Viatge interactiu pels set aiguamolls valencians amb reconeixement internacional

Són claus en la conservació de la biodiversitat i dels usos tradicionals de la terra, com el conreu de l’arròs o l’obtenció de sal, per exemple; però també han demostrat ser fonamentals en la resiliència enfront dels efectes del canvi climàtic. Constitueixen barreres contra la pujada del nivell de la mar i redueixen l’impacte d'inundacions com la dana del 29 d’octubre. Parlem dels aiguamolls, paratges que agonitzen a tot el planeta, a pesar del seu innegable paper en el manteniment de la nostra manera de viure i, fins i tot, en la nostra supervivència. 

A la Comunitat Valenciana tenim 48 aiguamolls de rellevància autonòmica, inclosos en el Catàleg de Zones Humides de la Generalitat, que sumen una superfície total de 44.862 hectàrees. Set d’ells —que ocupen en conjunt 33.128 hectàrees— també formen part de la llista Ramsar. 

Esta prestigiosa llista internacional té l’origen en una trobada celebrada a l’Iran el 2 de febrer de 1971, la Convenció Ramsar sobre Aiguamolls. S'hi va signar un tractat internacional per a la conservació d'estos espais naturals d'especial interés ecològic i, mig segle després, el compromís inclou un total de 2.000 zones humides de més de 170 països que cobreixen aproximadament 200.000.000 hectàrees. Eixa efemèride, a més, va donar origen al Dia Mundial dels Aiguamolls, que se celebra este diumenge. 

La degradació d’estos espais ha sigut, malauradament, una constant en les últimes dècades i s’ha intensificat en els últims anys. De fet, SEO BirdLife ha fet públic este divendres un informe que alerta de la tendència descendent de les poblacions d'aus aquàtiques que hivernen a l'Albufera, l’aiguamoll valencià més important pel que fa a l’extensió i biodiversitat que alberga. A eixa degradació progressiva s’afig ara l’impacte de la dana, ja que la barrancada va vessar més de 120 hectòmetres cúbics d’aigua carregada de residus de tota mena. 

Aiguamolls, fonamentals per a combatre i adaptar-nos al canvi climàtic

Javier Jiménez Romo, biòleg especialitzat en l’Albufera, advertia, pocs dies després de la barrancada del 29 d’octubre, que el desastre podria haver sigut encara major si no haguera sigut per l’existència de l’Albufera. “Ens ha de quedar clar que poblets com el Saler, el Palmar o Pinedo s’han salvat gràcies a un aiguamoll, un aiguamoll que tractem de conservar i que ha aconseguit laminar tota esta aigua evitant la inundació d’estes poblacions”. 

Esta lectura coincideix amb la declaració de Martha Rojas-Urrego, secretària general del conveni de Ramsar sobre Aiguamolls, qui recorda que este tipus de paratges redueix l’impacte d’inundacions, sequeres i ciclons. A més, “els aiguamolls també exerceixen una important funció en la mitigació” assegura Rojas-Urrego, “ja que són els embornals de carboni més eficaços del planeta”. 

De fet, estudis de l’organisme ecologista internacional WWF van certificar que els aiguamolls són capaços d'absorbir "més CO₂ que molts boscos". La responsable del programa d'aigües de l’ONG, Teresa Gil, explicava que "són especialment útils per a absorbir diòxid de carboni, segrestat en els seus sediments" i emmagatzemat "de manera estàtica en aquells amb capes d'aigua amb salinitat", la qual cosa dificulta el seu alliberament amb la mateixa facilitat que als boscos, més vulnerables a tales i incendis.

Però els aiguamolls només compleixen este paper correctament "quan estan ben conservats" segons s’inferia de l'informe “Aiguamolls mediterranis i mitigació climàtica”, desenvolupat per la Fundació Global Nature i la Universitat de València. El problema és que, tal com assenyalava l’informe, a Espanya, només un 13% d’estes zones humides estan en un bon estat de conservació. Per a Romo, esdeveniments extrems com la dana ens han de fer despertar sobre el fet que conservar els aiguamolls és necessari per a “mitigar el canvi climàtic, adaptar-nos a ell i, sobretot, cuidar els ecosistemes que estan salvant vides”.