Estius tòrrids: cada vegada més freqüents i amb temperatures més extremes
Una infografia de Dominic Royé mostra una tendència preocupant: els períodes excepcionalment càlids són més recurrents i intensos que en dècades passades
Una imatge d’una portada del diari El Español publicada l’any 1957 s’ha escampat per xarxes i canals de missatgeria en les darreres setmanes. “L’estiu més calorós del segle” resa el principal titular, “temperatures de 50 graus en algun lloc de la Manxa” continua l’article.
La informació que recull el diari, però, no és certa ni s’ajusta a cap registre oficial. De fet, aquell estiu de l'any 1957 va ser relativament fred respecte a altres de la segona meitat de segle i la màxima més alta de la qual es té constància aquell any a la Manxa no va arribar a superar els 40 °C, lluny d'aquells 50 °C referits al diari. La màxima més alta a Espanya, aquell estiu, va ser de 44 °C a Jaén. Tot i això, la publicació ha sigut un argument utilitzat per més d’una persona per a contradir i negar les advertències de la comunitat científica respecte a les evidències, cada estiu més paleses, d’una preocupant tendència climàtica: les temperatures màximes són cada vegada més altes, i els episodis de calor, més persistents i freqüents. De fet, a la Comunitat Valenciana, d'acord amb dades d'Aemet, el període de l'any amb temperatures pròpies de l'estiu s'incrementa, cada dècada, en huit dies.
Per sort, la base de dades d’Aemet permet desmentir aquest tipus de falsedats: rebuscar entre els registres que l’agència acumula des de la meitat del segle passat ens permet saber, amb dades mesurades pels observatoris meteorològics oficials, què és el que passa realment amb el clima. Això és precisament el que ha fet el geògraf i investigador Dominic Royé, que ha generat una infografia que mostra en un colp d’ull que l’augment de la intensitat de les onades de calor no és un fenomen puntual i aïllat, sinó que respon a una tendència.
Els mapes que ha elaborat Royé mostren les anomalies en les temperatures màximes registrades a l'estiu any rere any des del 1951, i permeten visualitzar si el termòmetre ha marcat uns valors superiors o inferiors —i en quina mesura— respecte al que es considera normal. Aquesta temperatura normal la determina la mitjana dels registres d’un període de referència, que en aquest cas s’ha calculat amb les dades entre 1981 i 2010. Cada requadre marcat amb una tonalitat de color representa uns 25 km² de superfície. Als mesos de l'estiu sempre ha fet calor, però observar els mapes ajuda a apreciar el canvi progressiu en les temperatures de l'estiu a la Comunitat Valenciana.
A partir de les infografies de Royé, l'equip digital d'À Punt ha creat la següent infografia interactiva, que permet visualitzar com han anat evolucionant les màximes estiu rere estiu des de l'any 1970. El mapa permet, mitjançant el botó play de la part inferior, reproduir aquesta evolució com un vídeo. També, si pausem la reproducció, és possible consultar dates concretes fent clic en un punt de la línia de temps, i posteriorment sobrevolant el mapa per a saber quina és l'anomalia en eixe estiu per a cada racó de la geografia valenciana. La dada de cadascun d'aquests punts correspon a una interpolació que es realitza a partir de les dades que registren totes les estacions meteorològiques de la Comunitat Valenciana.
Precisament el que s'observa a la infografia és una de les conseqüències de l'escalfament global. La tendència és clara: anem cap a estius més calorosos de mitjana, amb valors més extrems i cada vegada més freqüents. És més, els dos últims anys que no apareixen en el mapa (2021 i 2022) s'han caracteritzat per estius amb temperatures més elevades que la mitjana i episodis extrems que han deixat dies puntuals extremadament càlids, amb mitjanes globals diàries per damunt dels 30 °C. De fet, des del 1950 només cinc dies han superat aquesta barrera, dues vegades molt recentment: una l'any passat i l'altra el dia 13 d'aquest agost de 2022.
La tendència és evident: les temperatures s'estan incrementant i els estius excepcionalment càlids se succeeixen amb més freqüència. Les primeres dècades de la segona meitat del segle XX teníem estius amb una calor més moderada i, per aquest motiu, les tonalitats predominants als mapes són les blaves. L'increment de la temperatura s'ha fet més notable a les primeres dues dècades del segle XXI: ara tenim un predomini evident de les tonalitats taronges i roges de la paleta de colors. L'estiu més fred des de la segona meitat del segle XX va ser el del 1977, mentre que l’any amb màximes més altes va ser el 2003. Però d'acord amb l'Aemet, l'any 2003 podria perdre el títol d'estiu més càlid en favor del 2022: el període de juny-juliol d'enguany ha sigut el més càlid des que hi ha registres.
La península Ibèrica es troba en un entorn propici per a patir onades de calor. Àfrica queda ben a prop i s'ha observat que les últimes dècades ha augmentat la freqüència d'arribada de masses d'aire molt càlid des del nord d'aquest continent. A més, aquests episodis sufocants són més llargs i freqüents, abasten una superfície de territori més gran i afecten més gent. La temperatura màxima més alta registrada mai a Espanya és de 47,6 °C d'acord amb les dades oficials de l'Aemet. Però la pregunta que es fan molts científics és quan es podrien registrar els primers 50 °C a la península Ibèrica: amb les tendències actuals, podria arribar les pròximes dècades. Un fet que pareixia impossible fa relativament poc.
