Entrevista al nou arquebisbe de València: "Desitgem normalitzar l'ús del valencià en les misses de la diòcesi"

Enric Benavent torna a casa després de nou anys i mig a Catalunya. El pròxim 10 de gener, el sacerdot de Quatretonda (Vall d'Albaida), de 63 anys, deixarà el bisbat de Tortosa per a ser ordenat arquebisbe de València, en substitució d'Antonio Cañizares. El religiós ha rebut À Punt al Palau Episcopal en la primera entrevista que concedeix a la radiotelevisió pública valenciana.

Reproduïm a continuació alguns fragments de la conversa amb la nostra companya Matilde Alcaraz, en què Benavent s'ha mostrat partidari de normalització del valencià en les misses i, alhora, s'ha mostrat com un ferm defensor de la doctrina moral de l'Església catòlica.

Com ha rebut el nomenament com a arquebisbe de València?

Són molts els sentiments davant d'una situació com aquesta, que és un encàrrec que mai hauria imaginat en la vida i ha vingut perquè el Papa m'ha nomenat. 

Tornar a casa és sempre un motiu d'alegria. El retrobament. Conec moltes persones, molts amics, pràcticament tots els pobles de la diòcesi, perquè vaig ser bisbe auxiliar de València... I, d'altra banda, hi ha un sentiment de gran responsabilitat, perquè és un bisbat més gran que el de Tortosa, amb moltes institucions educatives, parròquies, sacerdots... I tinc, d'alguna manera, el pes de la responsabilitat. 

I la responsabilitat afegida, quan estàs a la teua terra, perquè voldries fer-ho de la millor manera possible, fer el bé.

Què farà en primer lloc?

En els nou anys i quasi mig des que no estic a la diòcesi de València moltes coses han canviat. Intentaré fer-me present en totes les zones de la diòcesi, visitar vicaries, capellans, i una mica fer-me càrrec de saber quina és la situació. 

Crec que els primers mesos seran per a integrar-se en el que s'està fent. La diòcesi de València no comença amb mi, té una vida i jo ara he d'anar a conéixer la situació i integrar-m'hi.

Vosté nasqué a Quatretonda. Quina relació manté amb el municipi?

Vaig anar dijous, abans del nomenament. De fet, vaig amb molta freqüència, perquè la família viu per la zona. Els amics de tota la vida. I mai m'he desvinculat del poble. Cada mes em reservava un dia i mig de descans i la manera que tenia de descansar era anar-hi. És el meu lloc de tranquil·litat, on puc retirar-me, treballar en calma o caminar per la serra.

Per què es feu sacerdot aquell xiquet de Quatretonda?

Vaig conéixer el retor de la parròquia, vaig ser escolanet, d'alguna manera et sents atret pel que fa un capellà. Visitava els malalts, feia la catequesi, estava integrat en el poble. Quan algú es fa retor, d'alguna manera té un model, veu que va amb ell, és una manera de sentir la crida del Senyor. I vaig entrar al seminari de Montcada i allí va iniciar-se un procés de maduració i discerniment.

Quan algú es fa sacerdot, la idea és ser retor d'un poble, entregar-se a tasques senzilles. En el fons, la tasca d'un sacerdot és molt senzilla: estar a prop de les persones. Però després la vida m'ha portat per uns camins que no m'hauria imaginat mai.

Cañizares ha fet un pas important gràcies a À Punt, amb la missa dominical

Vosté és valencianoparlant. Augmentarà l'ús del valencià en els serveis religiosos ara que hi arriba?

El valencià està ja un poc present en la vida de l'Església. El 8 de novembre faré 40 anys de sacerdot i ja en el seminari féiem una missa en valencià i es continua fent. En moltes parròquies també es fa missa en valencià. En algunes, habitualment; en altres, quan arriben les festes. 

[L'arquebisbe] Cañizares ha fet un pas important gràcies a À Punt, amb la missa dominical, que va començar en la pandèmia i ha continuat (...). S'ha encés una petita llum que ens indica el camí i normalitza un poc més el valencià en la litúrgia. És una demanda dels darrers sínodes diocesans de València. Hi ha un desig i és una necessitat eclesial. Si ens deixen treballar en pau, fàcilment es podrà resoldre.

Però materials ja n'hi ha. Recorreran al missal valencià aprovat fa deu anys per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua?

És un material, una proposta, com n'hi ha altres. Jo, la proposta de l'AVL, no la conec. I no és un tema exclusiu de l'arquebisbe de València, perquè som quatre els bisbats implicats. A Tortosa hi ha una experiència de normalitat. A les parròquies grans hi ha misses en català i en castellà. La gent va a la missa que li ve bé. És la normalitat que ens agradaria que hi haguera a la Comunitat Valenciana. Que la cosa es normalitzara, però no per raó ideològica, sinó perquè és la manera de parlar.

Quin llegat deixa Antonio Cañizares en l'arquebisbat?

Ha deixat un testimoni de gran entrega i senzillesa de vida. És una persona molt pròxima, que sap escoltar les persones, que ha defés la doctrina de l'Església, que s'ha pronunciat sobre temes de la vida social i cultural que estem vivint i ha donat un testimoni d'una gran claredat en el missatge. En l'Església valenciana li hem d'agrair l'entrega fins al final, fins que ha acceptat la renúncia per motius d'edat.

Algunes posicions de Cañizares han sigut qüestionades des de diversos sectors, que li han retret una lectura conservadora de la docrina de l'Església. Ha de clavar-se l'Església en política? Ho farà vosté?

Potser un pronunciament fet des de la doctrina social de l'Església pot ser interpretat per la societat com un pronunciament polític. No hem de fugir de parlar de l'actualitat, que estem en aquest món, que no estem al Cel, i els problemes de la societat i de l'ambient cultural també afecten les institucions de l'Església. Quan un bisbe parla d'aquestes qüestions, no ho fa amb la intenció d'immiscir-se en la vida política. Però la llibertat d'expressió ha d'existir per a tots.

Camina l'Església al mateix ritme que la societat?

L'Església ha de trobar el seu llenguatge per a transmetre el missatge i que la societat ho considere creïble, raonable. Que arribe a comprendre els motius, les raons, la postura en determinats temes. Potser hem de trobar una manera de parlar.

Joan XXIII deia que potser en el món present, l'Església ha d'abandonar el camí de la duresa i trobar el de la misericòrdia, perquè el seu discurs siga més comprensible per a la societat i es puga entendre d'una manera amable. 

Aquests qualificatius em fan por. Jo no salvaré l'església, intentaré servir-la en l'esperit del papa Francesc, des del que pense que l'Església ha de fer en el moment actual i buscant una manera de presentar la fe amb delicadesa i respecte.

Cañizares ha destacat per opinions controvertides en temes delicats com l'homosexualitat. Com l'ha d'abordar l'Església?

En primer lloc, sense jutjar les persones. Aquell juí cap a la persona l'està condemnant, en el fons. L'Església no ha de condemnar les persones. Però té uns principis d'actuació, que no afecten només les persones que tenen una certa orientació, sinó totes. La doctrina moral no és per a un sector, sinó per a tot cristià que vulga viure cristianament, tindre cura de l'amistat amb Déu, créixer en el camí de la santedat. 

L'ideal cristià, l'Església no l'ha de deixar de proposar, des del respecte i evitant juís sobre les persones, però intentant clarificar que en el fons l'Evangeli ens exigeix un comportament moral, i en això l'Església no ha de renunciar. En uns moments serà més acceptat per la societat i, en altres, serà més qüestionat i haurem d'intentar explicar-ho més. La identitat sexual no està renyida amb la moral, no, però la castedat és una virtut. És un principi.

L'Església no pot considerar el matrimoni entre dues persones del mateix sexe

Com veu el matrimoni homosexual?

L'Església ja s'ha pronunciat. No pot considerar el matrimoni entre dues persones del mateix sexe. Si ells es consideren cristians, haurem d'acompanyar-los perquè puguen portar la vida cristiana de la millor manera possible. Però hi ha uns límits.

Quina és la posició respecte de l'eutanàsia?

Hi ha molts mitjans pal·liatius que poden ajudar a tothom a afrontar la mort en pau i sense dolor. Una altra cosa és que s'haja de provocar intencionalment la mort de la persona. Un estat que aprova aquesta mena de llei, que no es respecte la vida humana i ho acaben considerant com un dret, obri un camí que té conseqüències imprevisibles per a la vida de la societat. Els bisbes hem defés l'objecció de consciència. El límit és la col·laboració directa en les accions a eliminar la vida d'una persona. Els cristians estem moralment obligats a trobar altres camins per a evitar el dolor que no suposen eliminar la vida directament d'una persona.

Estén aquest raonament a l'avortament?

És el mateix principi. Al final de la vida i al principi de la vida. 

Si hi ha hagut una culpabilitat per part l'Església en casos de pederàstia, hem de demanar perdó

Com afronta les acusacions de pederàstia i d'ocultació en el si de l'Església?

Quan es produeix un comportament d'eixe tipus s'ha de donar a conéixer. De vegades el problema comença per un ocultament, no només de les institucions sinó de part de la família. És bo que quan hi puga haver un comportament com aquest, es faça saber i es prenguen les mesures disciplinàries. L'església ha pres consciència del problema. I des de fa uns anys està endurint les mesures. Els primers als qui se'ns exigeix és als bisbes, que hem de complir uns protocols.

Si hi ha hagut una culpabilitat per part l'Església, hem de demanar perdó. En segon lloc, hem d'intentar una purificació i d'alguna manera hem d'intentar que no quede amagat, perquè si es tracta bé és un bé de l'Església per a la societat. 

Crec que és el problema més greu que té un bisbe. Afortunadament, en nou anys i mig a Tortosa no he rebut cap denúncia. Només hi ha un cas, però ha arribat directament al jutjat i hem pres les mesures disciplinàries. El que s'ha contat a El País són informacions que, perquè siguen casos autènticament, s'han d'investigar.

A Itàlia fa anys que l'Església paga l'IBI dels edificis que no oficien serveis religiosos. Està d'acord a fer el mateix ací?

Soc partidari que es complisquen els acords entre l'Església i l'Estat, perquè estem en un estat de dret. I si no es canvien els acords, que no depenen de mi, en alguns impostos, l'Església està exempta pels acords amb l'Estat. I en altres per les lleis que afavoreixen l'activitat d'associacions i fundacions, sense cap privilegi. L'Església tampoc ha de ser discriminada. 

És partidari d'augmentar la participació de les dones, perquè puguen oficiar el ministeri apostòlic?

S'ha de distingir quines funcions. Si parlem dels ministeris i tasques que tenen un fonament baptismal, en el fet d'estar batejats i ser membres de l'Església, quan es mira des d'eixa perspectiva, són coses que poden fer igual homes i dones. Una altra cosa és el que es deriva del ministeri apostòlic, com a continuació del ministeri instituït per Jesús en el grup del 12 apòstols. Jesús va actuar d'una manera molt concreta i l'Església ha continuat al llarg de la història el que va fer el Senyor.

El papa Joan Pau II va publicar una carta en què establia una doctrina definitiva que ho fa impossible.

Estem davant d'una crisi econòmica derivada d'una guerra. Quina pot ser la contribució de l'Església a la societat?

L'Església intenta ajudar més els que més pateixen. La tasca de Càritas s'ha incrementat molt. A Tortosa tenim cinc famílies ucraïneses que resideixen en immobles de l'Església. Durant la pandèmia i els ERTO també hem increment les ajudes. No podem resoldre tots els problemes, però quan es planteja, hem d'ajudar.

Estem en un moment en què el ministeri sacerdotal no és una professió socialment valorada

Com de preocupat està per la crisi de vocacions?

Ens preocupa que en falten a tots els bisbes. Hui els seminaris no estan com en altres èpoques. A la diòcesi de València hi ha un bon grup de seminaristes. Hi ha, per tant, esperança i perspectiva de futur. Però estem en un moment en què el ministeri sacerdotal no és una professió socialment valorada. Hem d'oferir als joves àmbits en què tinguen experiència de fe, que els portem a servir el Senyor, l'Església, i la humanitat en el servei sacerdotal.

De cara a la renovació de l'Església, augmentarà la presència en internet i en les xarxes socials?

Les xarxes les conec poc. Les meues nebodes em van obrir un compte en Instagram i no l'he fet servir. Tinc formació clàssica, he estudiat al seminari, escric articles però posar tuits no sé fer-ho.

Per acabar, quin somni voldria complir en l'arquebisbat?

Que tota l'Església valentina i tota la societat valenciana ens sentírem una família. Que veiérem que el que ens uneix és més fort que les diferències i que eixes diferències legítimes no ens portaren a enfrontar-nos ni a dividir-nos a casa.