Recuperen restes òssies d’almenys cinc soldats republicans a Vistabella del Maestrat

El dia que començava el curs del front de Llevant es va alçar boirós a Vistabella del Maestrat. Cobria a estones el Mas del Collet, on s’esperava recuperar entre quatre i sis cossos de la Guàrdia d’Assalt republicana morts a les acaballes de la Guerra Civil espanyola. Han trobat les restes òssies d’almenys cinc d’ells, acompanyades de botons distintius del grau militar, peces de ceràmica i objectes personals, com ara un encenedor de metall amb motius geomètrics gravats. Una actuació que s’emmarca dins de la campanya que organitza cada estiu l’associació científica ArqueoAntro per a recuperar i posar en valor la memòria del front de Llevant.

El 3 de juny de 1938, les tropes franquistes avançaven per aquest front de batalla, però trobaren un focus de resistència al Mas del Collet, posició republicana ubicada a poc més d’un quilòmetre d'aquest municipi de l’Alcalatén. En el setge participà l’aviació feixista italiana i, segons les recerques del Centre d’Estudis del Penyagolosa, la batalla acabà amb l’entrega i l’afusellament de dotze soldats pertanyents a la Guàrdia d’Assalt, cos policial fidel a la Segona República. Els combatents acabaren soterrats en fosses comunes que, juntament amb l’antic aeròdrom, les nombroses trinxeres i els nius de metralladora, s’han mimetitzat amb el paisatge del Penyagolosa.

“La del Mas del Collet és la fossa més emblemàtica perquè tot el món ha passat per ací”, explica Antonio Giner, un dels investigadors del Centre d’Estudis del Penyagolosa. Aquesta ha estat la fossa comuna escollida per a la campanya d’enguany, un espai que s’ha omplit de mans expertes els darrers dies. “La informació que tenim és que n'afusellaren dotze i els enterraren en fosses distintes. Esperem, almenys, concretar la unitat militar d’on eren, perquè disposem d’informes de guerra i croquis del desplegament de les tropes”, continua Antonio, emocionat, mentre observa com remouen la terra. L’espai està coronat per un antic monòlit que s’erigí pocs anys després de la mort dels soldats, un homenatge poc habitual en temps de dictadura i que podria ser perquè estava en un lloc molt recòndit.

Metacarps, fragments de costella, vèrtebres, falanges... El recompte de les restes trobades ha estat el colofó d’un curset intensiu sobre arqueologia i antropologia forense finançat per la Conselleria de Qualitat Democràtica i la Federació Espanyola de Municipis i Províncies (FEMP). “Ens ha sorprés que no aparegueren els cossos sencers. Teníem constància que alguna família havia fet exhumacions, però la sorpresa és que s’emportaren quasi tots els cossos”, apunta el director antropòleg d’ArqueoAntro, Javier Iglesias, sobre el que sembla ser una exhumació irregular feta amb presses. Aquest diumenge de matí, però, han aparegut diverses cames articulades i part d’un crani que quedaven en un racó de la fossa. I els éssers estimats es deixaren també la prova de la mort: diversos projectils que, segons l’anàlisi de l’antropòleg, van impactar contra el sòl de la fossa. “És probable que els mataren allí mateix”, explica Iglesias.

Exhumacions i polítiques públiques de memòria

Se sol dir que si les víctimes del franquisme són “els oblidats”, els soldats morts en combat són “els oblidats dels oblidats”. I ja fa nou anys que l’associació científica va començar les exhumacions al territori del front de Llevant, amb 79 fosses localitzades, 22 intervingudes i més de 30 individus recuperats. “Als pobles, es muntaven quadrilles per a enterrar els cossos a causa de l’estat de descomposició, per l’olor i també per dignitat”, afirma Javier Iglesias sobre els morts republicans, ja que la majoria dels franquistes van ser traslladats als cementeris.

“Com cap administració pública es feia càrrec d’aquestes persones, vam decidir involucrar la Universitat Complutense de Madrid i vam muntar les primeres formacions”, afirma. Començaren sense cap mena de finançament i, quasi una dècada després, han aconseguit el suport de diverses institucions públiques, una ajuda per a abaratir el curs per part de la Diputació de València, i l’Ajuntament de Vistabella del Maestrat facilita totes les instal·lacions necessàries. Així mateix, pel camí s’ha format una associació de familiars de soldats del front de Llevant amb la intenció de crear un banc d’ADN i retrobar-se amb aquelles persones que no poden oblidar 83 anys després.

A més de les classes pràctiques amb el pic, la llegona o el pinzell, l’alumnat del curs aprén sobre la conservació dels materials que tenen dècades d’antiguitat, genètica, arquitectura bèl·lica, l’estat de les fosses comunes al País Valencià o el franquisme sociològic heretat de la dictadura. “És molt important fer didàctica del que va ocórrer, perquè estem veient que una part de la població creu el discurs dels vencedors: que va ser una guerra entre dos bàndols iguals i que el millor és oblidar i tancar ferides”, apunta entre classe i classe la també membre del Centre d’Estudis del Penyagolosa, Elvira Safont. “Tu no pots construir una societat justa sobre les cunetes amb gent soterrada com si foren gossos. Primer has de donar dignitat a les persones que van lluitar per les seues idees”, diu.

Un altre exemple del treball del passat en el present és el de Maria Garrido, professora de secundària. Maria ha estat una de les alumnes del curs, juntament amb estudiants d’Antropologia, arqueòlegs novells, periodistes o descendents de víctimes del franquisme, entre altres. “A les meues classes d’història tracte que l’alumnat pense que la guerra és un fet actual”, explica mentre, alarmada, assegura que coneix gent jove que reprodueix el discurs de... “amb Franco es vivia millor”. “Afortunadament són una minoria i, quan veuen que no tenen el suport a classe, callen. Després estan els indiferents i els que els xoca molt i volen parlar amb els seus avis”, puntualitza. La mestra humanitza el conflicte bèl·lic amb la lectura d’històries de represaliats del franquisme en primera persona i, després, confessa als alumnes que dos d’eixes víctimes són família seua. Un d’ells és el seu besavi, que va ser denunciat per uns veïns i va estar més d’un any amagat en un forn de pedra. “La seua dona va fugir perquè l’avisaren que anaven a per ella i, en tornar al poble, s’havien quedat sense casa”, conta.

Ara, transmet eixes històries familiars truncades a l’aula. Tot i això, lamenta que la història contemporània no arribe fins a quart d’ESO, i hi ha companys que consideren que és un tema “conflictiu” i prioritzen la història europea. “Això vol dir que hi ha joves que fins que no arriben als 17 o 18 anys no coneixen la història d’Espanya. Jo sempre pose el turbo per a arribar i em dona igual que no recorden la data d’una batalla, sinó com se sentirien si formaren part de la Falange o de la Secció Femenina”, valora sobre un context que encara considera impregnat de república, guerra civil i franquisme.