La realitat invisibilitzada de les dones sense llar: “Suporte l’abús d’un home per no suportar el de molts”
Les estadístiques amaguen la situació real de les dones, que pateixen por, violència i la pitjor cara del masclisme abans de quedar-se en el carrer
No és casualitat que en l’imaginari col·lectiu siga un home qui represente el perfil d’una persona sense llar. La violència i les formes més feroces de masclisme travessen les històries personals de la major part de les dones que es queden sense un sostre davall del qual refugiar-se. Com a resultat, el sensellarisme femení és una realitat complexa que les estadístiques amaguen sistemàticament.
Segons l'Institut Nacional d’Estadística, la major part de les persones sense llar, un 76,7%, són homes. Concretament, a la Comunitat Valenciana, de les 160 persones ateses al carrer l’any 2021 segons l’INE, 40 eren dones. Els organismes que treballen a peu de carrer reivindiquen, però, que estadístiques com aquesta, o com el Cens Nocturn de Persones sense Llar que es va realitzar en algunes ciutats valencianes, infrarepresenten la situació de les dones que pateixen aquesta situació d’extrema vulnerabilitat.
“Cada vegada hi ha més dones sense llar, i cada vegada estan més trencades psicològicament”
No obstant això, aquests estudis permeten esbrinar que la proporció de dones en aquesta situació s’ha incrementat progressivament en els darrers anys. Segons l’INE, ha passat de 19,7% l’any 2012 al 23,3% el 2021. També l’Estratègia Nacional Sense Llar del govern espanyol van constatar una feminització progressiva del fenomen des de l’any 2005. La percepció de María Balsells, coordinadora de Simón, el projecte valencià de Càritas que treballa des del carrer amb persones sense llar, coincideix. “Cada vegada hi ha més dones, i cada vegada estan més trencades psicològicament”, destaca Balsells.
Per què les estadístiques esborren la realitat de les dones sense llar?
Resulta cridaner que, tot i que múltiples estudis demostren que les dones són un col·lectiu més vulnerable econòmicament, especialment pel que fa a l’habitatge, elles són una minoria entre les persones sense llar.
Aquesta paradoxa s’explica de manera molt clara en l’informe “Un treball, una habitació i un gat", elaborat per Càritas el desembre de 2022, l’estudi més complet i actualitzat sobre el sensellarisme femení a Espanya, que va incloure 28 entrevistes personals a dones sense llar, a més dels testimonis d’equips de treball de carrer de Càritas.
“Una dona abans d’arribar a la situació de carrer ha cremat tots els cartutxos”
L’estudi, firmat per Marina Sánchez-Sierra Ramos, ressalta que si el carrer pot ser un territori hostil per a qualsevol persona a qui li manque la protecció d’una llar, en el cas de les dones, les amenaces s’incrementen de manera exponencial. Aquesta raó de pes, sumada a un rol de gènere que identifica tradicionalment la casa com el lloc de la dona, fa que elles esgoten tots els recursos al seu abast abans de deixar un sostre. En paraules de María Balsells, “una dona, abans d’arribar a la situació de carrer, ha cremat tots els cartutxos”.
Els organismes europeus que treballen amb persones sense llar solen diferenciar entre quatre grups dins del col·lectiu: en primer lloc, les persones sense sostre, que viuen al carrer; en segon lloc, les persones que resideixen en albergs o altres recursos habitacionals; en tercer i quart, les que resideixen a habitatges precaris o temporals. Les estadístiques institucionals només recullen la realitat dels dos primers grups, on molt poques dones solen arribar per l’extrema exposició a la violència que suposa per a elles.
Abans de quedar-se al carrer opten per diferents estratègies. En primer lloc, com explica l’informe de Càritas, “degut precisament a les funcions socials atribuïdes al seu gènere, disposen d’una xarxa social més amplia i vincles familiars més forts” que els permeten accedir a solucions d’habitatge privat. Un dels testimonis de dones recollits per l’informe de Càritas explicava com va anar rebent mostres de solidaritat abans d’acabar al carrer: “Una veïna em va dir: ‘¿Com que et quedes al carrer? No, tu te'n vens amb mi”.
Una altra estratègia d’aquestes dones, també íntimament lligada al seu rol associat a les cures, és ser treballadora domèstica o cuidadora interna de persones dependents, normalment en condicions molt precàries. En tercer i últim lloc, les dones també recorren a la prostitució o a relacions sexuals no desitjades a canvi d’un sostre. Balsells relata el testimoni d’una de les dones amb qui ha treballat al carrer: “estava amb un home que em donava molt de fàstic, però almenys em podia dutxar”.
Històries travessades per la violència i el masclisme
Malauradament, la violència és el leitmotiv en la trajectòria vital de les dones que viuen al carrer, ja que moltes d'elles, com destaca l’informe de Càritas, reconeixen haver patit abusos des de la infància. Però el malson no acaba en l’edat adulta, més aviat al contrari.
“Han abusat de mi. Va fer tot el que li va donar la gana, a base de colps, violència, insults... El meu cos va acabar irreconeixible”. Aquest és un dels testimonis anònims recollits en “Un treball, una habitació i un gat”, però no és l’únic. Un altre dels esgarrifosos relats també detalla una extrema violència: “estava dormint en un caixer quan hi van vindre dos homes. Em van pegar una pallissa, ofegant-me, i em van violar entre els dos”.
La situació als albergs no millora massa per a elles. En molts les dones es troben amb els homes que han abusat d’elles fora, i en qualsevol cas, es veuen desarmades davant d'un col·lectiu que generalment les menysprea. Segons l’informe de Càritas, “la deshumanització i mercantilització del cos de la dona” explica per què fugen d’aquests espais.
“Han abusat de mi. Va fer tot el que li va donar la gana, a base de colps, violència, insults… El meu cos va acabar irreconeixible”
Per buscar cert grau de protecció, la pràctica totalitat de les dones en situació de carrer busquen la companyia d’un home. Segons Ana López, responsable d’Accem Comunitat Valenciana i presidenta de la plataforma Sense Llar, “és un fenomen que es produeix de manera quasi permanent en el sensellarisme femení. Sempre van acompanyades d’un home que en moltes ocasions és el seu agressor”.
En aquest sentit, Balsells recorda un dels testimonis més esquinçadors que van escoltar els equips de Càritas: “suporte l’abús d’un home per no suportar el de molts”.
Una lluita diària amb molts fronts: l’estigma, la inseguretat i el trencament psicològic
Però la violència que pateixen les dones al carrer no només és física, també és simbòlica. Les persones sense llar, en general, breguen amb l’estigma social que es materialitza, als seus testimonis, en un qüestionament que carreguen permanentment sobre els seus muscles: “què haurà fet per acabar així?”. Però en el cas de les dones, a les quals se'ls pressuposa l’obligació de mantindre una llar, la sensació de fracàs es doble. La culpabilitat es multiplica quan es queden embarassades i quan són mares i perden la custòdia dels seus fills.
A aquesta càrrega s’afig l’estrés continu per la permanent situació de risc i de violència amb què han de viure. El còctel resultant, al que moltes voltes s’han de sumar addiccions i traumes previs, resulten en un trencament psicològic total, que dificulta molt el treball de les organitzacions que les acompanyen al carrer.
“Estava amb un home que em donava molt de fàstic, però almenys em podia dutxar”
La necessitat de treballar amb perspectiva de gènere
La plataforma Sense Llar, a través de l’ONG Accem, ha habilitat uns dies d’accés exclusiu per a dones al seu centre de dia, que és en aquests moments l’únic entorn específic per a elles a la Comunitat Valenciana. Aquesta experiència ha confirmat la necessitat de treballar en aquest col·lectiu amb una perspectiva de gènere. Per això demanen més inversió i una comprensió més profunda de la dimensió femenina de la problemàtica per part de les institucions.
Ana López, actual presidenta de la plataforma, explica com el procés va nàixer de la reflexió de les treballadores. “Vam decidir fer un projecte pilot i reservar els dimecres només a les dones” explica López. “Primer només venien dues dones, però gràcies al boca-orella van anar augmentant i ara en són més de trenta”, afig. L’èxit de l’experiència va motivar que s’ampliara aquest ús restrictiu per a dones als caps de setmana i festius, i en aquests moments l’entorn també serveix per a fer tallers i teixir xarxes entre elles.
Balsells, per la seua banda, reconeix que des de Càritas volen posar en marxa el projecte Simona, una rèplica del projecte Simón d’intervenció en carrer, però fet per dones i per a dones.
L’estudi de Càritas, incideix també en la necessitat de treballar tenint en compte les seues necessitats específiques: “necessiten un allotjament, sí, però també espais físics i socials segurs per a poder sanar ferides que arrosseguen des de la infància, per a poder reconciliar-se amb els seus cossos, per a tornar a si mateixes”.
