L'empremta de la Guerra Civil a Alacant
Recuperem la història d’una ciutat especialment castigada durant el conflicte, que va construir vora cent refugis per a protegir la població dels bombardejos
25 de maig del 1938. El gran rellotge del Mercat Central d’Alacant, que marca passades les onze del matí, observa impertorbable el bullici que regna entre les parades de l'edifici modernista. És temps de guerra i fam, i ha corregut la brama entre la població que un carregament de sardines ha arribat de matinada al port. Gent de la mateixa ciutat, però també de Sant Joan, Sant Vicent o Mutxamel, s’hi ha apropat per a abastir-se d’un dels aliments fonamentals de la societat alacantina.
Però este xicotet moment d’alegria col·lectiva s’esvaeix ràpidament per a donar pas a la mort, que arriba des del cel. Els avions tipus Savoia S-79 de l’aviació feixista italiana, aliada de Franco, l’Aviazione Legionaria delle Baleari, que ix periòdicament des de la base de Son Sant Joan de Mallorca i castiga les poblacions que s’obrin a la Mediterrània, ha elegit Alacant per a assotar el seu colp més cruel.
Els bombarders no entren per la costa, com han fet en anteriors atacs, sinó que ho fan per l’interior; una tàctica que agafa desprevinguda la població, acostumada a refugiar-se quan sonen les alarmes. Però en esta ocasió les sirenes no avisen del perill i no hi ha temps per a fugir de les vora cent bombes que els ocells de ferro descarreguen sobre la ciutat.
Tot ocorre molt de pressa, en a penes vint minuts, i el Mercat Central i els voltants es converteixen en l’epicentre del desastre. També van sofrir l’efecte de les bombes i la metralla altres punts de la ciutat: l’actual plaça de Gabriel Miró, el carrer de Vicente Inglada, la rodalia del Club de Regates i el carrer de Girona. De fet, hui dia encara és possible veure les marques de la metralla a la Casa de les Màquines o a la Llotja del Peix.
Alguns dels supervivents que van haver de patir esta experiència traumàtica van compartir relats terrorífics sobre l'abast del bombardeig. "Vaig veure cadàvers destrossats i membres disseminats per totes parts. Era un espectacle dantesc", relatava molts anys després una de les persones que hi va estar present durant l'atac.
El nombre exacte de víctimes es desconeix, però la majoria de les fonts asseguren que van morir entorn de 300 persones, mentre que més d'un miler van resultar ferides; tot població civil, incloent-hi dones i xicalla. “El bombardeig del 25 de maig és la tragèdia més gran que ha conegut la ciutat en termes d’un esdeveniment específic”, apunta Juan Martínez Leal, doctor en Història per la Universitat d'Alacant i historiador.
Recuperant els llocs de la memòria
El succés del Mercat Central, més mortal fins i tot que el de Guernica, immortalitzat per Picasso en el seu famós quadre, obri una ferida que tardaria molts anys a cicatritzar, però que amb el temps inclús s’esborraria de la memòria alacantina.
Amb l’arribada del segle XXI, però, naixen associacions com la Comissió Cívica per la Recuperació de la Memòria Històrica d’Alacant, que lluiten perquè no s’oblide el que va ocórrer a la ciutat durant la Guerra Civil. “L’associació es va crear ara fa vint anys amb l’objectiu de recuperar una sèrie de llocs de la memòria a Alacant”, explica Francisco Moreno, membre de la Comissió Cívica.
“També fem gestions per a eliminar del viari d’Alacant una sèrie de noms associats a la Guerra Civil, com el de la División Azul”, afig Moreno. “I fem una tasca de divulgació amb exposicions i diversos itineraris que es poden realitzar a la província, no només a Alacant, sinó també a Oriola, Cocentaina o Dénia, entre altres”.
L'organització, formada per representats polítics, sindicats, entitats cíviques i persones a títol individual, es reuneix cada any per a commemorar el 25 de maig. La plaça annexa al Mercat Central, que porta el nom d'aquella jornada funesta, serà testimoni de la concentració que té lloc este dissabte a les 11:30 del matí, amb el lema "contra les lleis de la discòrdia i per la recuperació de la memòria democràtica".
En esta mateixa plaça, a terra, podem trobar una placa commemorativa que recorda el que va ocórrer i ret homenatge a les més de 300 víctimes que hi van perdre la vida. A més, a l’interior del mercat, hi ha l’alarma que no va sonar aquell dia i el rellotge que estava en funcionament en el moment del bombardeig, que es va aturar a les 11:19 hores a causa de l’efecte de les bombes i es va convertir en el testimoni mut de la matança.
Hui dia, a part del Mercat Central, que quasi un segle després continua sent un dels punts neuràlgics de la ciutat, es pot seguir el rastre que va deixar la Guerra Civil a Alacant a través de les diverses construccions de l’època que encara es conserven (amb major o menor fortuna) o els monuments en record de les víctimes que s'han erigit arreu dels seus carrers.
Una ciutat plagada de búnquers
Si bé l’episodi del 25 de maig va ser el més traumàtic de la guerra, Alacant, que es trobava a la rereguarda, va patir des de ben iniciada la contesa l’efecte de les bombes. Durant el 1936 i el 1937 la població va experimentar atacs esporàdics, però va ser sobretot a partir de 1938 quan les accions sobre la ciutat es van intensificar. “A partir d’aquell moment la ciutat va ser bombardejada sistemàticament, pràcticament dia rere dia, fins el final de la guerra”, revela Martínez Leal.
Un dels primers bombardejos que es van viure en els compassos inicials de la guerra va ser el de les huit hores, temps durant el qual hi van caure bombes sobre els edificis. “Es va produir poc després de l’afusellament de José Antonio Primo de Rivera a Alacant, i sempre s’ha interpretat com una represàlia”, relata Martínez Leal. “Encara no hi havia refugis perquè acabava de començar la guerra i va deixar una empremta important a la ciutat”.
Davant d'esta situació, la Junta de Defensa Passiva, creada el 1937, es va posar mans a l’obra amb l’objectiu de bastir tota una xarxa de búnquers que permetera a la població refugiar-se en cas d’atac. Els primers refugis es van construir al centre, a les zones més populoses de la ciutat; però en fases successives, la distribució d'estes construccions es va ampliar a la perifèria.
A l’estiu del 1937 —un any després del començament de la guerra— ja s’havien construït un total de 42 refugis. I el 1939, en acabar els combats, hi hauria un total de 94 construccions d’este tipus. Alacant es convertia així en una de les ciutats amb més búnquers de tota la geografia espanyola.
La Regidoria de Cultura de l’Ajuntament d'Alacant, a través del departament de Memòria, ha habilitat en els últims anys dos rutes guiades pels búnquers de la ciutat. Actualment, es poden visitar sis refugis (amb reserva prèvia al número 690004431 o al correu refugiosdealicante@gmail.com), i pròximament se’n sumaran tres més que estan en procés de recuperació i restauració (estos són els del Panteó dels Guijarro, Santa Faç i Benalua Sud).
La primera ruta parteix des del Centre d’Interpretació de la Guerra Civil, situada a la Casa de les Màquines, on un guia ofereix un repàs per l'Alacant en temps de guerra. A continuació, la visita es desplaça al refugi de la plaça de Sèneca, ubicada al costat, i acaba al refugi de la plaça de Balmis.
En la segona ruta es poden visitar els refugis de l'avinguda del General Marvá, plaça del Músic Óscar Tordera, plaça de Castelló (coneguda popularment com la de Palmeretes) i el de les Cigarreres, l’antiga fàbrica de tabac.
Però no són els únics elements construïts durant el conflicte que es poden trobar a la ciutat. La Junta de Defensa Activa era l’encarregada de projectar els elements de defensa contra els atacs que arribaven per aire, mar o terra. En els nostres dies trobarem restes d’estes fortificacions a la serra Grossa, a la platja de Babel o a l’antic aeròdrom de Rabassa. També hi ha un parell de bateries antiaèries al cap de l’Horta, però actualment són en propietat privada i no es poden visitar.
El port d’Alacant: l’última esperança republicana
Som a finals de març de 1939, quan la victòria del bàndol revoltat ja era una realitat palpable. La caiguda de Catalunya ha precipitat els esdeveniments, i milers de republicans, que temen la repressió posterior i les ganes de passar comptes, es desplacen fins al port d’Alacant buscant una última esperança i una via de fugida. Segons apunten els historiadors, en aquells dies, podrien haver-s'hi concentrat entre 15.000 i 25.000 persones.
"Per tot arreu es va estendre la idea que a Alacant hi hauria vaixells per als que volgueren expatriar-se, la qual cosa explica que milers i milers de fugitius de la malparada zona republicana acudiren al seu port com a última taula de salvació, des de València fins a Cartagena", explica Martínez Leal.
En el mateix port on fa 86 anys hi havia amuntegades milers de persones buscant una via d’eixida, hui descansa el bust d’un home que va tindre un paper fonamental en aquell març negre. Archibald Dickson, capità d’un vaixell carboner anomenat Stanbrook, prendria una decisió que salvaria moltes vides i es convertiria en tot un símbol de l’evacuació final.
La nau anglesa havia arribat a Alacant el 19 de març, amb instruccions de dur tabac, taronges i safrà a la Gran Bretanya. Però les mercaderies mai eixirien del port de la ciutat. "Estic convençut que el carregament era només l'excusa per a la vertadera tasca que li havien encomanat al capità, que era la d'evacuar els refugiats republicans que poguera", comenta l'historiador Martínez Leal.
El 28 de març va ser el primer dia en què van arribar milers de refugiats al port d'Alacant. Finalment, el vaixell va desembarcar en direcció a Orà (Algèria) amb vora 3.000 refugiats a bord. El mateix Dickson va descriure el vaixell ple de gom a gom com “un d’eixos vapors turístics del riu Tàmesi en un dia festiu”, però molt pitjor.
Moments després de partir l’Stanbrook, es produeix el que seria l’últim bombardeig sobre la ciutat, en el mateix lloc on moments abans es trobava el vaixell. “No consta en els papers, però sí que és descrit per tots els passatgers que van deixar algun testimoni i pel mateix capità Dickson”, apunta Martínez Leal.
Com a agraïment d’este acte valerós, la Comissió Cívica d’Alacant va erigir el 2014 un bust de Dickson en el mateix port on van tindre lloc els fets. En la placa que hi ha a la base de la seua estàtua es pot llegir: “En memòria dels republicans exiliats i represaliats per la dictadura de Franco” i “en agraïment al capità Archibald Dickson i a la tripulació del vaixell Stanbrook”.
Repressió, fam i misèria entre ametlers
Malauradament, els que no van poder fugir i van haver de romandre al port no tardaren a sofrir en la pròpia carn la repressió. Alguns dels que es trobaven vora mar, desesperats i veient que l’arribada de les tropes feixistes era imminent, es van suïcidar allà mateix.
"Este és el lloc de la tragèdia: davant de la mar, davall del cel, a la terra. Este és el port d'Alacant, el 30 de març del 1939. Les tragèdies sempre succeeixen en un lloc determinat, en una data precisa, a una hora que no admet retard". Amb estes paraules descrivia l’escriptor valencià d’adopció Max Aub, en el llibre Campo de los Almendros, el terrible drama que van viure tantes persones aquells dies.
El mateix 30 de març van arribar al port les tropes italianes, la coneguda com a divisió Littorio, que van traslladar les persones concentrades a diversos espais de la ciutat com els castells de Santa Bàrbera i Sant Ferran, la presó provincial, el reformatori d’adults, la plaça de bous o l’antic cinema Ideal (on van anar a parar majoritàriament les dones i la xicalla).
Però els que es van emportar la pitjor part van ser aquells que van ser traslladats a la zona de la Goteta, als peus de la serra Grossa, on van concentrar milers de republicans que van ser capturats. “Va ser el primer camp de concentració que hi va haver després de la caiguda del port d’Alacant”, exposa Moreno.
Els feixistes van encabir entre 18.000 i 30.000 persones en un terreny de 80 per 200 metres —encerclat per fil d'aram— desproveït de les condicions higièniques bàsiques, així com de subministraments d'aigua i aliments. Els testimonis conten que els captius, desesperats, van despullar per complet els ametlers que hi creixien, menjant-se inclús els brots i la corfa dels arbres. Posteriorment, la major part d’este contingent seria traslladat al camp de concentració d’Albatera, un dels espais més terribles de la repressió franquista, segons van aportar diversos testimonis.
Des del 2014 es pot trobar a la zona on es va instal·lar el camp dels Ametlers un monòlit que homenatja els republicans que van estar diversos dies en unes condicions terribles en el camp de concentració. "El poble d'Alacant, a proposta de la Comissió Cívica per la Memòria d'Alacant, dedica este record a la seua captivitat", es pot llegir en el monument.
“Sense reparació, mai es tancaran les ferides del passat”
Precisament estes setmanes, torna a estar en el centre del debat la memòria històrica, en esta ocasió per l’anomenada llei de concòrdia, la proposició registrada pel PP i Vox que derogarà la de memòria democràtica aprovada el 2017 pel Botànic i que està tramitant-se actualment a les Corts.
“És una llei que tracta de diluir en un totum revolutum coses que no tenen res a veure les unes amb les altres, mesclant víctimes amb altres víctimes que ja han sigut reconegudes”, manifesta Moreno. “Fa una reinterpretació completa del que va succeir durant la República, que va ser un règim democràtic, en el qual hi va haver incidents, però com també n'hi ha hagut durant la Transició o durant la democràcia”, apunta el membre de la Comissió Cívica d’Alacant.
En la mateixa línia es van expressar a principis de maig els departaments d'Història Moderna i Contemporània de les universitats valencianes (l'UA, l'UJI i la UV), que van rebutjar esta mateixa llei al·legant que té "greus mancances científiques pel desconeixement dels fonaments bàsics de les qüestions que aborda".
“Quan hi ha hagut un conflicte d’esta magnitud, la tragèdia més gran de la història d’Espanya, sempre es tem que tractar el tema puga obrir noves ferides”, declara Martínez Leal. “Però és al contrari, en una dialèctica de vencedors i vençuts, si no aconseguim que els vençuts en aquella guerra tinguen la seua reparació, mai es tancaran les ferides del passat”, conclou l’historiador.
