Supervivents de l’Aquarius: “Volem contribuir al desenvolupament del país”

Buscaven vides “normals”. Treballar legalment, aprendre la cultura i l’idioma, formar una família. “No sabem què hem de fer per a demostrar que som treballadors i que volem contribuir al desenvolupament del país”, ha explicat als mitjans el supervivent de l’Aquarius Jamiu Shaibu, rescatat fa dos anys a la deriva en aigües del Mediterrani central.

Aquest és un dels testimonis que va arribar el 17 de juny de 2018 al port de València amb la il·lusió de refer la seua vida i amb la promesa d’acollida del govern. “Quan Malta i Itàlia tancaren les seues portes, Espanya ens va acceptar. Volem donar les gràcies al govern de Pedro Sánchez i a tot el poble espanyol”, ha expressat en la roda de premsa amb motiu de l’aniversari Moses Von Kallon, president de l’associació Aquarius Supervivents 2018. Moses ha lamentat que, 370 dies després, la gran majoria dels 629 migrants que arribaren “amb honors” a terres valencianes continua sense papers.

“Vam tindre ajuda del govern durant 18 mesos i ens posàrem a estudiar espanyol, però després ens quedàrem sense ajuda i ara ens sentim oblidats”, ha afegit, a més de dir amb un somriure que també està interessat a aprendre valencià. El jove de Sierra Leone ha qüestionat que si el vaixell arribara amb blancs, la situació seria completament diferent. “Com que som negres no tenim accés a una vida digna, no podem respirar”, ha dit en referència al moviment de protesta contra el racisme estructural sorgit a partir de la mort de George Floyd.

Ara, els més afortunats disposen de l’ansiada “targeta roja” que dona dret a viure i treballar legalment fins que es resolga la petició d’asil. Però conten que la gran majoria d’empreses no els contracta perquè és molt freqüent que l’autoritat judicial els retire la targeta. “Necessitem regularitzar la nostra situació. Moltes empreses no accepten la targeta roja perquè volen garanties, hem d’assegurar que podem treballar durant mínim un any”, explica un dels joves.

Molts dels centenars de persones que arribaren viuen al carrer i guanyen pocs diners aparcant cotxes. “Quan vaig arribar tenia 17 anys i em portaren a un centre de menors a Alacant. Em tractaven molt malament i vaig acabar vivint al carrer fins que la Creu Roja em va traslladar a un centre d’acollida a Mislata”, ha contat Alie Bah.

Esperar els papers en temps de pandèmia

No esperaven que a les dificultats viscudes s’afegira una pandèmia. En la situació en què es troben, no poden accedir a les ajudes del govern i molts han perdut els treballs precaris que tenien. D’altres han sigut un servei essencial durant l’estat d’alarma. “En aquesta pandèmia hem donat suport a Espanya de diferents maneres: com a voluntaris de la Creu Roja, netejant els carrers o treballant al camp. És la nostra obligació. Volem contribuir a més coses, però no tenim oportunitat”, ha dit Moses. “En aquesta crisi hem sigut molt vulnerables, treballant en el sector de la construcció, en el camp i la neteja”, ha continuat Jamiu. Tots demanen insistentment els papers per a treballar legalment i tindre garantit un sostre on viure.