El patrimoni cultural subaquàtic valencià, un tresor en creixement

Les aigües del Mediterrani amaguen una part molt important del nostre patrimoni valencià, multitud d'empremtes d'assentaments humans formades per ruïnes i derelictes, revelades als nostres ulls a conseqüència del moviment de terres, inundacions o terratrémols. 

Qualsevol vestigi d’activitat humana que haja estat submergit, parcialment o totalment, de manera periòdica o contínua, almenys durant cent anys, ja es considera patrimoni subaquàtic, segons el Ministeri de Cultura. Nombrosos derelictes afonats en la costa mediterrània esperen fer el centenari per a rebre la protecció de la Unesco. De moment, 150 pertanyents a la Primera Guerra Mundial han passat a augmentar aquesta llista, com bé apunta Lucas Sáez, investigador de Patrimoni Cultural Subaquàtic.

Per a l’investigador, aquest canvi és rellevant perquè fins fa no res “no tenien cap valor patrimonial”. Ara, per fi, se’ls aplica el Conveni de París del 2001 de les Nacions Unides. Moltes naus d’aquesta etapa “estan construïdes amb acer, que perd el gruix a mesura que les dècades passen”. Segons apunta, “es corroirà i podria perdre’s per sempre si no s’investiga i es documenta o, almenys, es deixa una empremta per escrit" de la història recent. Els alemanys van fer estralls en les nostres costes, afonant centenars de naus en aigües de jurisdicció espanyola. "Això indica que aquesta zona estava plena de submarins que assetjaven i atacaven els vaixells de càrrega i subministrament”, apunta Sáez. 

A mesura que passen els anys, més derelictes encara sense protecció oficial passaran del centenari i se sumaran a la llarga llista de patrimoni subaquàtic valencià. Entre altres, molts vaixells datats de la Guerra Civil Espanyola i de la Segona Guerra Mundial.

El Bou Ferrer, un cas excepcional

El fet que haja de passar tant de temps fa que la majoria d’àrees d’investigació que existeixen hui dia dins de l’arqueologia subaquàtica se centren en l’estudi de jaciments de períodes clàssics, com el romà, molt predominant a Espanya, o el fenici. És el cas del Bou Ferrer, un referent de la investigació valenciana. 

La nau la van batejar en honor a José Bou i Antoine Ferrer, els dos bussejadors que la van descobrir de manera casual l’any 2000. Des del primer moment es va notar que no era una nau més. “Era una de les grans mercants del seu temps, feia la ruta entre el mercat de Gades (Cadis) i el mercat d’Òstia, al port de Roma. Era una nau espacial de l’època”, en paraules de Carlos de Juan, director científic del projecte i membre de la Comissió Pla Nacional d’Arqueologia Subaquàtica del Ministeri de Cultura. No va ser fins al segle XVI, amb les primeres navegacions atlàntiques, que es va tornar a veure un vaixell d’aquesta envergadura. 

Segons conta De Juan, les primeres incursions els anys 2006 i 2007 van revelar una muntanya d’àmfores que transportaven una salsa de peix molt apreciada en la gastronomia romana. També van trobar un carregament secundari de lingots de plom, provinents de Sierra Morena i necessaris per a reconstruir el sistema d’abastiment d’aigües de la ciutat de Roma, que havia quedat devastat en un incendi. El 2012, la troballa d’unes monedes encunyades el 66 dC i els lingots van ajudar a situar-la al final del regnat de l’emperador Neró. 

L’estat de conservació excepcional i la profunditat accessible per mitjà de tècniques de busseig convencionals li han valgut ser primer bé d’interés cultural (BIC) subaquàtic de la Comunitat Valenciana i exemple de millors pràctiques per la Unesco el 2017. Aquest reconeixement no és monetari, però val per a il·lustrar la importància del vaixell afonat i acostar a la ciutadania un patrimoni arqueològic que normalment és invisible pel lloc on es troba. 

On està el patrimoni cultural que s’amaga en la mar: 

Un vaixell romà de 30 metres d'eslora, un vapor de transport britànic partit per la meitat o naus afonades per bombes alemanyes en la I Guerra Mundial són només alguns dels tresors submarins que es poden visitar a pocs metres de la costa.

Aquests són alguns dels punts clau de l'arqueologia subaquàtica a les nostres aigües.

Una riquesa cultural que va tardar a ser protegida

“La millor protecció sempre és una bona legislació. Qualsevol s'hi pot aproximar, però naturalment no has de tocar ni emportar-te res, perquè la mar és de tots i s’ha de tindre un mínim de consideració cap al patrimoni”, explica Asunción Fernández Izquierdo, directora del centre d’arqueologia subaquàtica de Borriana.

Així i tot, van haver d’esperar quasi una dècada des de l’obertura del centre per aconseguir protecció a escala internacional. El 2 de novembre del 2001 la Unesco va fer la Convenció sobre Protecció del Patrimoni Cultural Subaquàtic. Per primera vegada es prenia consciència i es prohibia l'explotació comercial. Es va establir la preservació in situ de les troballes abans d'executar-hi qualsevol activitat. Les administracions van promocionar la formació en arqueologia subaquàtica i la cooperació entre els estats per a compartir informació sobre els jaciments. També es va crear un règim jurídic sobre els vaixells. 

Espanya encara va tardar quatre anys més, fins al 2005, a adaptar la seua legislació a aquest acord. Amb anterioritat existien lleis aïllades, però faltava un sistema jurídic internacional que regulara una matèria tan important. 

El laboriós procés d'identificar els jaciments

Quan algú fa una troballa, ha d’avisar a la Direcció General de Patrimoni Cultural o a la Guàrdia Civil, que fan un informe conjunt i estudien les seues característiques i antiguitat. L’excavació subaquàtica és l’única manera d'obtindre informació històrica d’un jaciment. El procediment és lent i laboriós. Amb mànegues de succió submarines, primer es retira la sorra i el fang que el soterren i després es documenta la ubicació de cada peça amb dibuixos, mesuraments i fotogrametria; una vegada taquejats correctament, s’envien a la superfície i d’ací al laboratori de tractament dels materials, on es desala perquè estiguen preparades per al seu emmagatzematge o exposició.

“L'amplitud de la mar complica la tasca de cartografiar el fons marí i no es coneixen fins i tot tots els derelictes afonats que amaga. Allà on l’ésser humà ni pesca ni busseja, hi ha encara un món que no es coneix”, segons Carlos de Juan.

L’espoli dels caçadors de tresors, la principal amenaça

Aquest patrimoni sorprén, en molts casos, per l'estat de conservació, millor fins i tot que el de molts espais de terra ferma. Lluny del que es puga pensar, les principals amenaces a aquesta protecció no són ni l'erosió originada pel pas dels anys ni la força de les aigües. És el mateix ésser humà, amb el pillatge, l’espoli dut a terme per companyies privades de caçadors de tresors i els dominis cada vegada més accessibles, el que posa en perill aquest llegat cultural de la humanitat.