Per què plantar i consumir hortalisses valencianes pot ser revolucionari

Més d’una volta hem sentit dir “Aquesta tomaca fa gust de tomaca”. Ángeles Calatayud, Investigadora del grup d'horticultura de l’IVIA posa aquest exemple per tal de fer comprendre una de les característiques més convincents per a consumir varietats tradicionals d’hortalisses i és que, senzillament, fan el gust que toca. 

Apostar per varietats locals és apostar pel sabor, però també per la biodiversitat i la resiliència dels cultius, per la identitat i el valor afegit que aporta un patrimoni cultural que es remunta a moltes generacions arrere. Però la realitat és que la major part de les varietats autòctones han estat o estan en perill d’extinció, com també hi està un model d’agricultura familiar i arrelada, a favor d’un altre productivista, per la falta de relleu generacional i la competència ferotge que ve de fora. 

Bona part d’aquestes hortalisses tradicionals en perill estan arreplegades en el Catàleg valencià de varietats tradicionals d’interés agrari, una eina útil per a conéixer i cuidar aquests cultius autòctons. Alguna de les varietats incloses són el cacau del collaret, el garrofó, la ceba bavosa i la carabassa de cacauet. El catàleg no les inclou totes, però sí les més arrelades i identitàries. Una comissió formada per consumidors, cooperatives i llauradors decideixen quins productes entren en aquesta selecció. Entre altres criteris, valoren que la varietat siga coneguda per la població, que el llaurador puga fer la seua pròpia llavor i que tinguen un historial al territori de 25 a 30 generacions de cultiu. 

En la creació d’aquest catàleg únic que va promoure la Conselleria d’Agricultura han participat els tres principals bancs de llavor de la Comunitat Valenciana: el Banc de Llavors de Carcaixent, el que gestiona l’IVIA i el de la UPV, que compleixen una important tasca d’investigació científica de millora de llavors, a més de conservar-les. 

La primera d’aquestes col·leccions, la de Carcaixent, amb més de 400 llavors tradicionals, és el resultat de 35 anys de treball i de l’obstinació d’un funcionari, Pepe Roselló, que al final dels noranta tenia un pla: evitar l’erosió genètica en el camp valencià. La raó principal és que la diversitat al camp és la millor defensa davant de les crisis alimentàries. La varietat de llavors que, a més, estan adaptades al clima i les característiques del territori des de fa dècades o segles, permet defensar-se davant, per exemple, d'una gran plaga.

Fernando Amorós, que va agafar el relleu de Roselló al capdavant del banc de llavors, explica que, quan va començar a conservar llavors, la Generalitat apostava per una visió més productivista i menys generativa, però el deixaren treballar perquè la seua tasca “no feia mal a ningú”. El temps ha acabat donat la raó a Roselló, Amorós i tots els qui van pensar que protegir el patrimoni genètic soterrat als bancals era d'importància vital. “Quan era un xiquet, sentia els homes majors que deien que no entenien per què portàvem de fora els cultius, els productes de l’horta, quan nosaltres teníem la millor terra i sabíem tractar-la”, explica Fernando Amorós. “Aquests homes a qui no escoltava ningú parlaven de les directives europees que hui tenim en vigor”. 

Efectivament, entre el 2019 i el 2020 la Comissió Europea va presentar "Del camp a taula", una estratègia per a implementar en el sector agrari el Pacte Verd Europeu, un acord per a transformar l'economia de la Unió i fer possible un futur sostenible. Un pla, però, que més que en el futur ens fa pensar en un passat no tan llunyà. Amorós apunta que el patrimoni cultural de l’agricultura tradicional comença a erosionar-se amb la revolució verda, un canvi de paradigma agrícola que comença a tindre un impacte a Espanya cap als anys setanta. Aquesta revolució va afavorir el monocultiu i la proliferació de l'ús d’herbicides i varietats importades per a buscar la màxima productivitat. 

Va ser en aquests anys quan la producció d’un dels productes agraris més icònics de molts pobles valencians, el cacau, va caure a mínims davant de la incapacitat de competir amb el cacau importat. Les quatre llavors de cacau valencianes van mantindre una tímida presència disseminada als camps de xicotets productors, que han mantingut les llavors fins ara. 

Alguns d’aquests llauradors i llauradores, preocupats per deixar un llegat del seu treball, han sigut els donants que han anat nodrint els bancs de llavor. També –conta Amorós– són els mateixos bancs els que fan una tasca de prospecció als camps de la Comunitat Valenciana a la recerca d'aquestes joies vegetals. Alhora són repositoris oberts, dels quals qualsevol persona interessada pot fer ús. En el cas de la col·lecció de l’IVIA, quan un agricultor s'emporta llavors, ha de signar un contracte que inclou un permís als equips investigadors per a accedir al camp i fer analítiques in situ (fora dels laboratoris), i a més es compromet a regenerar-se les seues pròpies llavors. 

La investigació d’aquestes institucions serveix per a regenerar i preservar la qualitat de les llavors i, fins i tot, millorar-la perquè s’adapten a noves circumstàncies, com ara l’emergència climàtica. Un exemple són els projectes de la UPV per a aconseguir llavors que s’adapten millor a l’estrés hídric. Un altre exemple de millora de qualitat ha sigut el treball dels investigadors de l’IVIA per a sanejar la llavor del moniato blanc mitjançant una tècnica in vitro. Gràcies a aquest procés han aconseguit triplicar la productivitat d’aquesta hortalissa tradicional.