Miriam Ruiz (supervivent de violència vicària): “Castigaren ma mare per la meua decisió de no voler veure el meu progenitor”

La periodista andalusa Miriam Ruiz va patir violència vicària de menuda; ara participa en xarrades i conferències sobre esta forma particular de violència masclista que s’acarnissa amb els xiquets i xiquetes per a fer mal a les mares. Este dilluns ha visitat València per a participar en una jornada organitzada pel Col·legi d’Advocats de València amb motiu del Dia Internacional per l'Eliminació de la Violència Contra les Dones i ha contat a À Punt Notícies la seua història.

En el seu cas, el seu progenitor —com ella l’anomena— maltractava sa mare i, tot i que estava condemnat a un any i mig de presó per violència domèstica i que Míriam no el volia veure, no es va interrompre el règim de visites. 

De fet, l’incompliment d’eixes visites —perquè ella s'hi negava “rotundament”— va comportar que condemnaren la mare per desobediència i que la custòdia de Míriam recaiguera en el progenitor durant dos anys. 

Quan la mare va recuperar la custòdia, Miriam ja no volia saber res del progenitor i es va negar, de nou, a complir el règim de visites. Com a conseqüència, la mare va tornar a ser comdemnada per desobediència fins a tres vegades més. En tres de les condemnes va rebre un indult parcial, però en la quarta no va haver d’ingressar en presó.

Hui dia estan “totalment lliures de qualsevol procés judicial”, afirma, però ella intenta continuar “donant la cara” per a ajudar tots els xiquets i xiquetes que estan patint el mateix que ella. 

Miriam parla de violència institucional i critica la inacció dels jutges per a interrompre els règims de visita quan els progenitors estan condemnats per violència de gènere. Explica que, des de l’aprovació de la llei integral contra la violència de gènere el 2004, els jutges tenen el poder de cessar eixes visites entre menors i pares agressors, cosa que no es va aplicar en el seu cas. Per això, la jove considera que la mare ha sigut castigada per la decisió de no voler veure el seu progenitor. 

Jo tinc la sort d’estar ací i poder contar-ho, però hi ha menors que desgraciadament no tenen eixa sort; sembla que ningú recorda que en molts d’eixos casos això s’ha permés Miriam Ruiz - Supervivent de violència vicària

En este sentit, la periodista vol posar l’accent en què és una supervivent “perquè jo tinc la sort d’estar ací i poder contar-ho, però hi ha menors que desgraciadament no tenen eixa sort; sembla que ningú recorda que en molts d’eixos casos això s’ha permés”. 

Els assassinats per violència vicària estan augmentant, afirma, i es pregunta “quants menors han de morir assassinats a mans dels pares perquè es posen en funcionament les lleis que ja existeixen”. 

"Es prioritza el dret d’un pare, malgrat estar condemnat per maltractaments, a veure els fills i no el dret dels fills a tindre una vida en pau” Miriam Ruiz - Supervivent de violència vicària

Després d’haver dedicat el treball de fi de grau a la violència vicària i haver investigat els marcs legals i les possibles solucions que tenen els operadors de la justícia, la seua conclusió és que en estos casos no es té en compte el bé superior del menor perquè "es prioritza el dret d’un pare, malgrat estar condemnat per maltractaments, a veure els fills i no el dret dels fills a tindre una vida en pau”.

Miriam al·ludeix en este punt a la falta de formació en perspectiva de gènere i en infància i al mite que un maltractador pot ser un bon pare per a explicar que no es retire la custòdia a tots estos homes amb condemnes fermes per violència de gènere. 

Raquel Marco és secretària de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de València, organitzadors de la jornada Els fills i filles de les Víctimes de Violència de Gènere, víctimes Directes d'Esta. Els Grans Oblidats i Supervivents de la Violència Vicària. Esta advocada especialitzada en violència masclista coincideix plenament amb Miriam en la seua anàlisi sobre la violència institucional que reben molts menors que pateixen violència vicària i reconeix que encara queda molt per fer en este àmbit. “Estem encara molt lluny, però estem en el camí”, assenyala.