Les víctimes del tren de Caudiel: "Caminàvem per les vies, ens cremàvem vius"
Un any després de l'incident que va protagonitzar un comboi envoltat per les flames de l'incendi de Begís, els afectats es recuperen de les seqüeles i denuncien l'abandó de les institucions
Fa just un any, el 16 d'agost del 2022, un tren de Renfe eixia de València en direcció a Saragossa amb desenes de persones. Un trajecte en aparença normal, que es va veure truncat per l'incendi que s'havia declarat al terme municipal de Begís just la vespra. Les flames es creuaren en el camí del comboi a l'altura de Caudiel i ràpidament l'envoltaren per complet, amb un balanç humà de tretze persones ferides, tres d'elles greus.
Mentre la investigació judicial dels fets per a aclarir responsabilitats està en pausa, les víctimes d'aquell episodi tracten de recuperar-se i continuar amb la seua vida. Algunes han aconseguit passar pàgina i només recorden aquell dia com un malson. A altres, en canvi, se'ls han quedat seqüeles tant físiques com psicològiques que els duraran tota la vida. És el cas d'Isabel Irlandés, una de les afectades que va patir lesions més serioses i amb qui ha parlat un equip d'À Punt NTC. Ella va ser de les que va optar per baixar del vagó amb els seus dos fills, de cinc i deu anys, fugint del foc. Sobre com va viure aquell moment, recorda: "Anàvem caminant per les vies, ens cremàvem vius. Jo notava que em cremava, però no em feia mal, imagine que per l'adrenalina". Portava el xiquet més menut al braç i reconeix que, per un moment, va creure que no ho contarien: "Vaig pensar que ens moríem els tres. Quina mort més horrorosa per als xiquets, cremats al costat del poble".
Isabel ha passat mesos a la unitat de cures intensives (UCI) per cremades de diversos graus de les quals encara es recupera, i tant ella com les dues criatures continuen en tractament psicològic per l'impacte emocional que els va ocasionar aquella experiència. Conta que el 16 d'agost del 2022 viatjava amb els dos fills en el tren sinistrat i, de sobte, va veure les flames. "Ens entrava el fum per davall de les portes i la gent veia que teníem el foc a esquerra i a dreta. La maquinista va passar plorant, aleshores és quan ens va transmetre el pànic", ha explicat. Davant d'aquell panorama, ella va decidir fugir del comboi, pensant que així salvaria la vida. Li va demanar ajuda a la conductora, i —prossegueix— aquesta li va respondre que si no eixien d'allí es cremarien. Va ser ella qui els va conduir fins a la cabina perquè pogueren baixar a la via des del vagó, que estava a dos metres d'altura. "Quan vam arribar a terra era l'infern. Feia una calor insuportable, no veiem res i hi havia fum per tots els costats". A la filla major li va ordenar que començara a córrer, mentre que ella es va quedar arrere amb el menut.
Vaig pensar que ens moríem. Quina mort més horrorosa per als xiquets, cremats al costat del poble
El camí per la via el recorda com una odissea, fins que va escoltar el tren per darrere, que tornava per a rescatar-la. A ella i a les desenes de persones que decidiren baixar. Mai se li esborrarà la imatge del comboi que té gravada en el cervell, envoltat de flames, que avançava cap al passatge.
Ángel Sanchis va ser un altre dels viatgers que també va decidir baixar del tren. "Hi havia molt de pànic, la gent cridava que ens cremaríem", ha assenyalat a À Punt NTC. Ell recorda que hi havia llengües de foc a esquerra i a dreta, per això la prioritat era avançar cap avant per les vies. L'aire bullia tant que cremava. La gent corria descalça. "No hauríem d'haver arribat fins on estàvem", lamenta aquest afectat, molt crític amb el fet que cap autoritat haguera ordenat parar el tren abans que acabara literalment dins de l'incendi de Begís. També diu que va trobar a faltar un revisor que tractara d'instaurar calma entre el passatge i posar orde. Quan va arribar a l'estació de Caudiel, continua, el panorama era dantesc. "La majoria de gent estava cremada, hi havia dues o tres persones molt malament. Els queia la pell", evoca Ángel.
A Isabel, el foc li ha deixat cremades de tercer grau en el 30% del cos que la van obligar a estar hospitalitzada en La Fe tres mesos. La part esquerra és la més afectada i encara té zones on no ha pogut recuperar la sensibilitat. Però aquestes són les seqüeles físiques, les visibles. Les que no es veuen cauen com una llosa. Ansietat, depressió, estrés... i una voràgine d'emocions que ha d'aprendre a gestionar. "M'han fotut la vida per sempre. Per a mi hi ha un abans i un després d'açò", subratlla. Els dos fills també continuen recuperant-se de les seqüeles psicològiques, especialment el menut, a qui l'ocorregut li va provocar "un xoc emocional molt bèstia". "Va veure com em cremava, ell també es va cremar", apunta Isabel, alhora que explica la gran càrrega psicològica que també arrossega la major perquè havia assumit que tant sa mare com el seu germà havien mort. "Va fer-se adulta de colp", diu.
L'única cosa que espere és saber qui va deixar que aquell tren arribara fins allà
Ningú té dret a posar en risc la vida de 49 persones per una negligència
Tant Ángel i Isabel com la resta de víctimes d'aquell tràgic episodi se senten desemparats i reclamen responsabilitats. El cas està en mans dels advocats i paralitzat en el jutjat número 1 de Sogorb, mentre els diferents òrgans implicats "es passen la pilota els uns als altres". Encara no han vist un euro de les indemnitzacions que els correspondrien i alguns han hagut de pagar-se despeses derivades dels tractaments. Volen justícia i que paguen les autoritats responsables: "L'únic que espere és saber qui va deixar que aquell tren arribara fins allà. És impossible que tantes administracions s'espolsen les responsabilitats", ha lamentat Ángel. Isabel, per la seua banda, confia que més prompte o més tard es farà justícia: "Ningú té dret a posar en risc la vida de 49 persones per una negligència", conclou.
