Al límit de la supervivència: aquestes són les espècies més amenaçades a la Comunitat Valenciana

Fa quatre mesos, el Ministeri per a la Transició Ecològica va disparar les alarmes entre la comunitat científica, en incorporar tres noves espècies a la llista d'animals en perill d'extinció: el sisó comú, la terrerola i el gall salvatge pirinenc havien passat a un estat d'amenaça tan alt que els podia fer desaparéixer. És la setena vegada que s'actualitza aquesta llista, modificada abans els anys 2012, 2015, 2016, 2019, 2020 i 2021, que permet la protecció legal "pel valor científic, ecològic i cultural, la singularitat, raresa o grau d'amenaça". En aquesta ocasió, la petició havia eixit l’any 2020, entre altres, del despatx de Miguel Ángel Gómez Serrano, tècnic de Vaersa, i de la Fundació per a la Conservació del Trencalòs als Pirineus, però la pandèmia i la burocràcia van endarrerir la decisió tres anys.

Aquestes espècies estan presents en els ecosistemes de la Comunitat Valenciana, però no són les úniques en situació límit. De fet, al nostre territori hi ha registrades actualment 63 espècies de fauna i 85 de flora que estan catalogades en les categories vulnerable o en perill d'extinció, segons un informe tècnic de la Direcció General de Medi Natural i Avaluació Ambiental de la Conselleria de Transició Ecològica, que fa censos periòdics. La xifra és prou significativa, si es compara amb les dades del Catàleg Nacional del Ministeri: en tot Espanya hi ha 974 espècies en perill d’extinció, 353 de les quals són de flora i la resta, de fauna. 

L’impacte humà, darrere de part d’aquesta regressió

Segons els informes tècnics que elabora la Conselleria, la contaminació i desaparició dels aiguamolls i les zones dunars representa la principal amenaça per a moltes espècies. N’hi ha algunes més conegudes, com és el cas del corriol camanegre, catalogat com a vulnerable, que està en forta regressió a la curta i a la llarga des de l’any 95, únicament amb 259 parelles reproductores l’any 2020 (163, en zones humides i la resta, a les platges).

Altres aus estan catalogades com en perill d’extinció, com són l’ànec del tipus porró marró, el sarcet marbrenc, l'ànec capblanc o l'arpellot de marjal; i en situació vulnerable, com la baldriga cendrosa o quasi vulnerable, com el falcó de la reina (aquests dos últims presents a les Columbretes). També podrien desaparèixer per a sempre diverses rates penades, com la de ferradura mitjana i la de peus grossos, aquesta últim “indubtablement una de les espècies més importants” de la Unió Europea, segons remarquen els informes de la Generalitat, ja que alberga “prop del 30% de la població coneguda en tota l'Europa occidental”. Entre el 1997 i el 2003 es va perdre quasi el 50% de la població.

També es troben casos extraordinaris, com el d’alguns invertebrats, imperceptibles per a la majoria, però clau per a la supervivència de qualsevol ecosistema, com el mol·lusc d’aigua dolça, la clòtxina de riu i el cranc de riu, que està catalogat com a vulnerable. També perilla la supervivència de peixos i amfibis, amenaçada pel depòsit de terres, dessecació i abocaments. És el que li pot passar al gripau pintat, el samaruc, el fartet o la madrilla del Xúquer, que, si no canvia la tendència, podria perdre’s per a sempre.

D’altres, la Comunitat Valenciana va arribar a considerar-los completament extints. És el cas, per exemple, de la tortuga mediterrània, desapareguda al nostre territori a principis dels anys noranta, segons el banc de dades de la Conselleria. La transformació, degradació i fragmentació de l'hàbitat, sumada als incendis forestals, la captura i el comerç il·legal i l’aïllament van extingir-la. Des de l’any 2002, s’estan reintroduint exemplars a través de projectes específics de cria en captivitat i l’aclimatació dels hàbitats naturals. 

Per altra banda, en les últimes setmanes s'ha observat un fenomen que ha atret la mirada dels científics: l'augment de la zona de la posta d’ous de la tortuga babaua a llocs de la costa Mediterrània amb una elevada ocupació humana. Això suposa un repte per a la conservació de l'espècie. 

No tots els resultats són descoratjadors. Els informes oficials també mostren com les accions derivades d'aquesta catalogació han portat a xifres positives. Moltes espècies comencen a recuperar-se gràcies a les mesures correctores, com és el cas de la gavina capblanca, amb 1.392 parelles reproductores; el corb marí emplomallat, amb 55, o la gavina corsa, amb una xifra rècord de 6.643 parelles.

La flora, una incorporació tardana però amb fort seguiment

Encara que parlent d’espècies en perill d’extinció sol pensar-se en animals, la flora també forma part fonamental d'aquesta particular classificació. Segons els informes de la Conselleria, a la fi del 2007, a penes el 26% de les espècies tenien dades poblacionals. No va ser fins al 2009 que es va publicar el primer catàleg, que incorporava 125 espècies amenaçades. De fet, moltes encara són localitzades, censades i cartografiades per a arreplegar la informació necessària per a determinar l'estat de conservació a la Comunitat Valenciana, gràcies al treball del personal del Servei de Vida Silvestre i Xarxa Natura 2000, dels Parcs Naturals, agents mediambientals i aficionats.

Entre altres, n’hi ha algunes catalogades com en perill d'extinció, entre elles el nenúfar blanc. 36 espècies (el 54,5%) es troben en procés de declivi, com el limònium, les boques de dragó o el Narcissus perezlarae; i 19 han millorat i se n'ha incrementat la presència, com la Silene cambessedesii, coneguda com a pelosella de platja, només present a Castelló i Eivissa.

Com es decideix quina espècie està en perill d’extinció?

Miguel Ángel Gómez Serrano ha explicat a À Punt que qualsevol persona individualment o grup social, com entitats, associacions o partits polítics, poden demanar l’actualització de la llista amb la inclusió de noves espècies, tal com va fer ell fa tres anys, però el procediment és llarg i sol tindre un termini de més d’un any. 

Un comité científic, regulat pel Ministeri, valora la proposta i estudia si té prou solidesa abans d’emetre un dictamen. Una vegada s’ha pres una decisió, la comissió estatal es reuneix amb totes les comunitats autònomes, que voten per referendar-la. El govern autonòmic té dret de vot, però no participa en el procediment.

L’espècie es classifica com a vulnerable o en perill d’extinció, segons l’àrea que ocupa i el percentatge de la població que haja perdut amb els anys. En el cas d’una espècie en perill d’extinció, és aproximadament un 70% en els últims deu anys, o el període equivalent a tres generacions; si el crepuscle ha sigut molt considerable, se li dona una etiqueta més, “en consideració de perill crític”. Quan la informació resulta insuficient per a establir la categoria amb metodologies estadístiques, es recorre al criteri dels experts.

A banda, hi ha desenes espècies protegides per diferents motius, però que no formen part de les espècies catalogades.

Els dos catàlegs de la Comunitat Valenciana 

Cada comunitat autònoma pot tindre el seu propi catàleg d’espècies amenaçades. La Comunitat Valenciana en té dos: un de fauna, creat el 2004, i un altre de flora, del 2009, que es van actualitzant cada dos anys amb informes de seguiment. 

Això sí, “cap govern autonòmic pot tindre una espècie en una catalogació que rebaixe la categoria nacional”, adverteix Gómez Serrano. És a dir: si un animal o planta consta com “en perill d’extinció en el Catàleg Nacional, aquesta consideració s’aplica a escala autonòmica, encara que el govern regional no haja tingut temps de canviar-lo en la seua legislació. Una vegada inclòs en la llista nacional, el Consell no podria regular cap decret o modificació que rebaixara la importància de la categoria. “Si per exemple el sisó comú és considerat en perill d’extinció en l'àmbit nacional, en la Generalitat no el poden catalogar com a espècie vulnerable (una categoria més baixa). En aquest cas, el govern ho podria impugnar i tombar aquesta mesura”, amplia.

Segons defensa la Conselleria en l’últim informe tècnic, publicat l'any 2021, “aquest procediment metodològic i els resultats obtinguts són absolutament necessaris per a promoure mesures de gestió i conservació, o per a examinar els resultats de les accions desenvolupades”. Una porta oberta a l'esperança dels nostres ecosistemes, que poc a poc poden recuperar-se.