Posteguillo al Senat: “Lluiten. Ha sigut molt cruel no avisar, però és encara més cruel no ajudar amb l’energia que fa falta”
El premi Planeta comparteix, en una colpidora conferència al Senat, com va viure la riuada a Paiporta, i recrimina la falta d’ajuda institucional per als pobles damnificats
“Per favor, amb la major o menor influència que puguen tindre, lluiten. Ha sigut molt cruel no avisar, però encara és més cruel no ajudar amb l’energia que fa falta”. És part del colpidor missatge que el reconegut l’escriptor Santiago Posteguillo llançava al Senat divendres, quan oferia una conferència com a bon coneixedor de la història de Roma. Al premi Planeta de 2018 el va sorprendre la riuada de Poio a Paiporta, d’on va poder eixir, sols “amb l’ordinador, les notes de la nova novel·la i algunes peces de roba en una maleta”, tres dies després de la catàstrofe.
Fins a eixe moment, assegura haver vist “un espectacle de devastació com no havia vist en la vida, com la gent no imagina”. Tres dies després de la tragèdia afirma haver-se trobat un escenari dantesc, “amb gent fent cua per a agafar aigua d’una mànega, cadàvers, cotxes bolcats, edificis destrossats...”, però sense ajuda institucional.
No es poden imaginar el que està passant la gent. No poden concebre la sensació que té la gent de Paiporta, Algemesí, Catarroja... per què no se’ls porta l’ajuda institucional que els fa falta?
Una falta de suport que encara, dos setmanes i mitja després de la tragèdia trobava a faltar: “No es poden imaginar el que està passant la gent. No poden concebre la sensació que té la gent de Paiporta, Algemesí, Catarroja... per què no se’ls porta l’ajuda institucional que els fa falta?”, es preguntava de manera pausada l’escriptor en la cambra alta. Admetia que, afortunadament, l’ajuda dels voluntaris és molta, però, al seu parer, cal més ajuda de les administracions: “Gràcies a deu, el poble sempre és diferent. Però el poble amb pales no pot”, assenyalava en referència a l’ajuda altruista que sí que va començar a arribar l’endemà de la tragèdia a Paiporta.
L’escriptor estava en este municipi de l’Horta quan l’aigua desbocada del barranc de Poio va començar a negar els carrers. Recorda com, passades les 18:40 hores, tot i la intenció inicial de moure el cotxe a un lloc segur, “quan una làmina d’aigua, un pam d’aigua, començava a cobrir la plaça”, va desistir.
“Va ser impressionant que en tretze minuts hi haguera un torrent brutal, de dos metres d’aigua sense control, que arrossegava branques, arbres, cotxes, murs...”, segons va relatar al Senat. “Vaig tindre por. Vam veure gent desaparéixer”, admetia en to pausat durant la seua intervenció.
En fer-se de dia no hi havia ningú. Sí, el cadàver d'una jove i al costat sa mare, vetlant-la. Però ni policia, ni exèrcit
A pesar que estos corrents feien preveure el pitjor escenari, Santiago Posteguillo afirma aquella nit del 29 d’octubre es va gitar, “sense llum ni aigua a casa”, amb l’esperança que l’endemà arribaria als carrers de Paiporta la policia, els bombers o l’exèrcit. “Però en fer-se de dia no hi havia ningú”, assegura.
“Bé, sí. Hi havia un cadàver, enmig de la plaça d’una jove xinesa, a qui recorde haver-li comprat alguna vegada alguna botella d’aigua, amb qui havia compartit alguns somriures. Estava morta i al costat, sa mare vetlant el cadàver, però no hi havia policia, ni exèrcit, ni ningú en tot el dia”, relatava en referència l'endemà de la tragèdia que va segar 45 vides sols a Paiporta.
L’autor de diverses novel·les localitzades en l’antiga Roma recordava com una nit, en què van començar els saquejos, va donar pas a un dijous, el 31 d’octubre, en què la falta d’assistència es mantenia als carrers de Paiporta. “Vaig pensar, el segon dia vindrà, però no va vindre ningú. Sols van retirar el cos de la xica morta un poc més endins, fins a un baix que havien pogut buidar els veïns”, apuntava en un to commovedor.
La sensació que hi ha en totes les poblacions afectades és que els polítics del segle XXI apunyalen al poble
“Com pot ser que en 48 hores no haja vingut ningú? Algú m’ho pot explicar, si estem en l’Espanya del segle XXI”, va pensar. Aleshores va telefonar un conegut que tenia a l’exèrcit. A pesar que l’escriptor no ha desvelat el contingut de la conversa, assegura que va ser determinant perquè decidira abandonar el poble. “En penjar li vaig dir a la meua parella: Hem d’eixir d’ací, pels nostres mitjans”, manifestava al públic que seguia la seua conferència al Senat.
“No poden concebre la sensació que té tota eixa gent [damnificada]. Per què no es porta l’ajuda institucional que fa falta?”, plantejava Santiago Posteguillo a l’audiència que escoltava, en escrupolós silenci, la seua intervenció a la cambra alta.
L’escriptor tancava l'emotiva conferència amb un símil amb els polítics de l’època clàssica, la qual coneix bé, i que extrapolava a la situació que ha deixat la DANA: “En el segle primer abans de Crist els polítics s’apunyalaven entre ells. Ara, la sensació que hi ha en totes les poblacions de les quals vinc és que els polítics del segle XXI apunyalen el poble”, concloïa.
