Les treballadores de la llar demanen la dignificació i professionalització del sector

Cada 30 de març se celebra el Dia Internacional de les Treballadores de la Llar, un sector que denuncia que se sent especialment desprotegit i que ha aprofitat aquesta efemèride per a exigir al govern millors condicions laborals.

Espanya concentra la major quantitat de treballadores de la llar de tot Europa, conta Marcela Bahamón, de l’Associació Intercultural de Professionals de la Llar. És un sector amb molta explotació laboral, ja que un 40% no té un contracte legal, denuncia. A més, a les que sí que tenen contracte no els reconeixen el dret a percebre la prestació per desocupació.

Una altra de les principals demandes que fan són la dignificació i professionalització del sector, és a dir, que totes les hores treballades siguen hores cotitzades. Això és especialment important en el cas de les treballadores internes que estan les 24 hores a la casa on treballen, explica María Jesús Antón, responsable d’igualtat de la federació d’hàbitat de CCOO. “Hi ha casos en què algunes dones ja estan tres anys treballant com a internes, sense descansar els caps de setmana. El treball d’interna és l’esclavitud moderna”, afegeix Bahamón.

També demanen que desaparega la figura del desistiment, que significa que “en qualsevol moment una família pot fer fora la treballadora de la llar perquè sí”, sense haver de donar cap explicació, ni preavís, ni molt menys encara indemnització, indica Antón.

La manca d’un conveni laboral també les perjudica molt, afirma Bahamón, perquè els paguen el mateix per netejar que per cuidar o cuinar, en definitiva “per fer molta faena per un mateix salari”, denuncia. 

I tots aquests problemes, afegeix Antón, són els que tenen les que estan donades d’alta en la Seguretat Social i tenen un contracte. El 40% restant cobra en negre i el seu treball forma part de l’economia submergida.

A més, més del 50% de les treballadores de la llar són dones migrades, que en molts casos han hagut de deixar la família al país d’origen per vindre a Europa a cuidar de la família d’altri. És el que s’anomena cadena de cures. Aquestes dones pateixen una doble discriminació per dones i per migrades, que els fa encara més difícil accedir a un contracte i eixir del treball en negre o, en cas de tindre contracte, denunciar les irregularitats en què incorren les famílies que les tenen contractades. 

Per tant, demanen una regulació del sector que les traga del règim general i els atorgue “els mateixos drets que qualsevol altre treballador”, explica Antón.