Porno, xarxes i desinformació: què falla quan l’autor de la violència masclista és un menor?
Sis veus expertes valencianes analitzen les causes de l’augment dels delictes contra la llibertat sexual comesos per xiquets que, fins i tot, no superaven els 14 anys
Preadolescents que prenen PornHub com a manual sexual. Parelles de menors que s’adormen connectats per videotelefonada en un incessant hipercontrol digital. Vídeos explícits de xiquetes que reboten de mòbil en mòbil a una velocitat vertiginosa. Existeix una mena de metavers on elles i ells viuen submergits des d’edats cada vegada més primerenques, en què les imatges sexuals i els missatges misògins s’expandeixen com un virus, i on el control de pares, mares i educadors es dissol com una gota en l’oceà.
"És important posar en relleu que els delictes contra la llibertat i la indemnitat sexuals han augmentat en les tres províncies", sentenciava aquest setembre Teresa Gisbert, fiscal superior de la Comunitat Valenciana en el seu discurs d’obertura de l’any judicial. "Però més preocupant fins i tot és el clar increment d'aquests delictes quan són comesos per menors d'edat", afegia. L’últim cas denunciat a la Comunitat Valenciana, una violació en grup a una menor de 15 anys comesa presumptament per adolescents que tenen entre 16 i 17 anys, va tindre lloc el 10 de novembre a Dolores (Baix Segura).
Accedeixen al porno amb només 8 anys. Quan als 16 els expliquem com ficar-se un condó, si són educats, només riuran
La també fiscal de menors posa el focus en una dada desconcertant: "Els delictes sexuals comesos per menors de 14 anys són els que més han augmentat. Com que es tracta de menors, no poden ser jutjats i sobre ells només cal adoptar mesures de protecció". Gisbert fa referència a la Llei orgànica 5/2000, que regula la responsabilitat penal dels menors a Espanya i hi estableix mesures judicials a aplicar en cas que els infractors tinguen entre 14 i 18 anys. Segons la norma, però, els menors de 14 no són penalment responsables, i per això no poden ser sotmesos a processos judicials.
“Quan es tracta de xiquets d’onze, dotze o tretze anys, actuem només quan són víctimes de les agressions o abusos, però amb els autors, només podem aplicar mesures de protecció”” confirma a À Punt la fiscal superior. “És el tram més important, necessiten reeducació”, afig.
Les dades expliquen la preocupació de Gisbert per a aquesta franja d’edat: “Del total dels 142 delictes d'abús sexual comesos per menors [de gener a setembre de 2023], 47 van ser comesos per menors de 14 anys, 64 per menors entre 14 i 16 anys, i 31 per menors de 16 i 17 anys. És a dir que es van cometre més delictes d'abús sexual per menors de 14 anys que per menors de 16 i 17 anys” detallava la fiscal en el seu discurs.
Criden l’atenció especialment les dades recollides des de la Fiscalia Provincial d’Alacant sobre els mesos fins ara del 2023. “Dels 35 procediments incoats per abusos sexuals, 25 van ser comesos per menors de 14 anys i dels 21 per agressions sexuals, 15 van ser comesos per menors de 14 anys” recalca Gisbert.
L’augment dels delictes d’aquest tipus en menors s’ha reproduït en la resta de l’estat espanyol tal com recull la memòria de la Fiscalia General de l’Estat. Segons aquesta, els menors van ser responsables de 974 delictes per agressió i abús sexual. La xifra suposa, en paraules de Gisbert “un notabilíssim i preocupant increment del 45,8 % respecte a l’any anterior”. La tendència ha sigut ascendent en els darrers anys, i s’ha incrementat en un 116% des del 2017.
Tot i que les causes d’aquest augment són complexes i diverses, fiscals i experts apunten a la “carència de formació afectivosexual”, a la “trivialització de les conductes violentes per un accés precoç a material pornogràfic” i a una distorsió del concepte de relació lliure i consentida.
Marina Marroquí, educadora social d’Elx especialitzada en violència de gènere ho expressa de forma més directa. Tenint en compte que amb 7 anys accedeixen a les xarxes per primera vegada, amb només 8 coneixen el porno, amb menys de 14, una bona part ja han tingut sexe amb penetració, “quan als 16 els expliquem com ficar-se un condó; si són educats, només riuran” reconeix Marroquí, que porta molts quilòmetres a l’esquena anant d’institut en institut per a ensenyar a xics i xiques a identificar una violència que els arriba per massa fronts.
Què diuen les veus expertes valencianes
Quin és el perfil dels agressors i el de les víctimes?
Miguel Zapata és una de les tres potes que sustenten Taronja Sencera, un dels pocs recursos a tot l’estat espanyol on treballen, no només amb menors víctimes de violència de gènere, també amb els que en són els autors d'aquests delictes. “El que em trobe és una incapacitat total per a gestionar les seues emocions” explica Miguel sobre el perfil dels agressors, “consideren les emocions una debilitat, i, per tant, tenen enormes dificultats per a empatitzar, i fins i tot, per a poder gestionar les seues pròpies pors o inseguretats” afig.
De la seua experiència extrau que els agressors li donen valor a la desviació de la norma, és a dir, al prototip del roïnàs, i el seu comportament respon “a un sistema de valors disfuncional en què la violència ocupa un paper fonamental en l’acceptació dins del grup” detalla Zapata.
“Tenen un sistema de valors disfuncional en què la violència ocupa un paper fonamental en l’acceptació dins del grup”
Pel que fa a les víctimes de la violència de gènere, Miguel Zapata parla d’una falta d’autoestima i seguretat “tremenda”. “Moltes vegades ens arriben tan tocades que és complicat determinar si aquest tret és causa o conseqüència de la situació que han viscut”. Dins d’eixa motxilla psicològica que deixa la violència, Zapata inclou “simptomatologia depressiva, estrés postraumàtic i trastorns dissociatius, com per exemple, la síndrome de l’adaptació paradoxal a la violència”. Aquesta última afecta especialment les persones més joves, que viuen la seua primera relació, i per tant estan molt més exposades que les persones adultes a normalitzar la violència com a part del vincle afectiu.
Relacions disfuncionals que arriben massa prompte
L’edat en què els adolescents tenen les primeres relacions sexuals pareix estar en caiguda lliure, i la pressió per no quedar-se arrere es respira a les aules. Un dels últims estudis al respecte, realitzat per l'Associació d'Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya l’any 2021, va determinar que de mitjana, la primera relació sexual amb penetració es produïa als 13,8 anys.
“Però eixa encara és verge?” És precisament una de les frases que escoltava Charo Altable en els anys que va passar entre aules d’institut tractant d’ensenyar al jovent a estimar-se bé. Més d’una dècada dedicada a aquesta tasca li ha servit per a entendre com han evolucionat les relacions entre els que descobreixen el sexe i les relacions per primera vegada. I les conclusions remeten a un fang que potser diverses generacions de feministes pensarien que ja hauríem deixat de xafar.
Les xiques busquen xics que encara no existeixen, i els xics busquen xiques que ja no existeixen
“Canvien superficialment les formes, però es torna a repetir la mateixa història” es queixa Charo Altable, “les xiques no es posen com a subjecte de desig en primera persona, perquè la socialització de les dones està dissenyada per a agradar.” Amb aquesta reflexió, Altable fa referència al que la filòsofa Amelia Valcárcer denomina “la llei d'agradar”.
“Això lliga perfectament amb la validació de l’amor romàntic” explica Miguel Zapata, que veu entre les xiques que tracta massa “síndrome de la domadora de lleons”.
“Aquestes conductes tan violentes són les últimes convulsions d’un sistema heteropatriarcal en crisi”
Però alguna cosa sí que ha canviat en elles, i en això coincideixen tots els entrevistats. Estefanía Navarrete, directora operativa del grup GAMA, ho defineix com una “ruptura”: “les xiques busquen xics que encara no existeixen, i els xics busquen xiques que ja no existeixen” explica. Per a Navarrete, l’avanç social d’elles no és proporcional al d’ells, que estan tenint una reacció al canvi, moltes voltes reforçada per les teories que neguen l’existència de la violència masclista que brollen en les xarxes socials i al seu entorn, “perquè baixar-se del burro és molt complicat”.
Per al sociòleg Joan Palomares és precisament aquesta “feminitat emancipadora” que ha emergit amb força els darrers anys la que ha provocat una “ferida” en la masculinitat tradicional, “i de la ferida, un rebot”. “Aquestes conductes tan violentes són les últimes convulsions d’un sistema heteropatriarcal en crisi”, descriu Palomares, que insisteix en la necessitat d’evitar caure en un escenari derrotista a l’hora d’esbossar el futur dels més joves.
Els perills del porno: violència extrema, addicció i sobreexcitació
El porno arriba als xiquets a partir dels 8 anys. Ni tan sols cal que el busquen. Com explica Marina Marroquí, els continguts pornogràfics “els acaben trobant a ells”. És en aquest moment i fins als 14 anys, segons l’educadora i divulgadora il·licitana, quan s’està construint la intel·ligència emocional d’una persona, on s’adquireixen qualitats com l’empatia.
“El porno no només els ensenya que no els ha d’importar el patiment alié, sinó que els ha d’excitar” reflexiona Marroquí, que és testimoni diari de la “violència extrema” que consumeixen els xavals. Alguns exemples esgarrifadores apareixen en el documental Generació porno, en el que ella ha participat: nadons violats i víctimes d’agressions brutals, dones esquarterades o penjades com si foren carn a un escorxador… La barbàrie pareix ser proporcional a la capacitat que tenen els continguts per a expandir-se i arribar a les pantalles dels més joves. Charo Altable també ressalta altre perillós aprenentatge que trauen del porno: “si jo vull alguna cosa, la tinc”.
Aquest consum tòxic i addictiu es fa de manera compulsiva, i se suma a una sobreexcitació que fa que els menors creen unes expectatives que la realitat de les relacions sexuals no assoleix. “Sempre dic que aprendre sexe veient porno és com aprendre a conduir veient Fast & Furious” comenta Marroquí, que admet que es troba a sovint amb xics que pateixen disfunció erèctil amb només 17 o 18 anys. “No hi ha setmana que no hi haja un xaval que em diga coses com 'És que si no l’agarre del coll no m’excite'”, assegura l’educadora.
El porno no només els ensenya que no els ha d’importar el patiment alié, sinó que els ha d’excitar
Però evidentment, les pitjors conseqüències se les emporten elles. El menyspreu per la dona es converteix en l’espurna de la violència sexual més descarnada, però també es trasllada als esquemes que construeixen per a entendre la parella o les relacions socials.
Amb tot, per a Joan Palomares hi ha un raig d’esperança en una encara tímida però emergent indústria de la pornografia dirigida per dones, on elles expressen els seus desitjos i capgiren els esquemes. En aquest sentit, el sociòleg destaca els treballs de la sueca Erika Lust, pionera en el denominat porno feminista, o l’espanyola Paulita Pappel, directora i autora de l’obra Porno Positiv. Segons Palomares “la pornografia dirigida per dones és una oportunitat brutal per a la conquesta del pensament feminista”.
Marroquí però es mostra escèptica amb aquest corrent: “No crec en el porno feminista” reconeix, “Estaríem admetent que el porno és una bona escola d’educació sexual”. Miguel Zapata lamenta que tot i que hi haja pornografia feta per dones, aquesta és molt minoritària i costa que arribe. “El fet que es cree pornografia dissident no ens assegura que siga consumida per ells, cal treballar l’educació emocional i enderrocar estructures de desigualtat” argumenta Zapata.
Els referents d’un univers virtual on naveguen a soles
“Hi ha un perill molt gran perquè hi ha una bretxa generacional invisible” adverteix Marina Marroquí. Ho explica amb un exemple: “Tu et penses que estàs molt més a prop de la teua filla del que estava ta mare de tu perquè tens Instagram, i no tens ni idea que a ella li arriben tres fotopolles al dia i li demanen nudes sense parar”.
Segons Save the Children, el primer accés a la xarxa es produeix als 7 anys. És en eixe univers virtual al qual educadors i pares difícilment poden posar-li portes i forrellats on els adolescents desenvolupen bona part de les seues relacions. La Fundació Anar ha identificat que un 68,1% dels casos de violència que arriben a les seues oficines s’exerceixen a través de les tecnologies. Miguel Zapata conta que s’hi troben molts en què el mòbil es gasta per a “extorsionar i demostrar que eres una puta amb vídeos on les protagonistes són elles”. Les tecnologies també incrementen les possibilitats de control dins d’una parella tòxica: “hem tingut casos en què s'adormien fent una telefonada per a saber que no els estaven enganyant” relata el psicòleg “si en aquell moment ta mare et diu que apagues el mòbil, se'n munta una”.
Però del consum audiovisual, de les xarxes, dels videojocs, de la música i de les plataformes és també d’on trauen els seus referents. Per a Marroquí, és ací on continuen perpetuant les desigualtats: “Ells m’expliquen entre rialles el que fan amb una dona prostituïda al [videojoc] GTA, elles sospiren amb [la pel·lícula] 365 días más”. Zapata també fa referència a la música urbana que escolten: “És un al·legat constant a la violència, trobes cosificació, reiteració de biaix de gènere, barbaritats…”
Palomares parla també dels altres referents, els que sí que canvien el guió. “Estem en un moment en què conviuen discursos lamentables com el del [influenciador] Llados amb les lletres trencadores i dissidents d’artistes com Bad Gyal”. Palomares recorda que “abans només hi havia Rambos”, però ara també hi ha figures masculines que desafien les estructures opressives. El sociòleg convida a ficar el focus en eixos referents contestataris que es colen en el mainstream, i que poden jugar un paper clau a l’hora d’enderrocar “el discurs hegemònic”.
Un canvi real en l’educació sexual com a solució
La necessitat d’una educació sexual realment útil és el punt de consens més evident entre les expertes i experts a l’hora de buscar solucions. Charo Altable, Marina Marroquí i Miguel Zapata han comprovat com els seus tallers, especialment quan es crea un grup de confiança, generen un canvi substancial, però coincideixen: no val qualsevol formació. Altable insisteix que “no poden ser teòriques, hem d’anar al fet simbòlic, hem de veure el que ells veuen, ensenyar-los a fer una bona crítica d’eixos continguts”.
Zapata celebra que quan la intervenció és exitosa, són les xiques les que es converteixen en agents de canvi: “Ixen amb ferramentes per a detectar els abusos i ajudar a les seues amigues”. Marroquí també percep canvis automàtics en ells: “Aquesta mateixa setmana, en San Juan, un xic que podria ser el mascle alfa m’ha dit: 'Continua fent açò, que ens fa molta falta'”. Amb aquesta reflexió l’educadora recorda que ells no són els culpables, i necessiten que els ajudem.
Teresa Gisbert manté que “tot i que no podem controlar el que passa dins de cada llar”, sí que cal recordar que “l’educació comença a casa”. La fiscal superior és conscient que la conversa amb les mares, pares i resta de familiars pot arribar a “neutralitzar els missatges perjudicials” que arriben els i les menors a través d’internet, “però si ni tan sols saben per on naveguen, no poden arribar a intervindre” reconeix. Per això considera fonamental donar suport a les habilitats parentals en entorns digitals i donar eines als pares i mares perquè vegen el que ells veuen i els ajuden a fer una lectura crítica d’eixos continguts.
