Dosis de dopamina cada vint segons: el secret que fa addictius els videojocs
Aprofundim en els mecanismes que utilitzen els dissenyadors per a crear un entreteniment continu i generar en el cervell una sensació de plaer que enganxa l'usuari
L'addicció als videojocs no és una problemàtica nova, però sí agreujada amb l'auge de les xarxes socials i els dispositius mòbils i els confinaments decretats per la pandèmia. Afecta sobretot els adolescents de 13 a 19 anys, precisament una etapa en què s’està formant la personalitat. I en els casos més extrems, pot acabar en hospitalització, com li ha passat a un menor de 15 anys a Castelló de la Plana. És el primer cas clínic confirmat en el món d'un menor que ha hagut de ser ingressat per abusar d'un videojoc, el Fortnite. Però, quin és el secret que els fa tan addictius?
Un equip d'À Punt ha tractat d'obtindre la resposta des de la indústria del videojoc. La clau perquè enganxe està, precisament, a ser capaç de generar un entreteniment continu per a l'usuari i en poc temps: "Que sempre hi haja alguna cosa nova perquè vulga explorar, seguisca amb les ganes de jugar i es mantinga enganxat en l'ecosistema mateix del joc", explica Jordi Carazo, director de disseny de videojocs de l'Escola d'Art Superior i Tecnologia (ESAT) de València.
El funcionament de l'addicció és senzill i no té secrets, està estudiat. I la dopamina té un paper central. És una substància química que es produeix en l'organisme de manera natural i afecta el plaer en el cervell. La secreció es dona, precisament, en situacions agradables i estimula l'ésser humà a buscar activitats o ocupacions agradables. Els jocs més addictius "ofereixen dopamina cada molt poc temps" i el més important és saber crear aquests mecanismes perquè proporcionen això "cada vint o trenta segons", apunta Carazo.
La psicòloga Consuelo Tomás, que també és responsable de l'Institut Valencià de Ludopatia i Addicions no Tòxiques, alerta que hi ha factors que estan incrementant més el potencial addictiu dels videojocs. Fonamentalment, la sofisticació de les targetes gràfiques, que permeten al jugador un nivell més alt de realisme fins al punt de tindre la sensació d'estar veient una pel·lícula, però també la irrupció dels dispositius mòbils: "Ara es pot jugar en qualsevol lloc i moment. I també en xarxa amb altres persones", explica l'experta.
No només una relació causa-efecte
Enganxar-se a un videojoc no és tan simple com una relació de causa-efecte, aclareix Tomás. Hi conflueixen diversos factors relacionals amb la personalitat, la situació familiar i altres de caràcter socioambiental. "Però com més en tinguem, augmenta la probabilitat de desencadenar una addició" assenyala.
Un altre dels comportaments recurrents i perillosos d'alguns jugadors i jugadores, apunta la psicòloga, és la tendència a desenvolupar una personalitat virtual molt allunyada de la realitat: "Són persones que potser tenen una autoestima baixa i es creuen herois en el joc. O directament la seua autoestima depén del fet de passar pantalles o ser millors jugant".
I si afegim el factor monetari, els riscos augmenten més allà del temps que es dedica a estar davant de la pantalla. És el que passa amb els micropagaments, adverteix Tomas, perquè espenten jugadors i jugadores a gastar-se diners per a aconseguir determinats privilegis. Una pràctica que ja incorporen molts videojocs i que alguns governs europeus ja han prohibit perquè "això sí que crea una addicció", puntualitza Carazo.
El dissenyador defensa que la indústria el que vol és "fer el millor joc possible" per a entretindre al màxim. El problema està, afegeix, en el fet que "com tot en la vida, te'n pots passar i abusar-ne". Per això, les veus expertes recomanen vigilar el temps que els menors dediquen als videojocs i evitar que aquesta activitat siga prioritària en la rutina. Però també recorden que, usats amb mesura, desenvolupen habilitats molt útils per al dia a dia.
