Paco Roca: “Ho portem dins, en els gens, necessitem un soterrament digne, un dol, una cerimònia en què ens puguem acomiadar”

Quan Pepica Celda es va acomiadar del seu pare, dues reixes i un corredor els separaven. Ella tenia set anys, i li havien fet prometre que no ploraria si arribava aquell moment, tot i que seria l’últim en què estarien junts abans que a ell l’afusellaren. “Filla, en les ganes que té el pare d’abraçar-te, i en les ganes que quedarà”. Aquestes van ser les últimes paraules de Pepe Celda a la seua xiqueta, i ella va resistir sense llàgrimes als ulls, com havia promés. Però l'impacte d'aquesta conversa li va impedir a Pepica plorar i riure durant molts anys. 

Al camp de tir El Terrer de Paterna, al costat del cementeri del municipi, van afusellar a aquest agricultor innocent de Massamagrell, i a altres 2.200 víctimes de la repressió franquista en acabar la Guerra Civil Espanyola. Els cossos amuntegats en les fosses comunes han deixat sagnar durant massa temps una ferida oberta en la memòria dels familiars. 

“Pepe Celda era com qualsevol altre. Era un llaurador que va estar en el moment i el lloc inadequats” explica el Premi Nacional de Còmic Paco Roca, qui s'ha convertit en depositari dels records de Pepica i la seua família a través de El abismo del olvido, l'última novel·la gràfica que ha construït gràcies a la insistència i ajuda del periodista Rodrigo Terrasa. 

“Mon pare sempre deia: eixos burgesos que abusen dels treballadors, en un barco trencat enmig de la mar” recorda Pepica. Un dia, va anar al camp a portar-li el dinar, però només estava l’aixada, i la germana de Pepica va escoltar al carrer “ja tenim al del barco”. No va ser l'únic castic arbitrari que va rebre la família. Sa mare també va estar empresonada al convent de Santa Clara, i un dia, quan la van visitar, les monges l’havien vestida “tota endolà, amb un mocador al cap” relata. Aleshores, encara no hi havia cap mort, però l'abillament imposat es va convertir en un avís, perquè poc després assassinaren son pare.   

 “El que es pretenia era una espècie de neteja ideològica, desfer-se de tot el que havia suposat la República. I en aquell sac podia entrar qualsevol”, recalca Roca. 

Pepica va tardar 72 anys a complir la promesa que li va fer a sa mare: un soterrament digne per a son pare, al costat de la tomba de la seua dona. Com diu ella amb un orgull que l’ix de pit: “al final, ho he aconseguit”. Gràcies a aquesta valenciana que ara té 93 anys, obriren la fossa 126.

Roca i Terrassa han passat mesos "ficant-se en la pell" de Pepica i la resta de personatges que habiten la seua novel·la, com el soterrador Leoncio Badia. "Quan et claves en una història tan dramàtica com aquesta vas afonant-te a poc a poc" explica el dibuixant, "però si tu no eres el primer que sents el que dibuixes, és impossible que ho senta el lector". Aquest exercici d'empatia es trasllada en les pàgines de les seues novel·les en una especial destresa per a cobrir les històries d'un vel de nostàlgia amb un regust amarg però curatiu, brillant i audaç.

El relat del llibre es construeix sobre els records que han resistit el pas dels anys com una xarxa que han anat teixint, com reconeix Roca, les dones. Són elles, les filles i les netes de les víctimes de la repressió franquista les que han conservat en la memòria les frases que es van dir i les que van callar, els flocs de pèl embolicats en un paper esgrogueït i cucat, les cartes, les dates i els noms, apuntats de puny i lletra.

“La filla de Pepica Celda és la que ha mantingut la memòria de sa mare, en el cas de la memòria de Leoncio la manté la seua filla, Maruja, a partir de tot el que sa mare li va anar contant” diu Roca. Però els dos creadors de la novel·la gràfica saben que aquests records, que moltes voltes són “heretats” paraula per paraula, tenen forats. Per això han hagut de contrastar cada dada, i en aquest treball, l’historiador valencià Vicent Gavarda, ha fet un paper clau. 

Per a Paco Roca, colar-se en les històries dels familiars de les víctimes de la fossa 126 de Paterna, li ha servit per a empatitzar amb la necessitat de tancar ferides a través d'un ritu tan primari com el de l’enterrament. “Ho portem dins, en els gens, necessitem un soterrament digne, un dol, una cerimònia en què ens puguem acomiadar” reflexiona el dibuixant i novel·lista. Aquest aprenentatge l'allunya encara més dels qui s'oposen a exhumar les fosses. “No té cap sentit. Cap [dels familiars] vol revenja, ni donar o llevar vots al partit de torn, l'única cosa que volen és un lloc on plorar individualment els seus morts” conclou.