Dos anys sense abraçades

Les abraçades són una mostra d'afecte físic amb efectes molt positius i cabdals per al nostre desenvolupament físic i psicològic, sobretot durant els primers anys de vida. Però des de març de 2020 ens hem vist en l'obligació de restringir aquest i altres contactes per tal de controlar l'expansió del coronavirus i no contagiar els nostres éssers estimats.

Amb motiu del Dia Internacional de l'Abraçada, que se celebra aquest divendres, la psicòloga especialitzada en gerontologia Núria Mulet ha reflexionat en una entrevista amb À Punt NTC com ens ha afectat la manca de contacte físic durant quasi dos anys.

Segons explica Mulet, rebre o fer una abraçada és molt positiu per a nosaltres perquè alliberem oxitocina, coneguda com l'hormona de l'amor i el benestar, i també perquè fa disminuir la producció de cortisol i adrenalina, unes hormones que s'emeten quan ens sotmetem a una situació estressant. A més de l'oxitocina, alliberem també serotonina i dopamina, hormones que ens generen sensacions de benestar i felicitat.

De fet, el contacte físic amb les persones que estimem és una "necessitat biològica bàsica", ja que som éssers socials per naturalesa i el contacte físic de qualsevol tipus és una manera "molt natural i molt franca" de comunicar-nos i establir relacions. Mulet explica que tocar, acariciar o abraçar les persones que ens importen és "una forma de reconéixer-nos i donar-nos suport, proporcionant afecte i estima i afavorint la calma psicològica i el benestar personal".

Com que el contacte físic és una qüestió cabdal en el desenvolupament dels éssers humans, sobretot en la primera infància, la manca d'abraçades, besos o carícies pot "afectar la manera d'entendre el món afectiu i establir relacions d'afecte segur amb l'entorn" de la xicalla, que ha hagut d'enfrontar aquesta pandèmia sense entendre ben bé què està passant. Així, la manca de contacte físic amb les persones de referència pot "desencadenar problemes emocionals o dificultats a l'hora d'establir relacions amb els altres a mesura que passa el temps i ens anem fent majors".

Precisament les persones majors són un dels col·lectius que més ha patit durant aquesta situació de pandèmia. Ací, Mulet incideix que "el sentiment de soledat ja era una pandèmia entre la gent major" i que, encara que no és igual l'experiència de les persones que viuen soles que la de les persones que viuen en residències, saber-se un col·lectiu vulnerable i pensar que una visita de la pròpia família és perillosa "té conseqüències greus a nivell físic i emocional". A més, les persones grans no solen tindre accés a les noves tecnologies, que no permeten un contacte físic directe, però "faciliten la comunicació, la companyia i el suport entre les persones".

Malgrat les conseqüències negatives que pot tindre haver de prescindir o reduir al màxim les abraçades i el contacte físic en general, Mulet és positiva pel que fa al futur. Característiques individuals a banda, "en general la gent està esperant amb ànsia que passe tot açò per a poder tornar a tocar-nos amb normalitat". Així és que és de l'opinió que tornarem a recuperar el costum d'abraçar-nos fins i tot "més ràpid del que ens pensem".