucions
“És insuportable que estiguen així, és horrible. El diumenge una d'elles feia les necessitats al costat del meu cotxe, entre ells es peguen, al meu nebot li furtaren el comandament del patinet, hem hagut de fumigar”, ha advertit a À Punt Diana Ramírez, una veïna del barri. Una altra, Maria Gavaldón, descriu la situació com “un desastre total” i destaca les baralles i l'incivisme de la família: “els crits, la que armen, que vinc amb el net i l'he de tapar, perquè es posen a cagar al carrer i no els importa”.
La desesperació del veïnat fa de contrarèplica a l'angoixa de la família. En el bloc i les finques annexes asseguren sentir-se indefensos i critiquen el punt mort en què han quedat les denúncies a l'Ajuntament. Expliquen que la policia només pot actuar de portes a fora i el procés de desnonament es va paralitzar per les necessitats especials d'un dels germans, que té un trastorn mental diagnosticat. En À Punt hem contactat amb l'Ajuntament i estem a l'espera d'informació sobre les actuacions passades i previstes dels serveis socials.
Mentre arriba una solució, el veïnat i la família encaren un dia més el problema. Inseguretat per als primers, supervivència per als segons. Després d'anys al carrer, el germà d'Alfonso no veu l'exidida i se sent condemnat a la marginalitat: “No tinc res. Si em tira la policia em clavaré en qualsevol altre lloc”.
