El retorn del llop ibèric a terres valencianes: com i quan es produirà
La seua memòria perdura als arxius i a la toponímia. Ara, les veus expertes pronostiquen la seua tornada a l'entorn rural en pocs anys
La Font del Llop, Benillup, Benilloba, La Loberuela, l'Alt del Llop el Mas de Lloberos... La toponímia valenciana conserva la memòria de l'època en què el llop ibèric o Canis lupus signatus habitava aquestes terres.
No és l'única empremta de la seua presència a les comarques valencianes. La distribució de Fredes, en la Tinença de Benifassà, va estar condicionada fins fa un segle per l'amenaça que les manades d'aquest mamífer suposaven per al ramat i la població local. Només es podia accedir al poble per tres entrades amb les respectives portes, que el veïnat tancava en caure la nit per tal d'evitar que els llops es passejaren prop dels corrals i estables. Alguns diuen que és precisament la zona que envolta Fredes l'últim enclavament que va habitar aquesta espècie salvatge al començament del segle XX.
L'antropòloga Àgueda Vitòria ha passat anys seguint el rastre del Canis lupus per la nostra cultura oral i entre els arxius municipals que han sobreviscut a inundacions i guerres, per tal de conéixer com vivia i com va desaparéixer de terres valencianes. D'entre els pocs escrits que donen fe de la seua presència es troben els pagaments que els ajuntaments efectuaven a canvi de llops morts, cosa que permet dibuixar una època en què aquest mamífer abundava en bona part de la Comunitat Valenciana i en què les institucions en premiaven la caça.
La majoria de les manades van començar a desaparéixer del nostre territori al llarg del segle XVIII, i la seua presència es va anar replegant progressivament cap a l'interior de la Península en el segle següent, fins que va ser completament erradicada al començament del segle XX. Des d'aquell moment només dues aparicions aïllades, una a Sinarques el 1953 i l'altra a Morella el 1987, han alimentat a parts iguals l'esperança i la por al seu retorn.
Per què va desaparéixer el llop de la Comunitat Valenciana?
Fins a finals dels 60, el llop ibèric era considerat una bèstia
Les cartes de pagament que Àgueda Vitoria ha anat arreplegant poble a poble no deixen dubte: durant anys matar llops tenia premi. No cal tirar tan arrere per a trobar proves de la persecució del llop per part de l'home. Segons Vicente Palacios, doctor en Biologia de la Universitat de València especialitzat en el llop ibèric, fins a finals dels 60 aquest mamífer era considerat una bèstia.
De fet, fa 50 anys la supervivència d'aquesta espècie endèmica de la Península va estar seriosament amenaçada. A més dels tirs i els ceps, les poblacions de llops es van enfrontar a un verí que fins a la dècada dels seixanta es va popularitzar per tota la península: l'estricnina.
L'extermini es va frenar gràcies a una llei estatal que va elevar el llop a una peça de caça major, i també en certa manera, a un canvi de consciència en què el fenomen televisiu que va suposar Félix Rodríguez de la Fuente va tindre molt a veure. Així i tot, un informe de WWF i SEO BirdLife va revelar que entre 1992 i 2017 més de 200.000 animals silvestres haurien mort enverinats a Espanya.
Però per damunt la caça o el verí, el fet que més ha contribuït a exhaurir i arraconar tant els llops com moltes altres espècies silvestres ha sigut la transformació del territori rural i la progressiva destrucció d'ecosistemes.
On habita ara el llop ibèric?
El llop és un animal capaç d'adaptar-se a una gran varietat de medis, sempre que estiga al recer dels atacs de l'home i tinga suficient aliment. Una densa cobertura vegetal i la presència de preses, grans extensions silvestres no acotades per carreteres o tanques, i una baixa densitat de població són alguns dels factors que n'afavoreixen la presència.
Segons explica Vicente Urios, professor de ciències ambientals de la Universitat d'Alacant, les terres del nord del Duero s'han convertit en el darrer bastió on la població de llops s'ha mantingut estable. Galícia, Castella i Lleó, Astúries i Cantàbria són algunes de les regions acostumades a conviure amb manades d'aquests cànids. L'expansió de les poblacions de llops a altres nuclis ha propiciat en els últims anys l'establiment d'exemplars joves a altres territoris, com ara Madrid, Castella-la Manxa o Extremadura.
Quina és la probabilitat que torne a la Comunitat Valenciana?
Que el llop torne a habitar la Comunitat Valenciana tard o d'hora és un fet del qual estan convençuts la major part dels estudiosos d'aquesta espècie. El més complicat, no obstant això, és concretar quan ho farà.
La realitat és que la transformació del nostre entorn rural dona ales a teories que auguren que la repoblació es podria produir de manera natural en pocs anys. La causa, principalment, és l'augment de la cobertura boscosa i de matoll en serralades i valls i la proliferació de la fauna silvestre que constitueix el seu aliment, com és el porc senglar, la cabra i, principalment, el cabirol. Aquesta última espècie, que fa 25 anys va desaparéixer de la Comunitat Valenciana, ara abunda al Racó d'Ademús i a les comarques del nord.
Tots aquests canvis, cal recordar, són conseqüència d'un altre fenomen cada volta més notable: el despoblament de les àrees rurals i l'abandonament de les parcel·les agrícoles.
Alguns experts apunten que entre Terol i Saragossa s'està instal·lant una manada menuda de llops que es troba en dispersió. Això vol dir que algunes de les cries estan en procés d'independitzar-se en nous nuclis que podrien originar noves manades. Els territoris adjacents serien, aleshores, la porta d'entrada d'exemplars de llops, que podrien assentar-se en terres valencianes d'ací a pocs anys.
La prohibició de caça del llop pot accelerar-ne el retorn?
Des d'aquesta tardor, el llop ha deixat de ser una espècie cinegètica a Espanya, un canvi en la norma que tipifica com a delicte en el Codi Penal la caça d'aquest animal i que ha reviscolat l'enfrontament entre institucions i caçadors, sectors conservacionistes i ramaders.
La inclusió per primera volta del cànid en el llistat d'espècies silvestres en règim de protecció especial suposa per a Vicente Palacios un canvi fonamentalment simbòlic, que obri les portes a "una nova manera d'entendre la relació de l'home amb espècies com el llop". Però a efectes de repoblament, tal com expliquen diversos experts, no tindrà un efecte determinant.
"La caça és un factor més, però la principal amenaça per al llop és la destrucció del seu hàbitat"
D'una banda, Vicente Palacios recorda que aquesta norma no prohibeix l'execució d'actuacions de control de la població de llops en certes circumstàncies en què l'animal supose un risc. D'altra banda, explica que, paradoxalment, la màxima concentració de comunitats de llops a la península Ibèrica s'ha produït en zones on la caça mai ha deixat d'estar permesa. Àrees com Sierra Morena o les províncies al sud del Duero, on la caça ha estat limitada, han experimentat una reducció d'exemplars molt més elevada.
Seria fal·laç establir una relació causa-efecte entre aquests dos fets, però sí que convida a pensar que l'activitat cinegètica, de manera aïllada, no ha sigut tan determinant com altres factors en la supervivència l'espècie. En aquesta idea insisteix també l'antropòloga Àgueda Vitòria: "La caça és un factor més, però la principal amenaça és la destrucció del seu hàbitat".
Com afecta açò el sector ramader valencià?
Ens hem de llevar la nostra mentalitat urbanita i posar-nos en la pell de qui realment conviu amb el llop
Pocs animals desperten tantes fílies i fòbies com el llop entre els pobles ibèrics. Rondalles, mites i llegendes han alimentat la imatge de dolent del cànid, fet que no és gens sorprenent tenint en compte que durant segles ha sigut el mamífer que més ha desafiat el nostre absolut control del territori. Però més enllà dels contes, moltes veus del sector ramader han acusat de poc realista i miop una visió urbanita de l’animal, que tendeix a romantitzar la tornada del llop sense entendre les conseqüències per a aquells que continuen vivint del camp. Ramón Mampel, exsecretari general de La Unió, demanava en Samaruc Digital “recuperar el seny” en la gestió del llop i recordava que els professionals de la ramaderia i l’agricultura són garants del territori rural.
El principal problema amb la nova llei és que s’ha entés com una imposició del Ministeri per a la Transició Ecològica
Vicente Palacios explica que en les zones de repoblament, desacostumades a conviure amb els llops, és precisament on es produeixen més conflictes amb el sector ramader. De fet, els ramaders valencians es van pronunciar obertament en contra de la nova llei. La principal queixa del sector és la precipitació de la mesura sense una planificació adequada, i la principal demanda, que s’indemnitzen els danys i es proporcionen ajudes per a costejar les despeses addicionals, com ara l'habilitació de recers o la cria de mastins. Una altra qüestió fonamental per a evitar el perjuí als ramats és garantir una bona ordenació del territori i l'abundància de preses perquè els llops cacen. Per això, Palacios insisteix en la necessitat d’invertir esforços en la prevenció.
