Antonio Liu, segona generació xinesa a València: “fa deu anys xocava que no treballàrem en un basar o un restaurant; ara som advocats, escriptors, poetes, rapers o artistes”

A la Comunitat Valenciana viuen vora 20.000 xinesos i xineses; pràcticament la meitat ho fa a València. Dins d’una àmplia comunitat de ciutadans que comparteixen la cultura, llengua i tradicions xineses conviuen eixa primera generació de migrants amb les segones i, fins i tot, terceres generacions. Alguns venen a treballar i, després, tornen a jubilar-se al seu país; altres venen a completar els seus estudis de grau i postgrau i altres, que han crescut i s’han establit ací, ja no volen anar-se'n.

Este últim és el cas d’Antonio Liu Yang, qui va arribar a Xàbia (Marina Alta) amb només deu anys. Després, es va instal·lar a València i ara viu a Xella (Canal de Navarrés) amb la seua parella, que és valenciana. 

Son pare havia immigrat abans que ho fera ell, però esperava que l’experiència del seu fill fora diferent. “Treballava dotze hores al dia, no tenia vacances i mai s'ha queixat”. Així descriu Liu l’estil de vida dels seus progenitors, que van traspassar un xicotet restaurant xinés de la costa de Xàbia. En referència al sacrifici de la família, reconeix entre rialles que li encanta l’expressió “treballar com un xinés”, perquè “senzillament, ho he vist, ho he viscut”.  

Antonio recorda el comentari que li feien els propietaris de basars i restaurants d’eixa primera generació de migrants fa quinze anys, quan ell treballava de consultor per a negocis xinesos: “Esta generació hem treballat amb les mans perquè la següent, els nostres fills, treballe amb el cap”.

Eixa profecia es va complir, almenys amb Liu, llicenciat en Dret i assessor intercultural en les relacions comercials entre Espanya i la Xina. “Fa deu anys, si un xinés no treballava en un basar o en un restaurant, deien: 'Tu en què treballes?'”, recorda Liu. “Ara, quan un xinés diu: ‘soc advocat’, ja no s'estranyen tant”, reconeix. 

“Tenim escriptors, poetes, rapers, artistes… Hi ha de tot, però molt poc encara”, explica quan fa balanç de la situació de la comunitat xinesa a les comarques valencianes. “Necessitem més representació en el món audiovisual, que encara és molt poca. Eixe és el següent pas natural, però no podem forçar les coses”. 

Després de créixer en una “bambolla” molt internacional a Xàbia, va ser a València quan es va sentir per primera vegada “diferent”, quan va pensar: “Ostres, soc el xinés ací”. Però reconeix que eixa sensació ha canviat molt des de l’any 1990, quan va xafar terres valencianes per primera vegada. “La societat ha avançat, sobretot a les escoles, cada vegada veus més cares asiàtiques. Fills d'immigrants de segona i, fins i tot, de tercera generació i ja estan totalment integrats en la societat espanyola”, detalla. 

L’ingredient clau per a aconseguir eixa integració és, a parer seu, “el temps”. “No falten ganes, falta que una part entenga l’altra, el que anomenem comunicació intercultural”. En eixe sentit, ressalta el paper que juguen professionals com ell: “Cada vegada hi ha més gent experta que estem mediant entre empreses xineses i empreses espanyoles per a fer un negoci en conjunt. Arribarà un moment en què es normalitzarà”. 

Una integració, però, que no esborrarà mai les empremtes culturals perquè, com afirma Liu: “Pots traure un xinés de la Xina, però mai trauràs la Xina d'un xinés”.