Un veí de l'àtic de Campanar: "En el temps que tardàrem a baixar en l'ascensor, la llengua de foc ja havia arribat a casa"

Rafael Colominas ha vist la vida cremar-se davant dels ulls. És el propietari d'un dels àtics de la finca de catorze plantes arrasada pel foc al barri de Campanar (València). Va ser dels primers a adonar-se de l'incendi, quan encara estava set pisos cap avall, i per això va poder salvar la pell, la de la dona i la del bebé de deu mesos. "Primer vaig veure fum i partícules, però només veure eixir foc vaig dir 'tots a fora, hi ha un incendi, anem-nos-en'", ha contat als mitjans de comunicació davant de l'esquelet de l'edifici. El moment ha quedat guardat per a la posteritat, perquè la dona estava gravant el nadó just en aquell moment. Segons narra, van baixar per l'ascensor, ignorants de la magnitud del desastre i del risc, quan encara no havia arribat cap bomber ni el conserge de la finca havia començat a avisar el veïnat. "En el temps que tardàrem a baixar, la llengua de foc ja havia arribat on nosaltres estàvem", ha explicat.

Feia sis mesos que havia reformat la casa, coincidit amb el naixement del fill, amb materials i aïllants d'última generació. Tanmateix, creu que res s'haurà salvat de les flames, que s'estima que van arribar als mil graus en la part més alta de l'edifici. Els bombers continuen treballant a l'immoble, revisant el que queda dels habitatges i retirant les parts de la façana que amenacen de caure. Colominas s'ha acostat per a rebre la confirmació que tot s'ha perdut. "N'hi ha veïns que han recuperat caixes fortes, algunes amb l'interior fos; altres conserven un anell, xicotetes coses. A nosaltres se'ns han cremat el cordó umbilical del xiquet, la primera empremta, els regals de quan va nàixer. Coses irrepetibles", s'ha lamentat.

Sobre les causes i factors que pogueren influir en l'incendi, Colominas nega que aquell dijous hi haguera "condicions especials", perquè segons diu a l'edifici sempre bufava vent fort, per la ubicació i l'efecte pantalla de les construccions que l'envolten. Ell va decidir tancar la terrassa i posar les finestres i persianes de millor aïllament del mercat perquè "no s'hi podia ni dormir".

Els detalls que han transcendit de la investigació i de l'arquitectura de la finca l'indignen. "Mai hauria pensat que es poguera autoritzar un edifici inflamable. S'està parlant de materials [el controvertit revestiment dels panells] que eren legals el 2005. Però no haurien d'haver-ho estat. Fa el mateix que la normativa ho permetera. És bàsic que un edifici no siga inflamable. Estiga permés o no", ha insistit. Diu que el veïnat s'està organitzant per a encarar l'allau de decisions que se'ls venen damunt, com la incògnita de què fer amb l'edifici o si fer el pas d'una denúncia. "Caldrà veure qui ha sigut responsable de donar una cèdula d'habitabilitat, haver signat el projecte i haver-nos deixat comprar i viure en un edifici inflamable [...]. Ens espera un recorregut llarg i pesat que haurem d'afrontar amb paciència. Una cosa és que te'n vages d'una casa a una altra per il·lusió, i una altra, que t'obliguen a anar-te'n", ha dit.

Necessite recompondre'm, tindre una base des d'on pensar

Ara mateix assegura sentir-se desorientat, ultrapassat per la situació. Lamenta les presses de les asseguradores per a signar el sinistre "a tot córrer", amb el veïnat encara atordit, i que "encara hui no ens han pagat res". "Està sent tediós. Ahir dinàvem a les sis de la vesprada perquè ens porten d'un lloc a un altre. N'hi ha molta predisposició, però la realitat és que no ens ha ajudat ningú", lamenta fent referència a l'asseguradora, que, agrega, sí que ha ajudat a altres. De la crítica salva la reubicació temporal en un habitatge municipal del barri de Safranar, on al llarg de la jornada s'instal·larà amb la família. És la seua prioritat en el curt termini: "Necessite recompondre'm, tindre una base des d'on pensar".

Amaia Corretjer i Cristina Hernández han organitzat l'ajuda de la ciutadania a les famílies, que s'ha centralitzat a través de l'acadèmia de mentoria infantil Valientes. Diuen sentir-se "superades" per "l'allau de solidaritat" del barri i el conjunt de ciutat, que permetrà cobrir les necessitats bàsiques de roba, aliments i productes d'higiene de les famílies. El treball consisteix ara a organitzar i classificar tot el material, que s'entrega al veïnat en caixes personalitzades.