Esther Gómez (UPV): “Més que sostre de vidre, hi ha escales interrompudes per ser mare”

Assegura que mai ha sentit un comentari despectiu ni masclista en els equips d’enginyeria en què ha treballat i on ella era l'única dona. Amb el pas dels anys, cada vegada té més companyes femenines i, tot i afirmar que el sostre de vidre està cada vegada més superat, remarca que les dones encara es troben amb “escales interrompudes per ser mare”.

Esther Gómez, doctora i enginyera de Camins, Canals i Ports i creadora d’un cub d’enormes dimensions que ha fet més segurs els dics de ports de diverses ciutats del món, considera que el que realment frena la projecció professional de les enginyeres és “eixa època en la qual tens fills”, que a més, “és la que coincideix amb la que més projecció tens en l'àmbit professional”.

Quan vaig arribar al laboratori de Ports i Costes tots els meus companys, els meus iguals i els caps, eren tots homes Esther Gómez - Enginyera de Camins

“Tens un fill i canvien les teues prioritats, i ahí sí que és difícil mantindre el creixement laboral”, afig Esther.

Recorda que quan va començar a estudiar Enginyeria de Camins eren només una quinzena de xiques a classe i durant els primers anys de professió, on es va incorporar el 2001, en moltes ocasions va ser l'única en un equip totalment masculinitzat, però això no ha sigut cap entrebanc en la seua trajectòria professional.

“Quan vaig arribar al laboratori de Ports i Costes tots els meus companys, els meus iguals i els caps, eren tots homes. En algun moment em deien 'la xiqueta', però mai m’he sentit ni discriminada, ni amb un tracte despectiu, més aïna al contrari, sempre he estat molt a gust”.

Ara, la realitat està canviant i, tot i que els equips avancen cada vegada més cap a la paritat, i Esther té cada vegada més companyes, la majoria continuen sent homes.

Cal generar vocació més prompte; si una xiqueta no ha decidit als 12 o 13 anys que vol ser enginyera, ja no ho decidirà

Perquè els equips mixtos siguen una realitat, Esther, que també és vicerectora d’Estudiants i Emprenedoria de la Universitat Politècnica de València, troba a faltar que hi haja referents femenins que inspiren les xiquetes. “Cal generar vocació més prompte; si una xiqueta no ha decidit als 12 o 13 anys que vol ser enginyera, ja no ho decidirà. Les xiquetes han de veure que tenim molt a aportar a la societat, des de tots els àmbits”, argumenta.

El seu cas no va ser així, es va decantar per l’enginyeria de camins per tradició familiar, donat que son pare també era enginyer, però manté que l’interés per tindre projecció professional i la predisposició a viure en ciutats diferents la va espentar a endinsar-se en una classe amb majoria masculina.

“Veia mon pare, que estava sempre amb grans obres, i això em va cridar l’atenció, però em va motivar que l’enginyeria era una professió amb què podia arribar molt lluny”, apunta.

A més de la reduïda presència femenina que hi havia, en general, en el camp de l’enginyeria civil quan va finalitzar els seus estudis, el buit era encara més evident en l’enginyeria marítima. “En l’àmbit portuari encara hi havia menys dones”, afig. Ara, la situació comença a revertir-se, però encara queda molt perquè la paritat siga una realitat en l’àmbit de l’enginyeria.