Més enllà de les carabasses tètriques, aquests són els espantacriatures típics valencians

I si de sobte ningú no recordara l’Home dels nassos? I si cap xiquet no s’espantara en anomenar la Quarantamaula? Aquestes són algunes de les preguntes que planteja l'ETNO, el Museu Valencià d’Etnologia, per aquestes dates. Si mantenim l'imaginari valencià propi o si en realitat l'estem perdent en detriment de referents estrangers.

L'Home del sac, la Queixalets, el Caro i molts altres han servit per a acovardir xiquets i xiquetes revoltosos durant dècades i dècades. Els nostres iaios no coneixien Freddy Krueger ni decoraven carabasses amb carasses tètriques. Les carabasses, simplement, se les menjaven.

Amb l'objectiu de reviscolar i reivindicar el patrimoni propi, l'ETNO torna a llançar la campanya Espanta la Por per les festes de Tots Sants.

Fem ara un repàs d'alguns dels personatges que més por han generat durant generacions a la nostra terra. L'ETNO va col·laborar amb l'Escola d'Art i Superior de Disseny de València per a organitzar una sessió de fotos que posara rostre als mítics espantalls que habiten en els nostres caps.

 ‏‏‎‎ ‏‏‎‎ ‏‏‎

Els Gegants

Se'n diu que mengen carn humana i no són tan intel·ligents com grandassos i forçuts. Pel seu nom, podem saber què fan: Tombatossals o Esclafamuntayes, Arrancapins, Passaponts, Pegabrams, Bufanúvols... El gegant negre vigila tresors, princeses i palaus encantats. També n’hi ha que són vents.

La Quarantamaula

Té la capacitat per a canviar físicament d'aspecte. Pot semblar una gata malèvola, un simple caragol o una bèstia de grans dimensions amb grans urpes meitat gallina meitat home, filla del mateix Dimoni.  Sol atemorir els ignorants.

La Queixalets

Toneta va anar una nit gelada a la font i allà es trobà un xiquet de bolquers que plorava i plorava i li va dir: "Si ja té dentetes!". A la qual cosa el xiquet li va respondre amb veu de tro: "I queixalets també!", i va ensenyar unes dents que feienferedat. Tot seguit, el xiquet desaparegué i Toneta se n'anà a la font a pesar de l'ensurt. Allà va coincidir amb una dona vella i endolada que llavava en silenci. Toneta no va poder evitar-ho i li contà el que havia passat amb el xiquet i, de sobte, la va embruixar la Queixalets!

Home dels nassos

La seua característica principal és que té tants nassos com dies té l’any i per això canvia i canvia sense parar. Sempre va d’amagat i a correcuita, llevat de l’últim dia de l’any, que aprofita per a fer tot allò que té pendent i recórrer pobles i ciutats. Hi ha qui el veu mocant-se exageradament dalt d’un balcó quan la curiositat i la imaginació es barregen i fan de la vida una il·lusió.

El Dimoni

És la imatge de la maldat universal. Canvia de forma i pot ser un humà elegant o un monstre terrorífic. Tempta. Demana l’ànima a canvi de complir un desig molt fort. Si la víctima accepta, la seua ànima pot acabar exposada en la gran col·lecció que el dimoni té a l’infern. El Butoni és una de les seues representacions valencianes, un personatge entremaliat que es dedica a fer malifetes des de l'edat mitjana.

El Drac

A la Marina fa cinquanta anys era típic espantar els xiquets dient-los: “Que ve el drac, que ve el drac”. Aquest “drac” feia referència a l’apel·latiu d’Al-Azraq, el cabdill musulmà que va posar els cristians entre l’espasa i la paret. Viuen a prop de les serralades i habiten coves on són vigilants impertèrrits de tresors o es passegen per valls on sembren la mort entre els seus habitants.

El Caro

Té cap d’home barbut i cos de mussol. Les nits més fosques va volant per les muntanyes i el senten xiular com un pastor quan crida les cabres. També compta fins a sis. Té la veu molt potent i el senten de lluny: Ja en tinc una, ja en tinc dos, ja en tinc tres, ja en tinc quatre, ja en tinc cinc, ja en tinc sis... Ja no en tinc cap. I sempre torna a començar: Ja en tinc una... Diuen que compta cabres, les alça en pes i se les endú volant. No pot arribar mai a set.

L'Home del sac

Necessita urgentment una dutxa i sempre du un sac al coll. Mai no entra a les cases, sempre guaita pels carrers dels pobles esperant trobar alguna criatura despistada per a poder ficar-la al sac i endur-se-la lluny de la seua llar. Busca menuts i menudes que es porten malament i que córreguen pels carrers a deshora, moltes vegades du objectes com a reclams, com ara caramels.

La Bruixa

Es tracta d'una figura pràcticament universal, d'una dona que fa encanteris, ritus, conjurs i accions màgiques amb intencions malèfiques, o no. Podem trobar la valencianització d'aquestes històries en les rondalles d'Enric Valor com Les velletes de la Penya Roja, L’amor de les tres taronges o El Rei Astoret.

Fotografies: Iván Navarro | Disfresses: Alumnat EASD de València