L'impactant testimoni d'una veïna de Catarroja: "Ha sigut un assassinat i ho diré mentre visca"
Les famílies de les víctimes de la dana continuen declarant davant de la jutgessa instructora amb una denúncia unànime: l'alerta els va arribar "tard i mal"
"Ha sigut un assassinat i ho diré mentre visca". Així de contundent s'ha expressat este dilluns Rosa María Pascual, veïna de Catarroja i una de les desenes de persones que ha perdut un familiar per les devastadores riuades del 29 d'octubre, en declaracions a un equip d'À Punt Notícies a les portes dels jutjats de València. En el seu cas és el marit, José, que va ser arrossegat per l'aigua quan intentava salvar la seua germana i altres veïns en un garatge de la localitat.
A mesura que avança la investigació judicial sobre la gestió de la dana, ixen a la llum els testimonis aborronadors de les famílies de les víctimes mortals que continuen declarant davant de la magistrada de Catarroja Nuria Ruiz Tobarra, que centralitza la instrucció d'este procés. Són desenes d'històries demolidores incorporades al sumari de la causa, oberta per la via penal i que tracta d'esclarir si aquell fatídic dia es produïren homicidis i lesions imprudents. Moltes de les declaracions tenen un punt comú: l'alarma mòbil del sistema Es-Alert els va arribar "tard i mal".
Per a qui ha hagut de plorar la mort d'un ésser estimat en les tràgiques inundacions, contar el que va passar fa quatre mesos suposa reviure el malson, però per a moltes persones és també alliberador. És el cas de Rosa, que ha relatat en este mitjà el que recorda. El seu marit, José, és una de les 227 víctimes mortals de la dana a les comarques valencianes. L'aigua i el fang se'l van emportar després de baixar al garatge per a ajudar la germana a traure el vehicle a Catarroja. Rosa els va demanar, per favor, que pujaren a casa, però l'home mai va poder tornar.
"No sabia res d'ell. Una veïna em va telefonar per a dir-me que estaven intentant salvar-lo, que ell l'havia ajudat a ella i a altres", explica. Amb les línies col·lapsades i els telèfons a penes funcionant, esta veïna va eixir al balcó i va estar hores pegant crits i dient-li a la parella que intentara agafar-se a alguna cosa. "Després, uns veïns vingueren pels terrats i em digueren: 'Rosa, no crides més, que ja se l'ha endut l'aigua", evoca, desfeta. "Encara em va fer un bes abans d'anar-se'n", afegeix.
El més difícil d'engolir és que era evitable, és la ira que tinc
Rosa parla amb impotència. Creu que s'haurien salvat vides si les autoritats hagueren avisat més prompte; així ho va traslladar a la jutgessa de Catarroja quan va citar-la a declarar a principis de febrer: "A les 20:11 h ja em feia igual l'alarma, va arribar mal i tard. Si en lloc d'enviar-nos una alerta que no sabíem que era, jo em vaig espantar i tot quan va sonar el mòbil... Si ens hagueren dit abans que pujàrem dalt i evitàrem eixir de casa... Però de matí, que ja sabien que plovia dalt...", retreu, referint-se a la part alta del barranc de Poio, a Xiva. "El més difícil d'engolir és que era evitable, és la ira que tinc", manifesta Rosa.
Açò no se supera en la vida
Xavier Calatayud, un altre veí de Catarroja, plora la seua germana Rosa, de 58 anys. No sabia res d'ella des de més d'una hora abans que arribara l'alerta massiva i conta amb angoixa els seus últims moments: "A les set i poc em crida ma germana perquè li entrava aigua als baixos, després vam perdre el contacte. Vaig estar telefonant i telefonant, però a saber on parava ja el mòbil". Ara, el que més li preocupa és la situació de sa mare, una anciana de 88 anys. "Està feta pols, és una dona molt major. Açò no se supera en la vida. No ho supere jo, que soc el germà, imagina't la mare. És impossible que ho supere mai".
