El Suprem fixa que l'agressor amb una orde d'allunyament és el que ha d'abandonar el lloc on es troba la víctima

El Tribunal Suprem ha establit que un home amb una orde d'allunyament en vigor, en cas de trobada casual amb la víctima, ha d'abandonar el lloc en el qual coincidisquen, en tindre restringit ell, i no ella, el dret a la llibertat deambulatòria. Amb este argument, la sala penal del tribunal confirma una condemna a sis mesos de presó a un home, amb una prohibició d'acostar-se a la seua exparella. El tribunal aplica esta doctrina al cas concret. Un jutjat tenia obertes diligències prèvies per un delicte de violència de gènere a l'home, al qual va imposar la prohibició d'acostar-se a menys de 200 metres de la seua exparella, del seu domicili, lloc de treball o qualsevol altre que freqüentara, i de comunicació amb ella per qualsevol mitjà durant la tramitació del procediment.

La resolució li va ser notificada personalment, amb l'advertiment que, en cas d'incompliment, podria incórrer en un delicte de trencament de mesura cautelar. Posteriorment, el 23 de juny del 2019, vora les 2:15 hores de la matinada, el condemnat estava en un pub de Gijón quan va arribar la dona, acompanyada de l'actual parella. L'home la va veure i, malgrat tindre ple coneixement de la prohibició d'acostar-se a ella a menys de 200 metres, es va quedar al local. La dona se'n va anar uns deu minuts després i, una vegada fora de l'establiment, va avisar la Policia Local, segons els fets provats.

En el recurs de cassació, que ha sigut desestimat per la sala, el condemnat al·legava que no va infringir la condemna, ja que en cap moment es va acostar a la víctima, sinó que va limitar-se a no fer res i a quedar-se al lloc. El tribunal rebutja el motiu i afirma que les prohibicions imposades al recurrent impedeixen al penat acostar-se a qualsevol lloc on es trobe la víctima, així com acostar-se al seu domicili, als seus llocs de treball i a qualsevol altre que siga freqüentat per ella.

Per a la sala, “en el cas de trobades casuals" entre victimari i víctima, "la situació generada ha de ser immediatament resolta per qui té obligació d'impedir eixa aproximació, perquè és la persona que té limitada la llibertat deambulatòria, en els termes imposats en la sentència”.

El magistrat Andrés Martínez Arrieta subratlla que “la víctima, que no té restringit els seus drets, no té una obligació que li limite la deambulació"; per tant, una vegada coneguda la situació, qui tindria l'obligació de complir amb la limitació imposada és el condemnat en la sentència, "perquè és el destinatari de l'orde de prohibició d'acostament”. En conseqüència, “és al victimari a qui se li imposen determinades restriccions de deambulació, com és el fet de la prohibició d'aproximar-se”.

La víctima és una persona que “ha sigut protegida per l'adopció d'una mesura d'assegurament i no és la destinatària d'una orde de prohibició d'aproximar-se o d'evitar comunicació, perquè la mesura s'imposa al victimari”, argumenta el Suprem.